That time, Samuel Beckett

Seguint explorant la idea d’una persona que reacciona davant veus exteriors que fan referència a la seva vida que ja havia sortit a Eh Joe, en aquesta ocasió hi ha una cara que escolta, uns ulls que es tanquen davant algunes coses sentides i tres veus que parlen.

Aquestes tres veus parlen sense pausa, mostrat per la manca de punts i comes en el text, amb un discurs constant i monòton, com el davallar d’un riu. Allò que diu la veu A és tallat per la veu C i després per la veu B, en aquest ordre. I cada una d’elles mantenen el seu discurs paral·lelament al de les altres.

Així, si llegim A i prou, diu unes coses lligades, un fluxe de pensament constant i coherent (“there were you hid as a child someone’s folly” (229) i, més avall, després de les paraules de C i B, afegeix: “Foley was it Foley’s Folly…” (229)).

Llegides l’una entretallant les altres, esdevenen més confoses, però mantenen, tanmateix, certa correlació: allò que diu C sembla continuar d’allò que deia A. És a dir, com si es tractés de Rayuela i sense advertència prèvia, el text pogués ser llegit com a una creació continua o bé com a tres discursos independents.

Un cop portat a l’escenari, però, l’elecció ja està presa pel director i no hi podem fer res. Aquí, davant del text nu, som lliures d’escollir.

Reapareix la noció de la deshumanització, de l’individu que no reconeix la veu que sent com a seva, que no reconeix el cos que veu com a seu (com s’havia mostrat a Film): “no notion who it was saying what you were saying whose skull you were clapped up.” (231).

Plantejant, una vegada més, el dubte sobre la identitat, sobre què és el jo: un cos, una veu, un conjunt de característiques físiques observables, palpables, o bé una entitat invisible, una res cogitans?

Fragmentant cos i raó, mostrant un sentiment d’alienació vers allò físic que acompanya el pensament; vers allò decadent (recordem que el text és de mitjans dels 70 i que, per tant, Beckett vorejava els 70, si no els tenia ja) en què s’ha convertit la teva persona exterior.

Ara que la dicotomia ment (encara lúcida, activa, energètica) i cos (esgotat, flàccid, decaigut) ha esdevingut molt més evident.
___________
Samuel Beckett, That Time (a Collected Shorter Plays of Samuel Beckett - Faber and Faber)
començat_ 13/02/12  /  acabat_ 13/02/12

Film, Samuel Beckett

Guió per a un mig metratge (uns 31 minuts) encarregat per The European Theater, de Nova York. Beckett vol mostrar, majoritàriament, l’acció a través dels ulls d’E, però en un moment donat, poassar al punt de vista d’O. Això, que avui en dia no ens sembla gens problemàtic, que ho hem vist fer a moltes pel·lícules, per a ell, l’any 1963, esdevé un gran neguit. Per intentar-ho resoldre suggereix la possibilitat de mostrar la perspectiva d’O amb una qualitat diferent d’imatge de la d’E. No és una mala solució, però ell no n’acaba d’estar convençut. De totes maneres, confessa que aquesta por inicial que ell veu com a “the chief problem of the film” (171) potser no és tan problemàtica, que “I perhaps exaggerate its difficulty through thecnical ignorance.” (171) Doncs anem a veure si és així o no.

L’autor marca l’ambient de la pel·lícula ja d’entrada: “climate of film comic and unreal” (163) No n’esperàvem menys d’ell.

“Esse est percipi” (163) Diu la primera instrucció del text, amb tot el rerafons metafísic que això comporta, tots els dubtes sobre l’existència d’allò que no podem observar, d’allò que no podem experimentar, d’allò que no podem percebre. Així, Beckett ens diu, a nosaltres, als lectors del guió, que no pas als espectadors de la pel·lícula, que encara hauran d’esperar una estona per a entendre-ho, que O correspon a objecte i E a ull (eye, en anglès) i que, de fet, ambdues realitats formen part d’un mateix individu: l’ull que percep i l’objecte que també percebrà per una capacitat de girar la vista cap a un mateix. Però E tampoc ho sap que ell i O estan units conformant una mateixa entitat. No reconeix aquell cos tan deslligat de la seva realitat. Dualisme cartesià a la seva màxima exponència.

Comença la pel·lícula recordant la sortida de la fàbrica dels Lumière, persones que surten de treballar i que són observats per un observardor immòbil, E. Però E busca a algú, busca a O. Quan el troba, quan el comença a perseguir, la resta d’elements deixen de tenir importància. Només importa O. Fins que es mostra l’escena de la parella que el propi Beckett afirma que està introduïda “as a dramatic convenience […] to suggest as soon as possible the unbearable quality of E’s scrutiny.” (170) Una escena que només consisteix en la topada accidental d’O amb una parella d’avis als quals E analitza, és a dir, que la càmera els dóna vida.

La persecució d’O els porta a una habitació que, per accentuar la irrealitat de l’acció, Beckett ens diu que no pertany a O, sinó a la seva mare a qui fa temps que no visita i que ve ara a cuidar dels animals mentre ella està a l’hospital. I afegeix “she has no bearing on the film” (172) com tampoc ho té el fet que el gat sigui més gros que el gos, que hi hagi un lloro i un peix de colors, però ajuden a crear l’ambient.

La importància de la percepció s’accentua. O cobreix el mirall amb una manta, trenca la imatge de Déu perquè l’estava observant, cobreix la gàbia del lloro amb l’abric…

Fins que arribem al final, quan O s’adorm al balancí i E s’apropa a ell i s’hi posa just al davant i així nosaltres podem veure-li la cara directament per primera vegada. O desperta i també podem veure a E que no és més que un reflex d’O, la mateixa cara, però una expressió diferent. Mentre sigui percebut, O existirà.
____________
Samuel Beckett, Film (a Collected Shorter Plays of Samuel Beckett - Faber and Faber)
començat_ 11/02/12  /  acabat_ 11/02/12