Seguim al poeta García Madero en el seu periple d'accedir a la maduresa, d'abandonar la facilitat dels camins marcats pels familiars i començar a escollir els viaranys propis que molt sovint acaben no tenint sortida o retornant al principi. Perdem la virginitat amb ell, recorrem tots els bars del DF, anem de pis en pis parlant, bevent i follant. Mentre el món d'abans cada cop ens queda més lluny i el món del demà se'ns fa més difuminat...
A vegades gaudim un llibre molt. Ens agraden els personatges, les seves accions /peripècies ens resulten interessants... I de cop l'autor decideix trencar la màgia i canviar de personatges, d'acció o de manera d'enfocar l'acció. I llavors ens enfadem. Decepcionats per aquesta mena d'abandó, ens enfadem. Perquè fa mandra conèixer nous personatges, perquè no volem deixar de banda als anteriors. Perquè això ja ho he viscut en altres textos i poques vegades ha acabat bé. De moment, donaré un vot de confiança a en Bolaño. Encara que només sigui per la filia personal de saber que va ser l'oncle d'un amic. I, per descomptat, en Bolaño em sedueix. No sé com havia pogut dubtar d'ell. Al principi fa mandra el canvi de personatges, però un cop entres a la nova dinàmica, a aquesta mena de True Detective d'entrevistes als diferents personatges, revius les seves accions d'una altra manera. Entens les seves interaccions de manera diferent i tot plegat agafa una altra volada. Més alta, més interessant.
"Vivir en París, es sabido, desgasta, diluye todas las vocaciones que no sean de hierro, encanalla, empuja al olvido."
"Últimamente me noto una tendencia preocupante a aceptar las cosas tal como son."
"Al final de mis viajes volví con un solo convencimiento: no somos nada."
"La juventud es una estafa" exclama un dels múltiples personatges entrevistats en aquesta segona part del llibre. I té tota la raó. Malauradament, la joventut és una estafa. Perquè és l'època dels somnis, de les il·lusions, de la creença que tot anirà bé, que la nostra vida serà meravellosa, que nosaltres no serem com els demés, que ens en sortirem, que farem allò que realment volem... La maduresa és el moment de les patacades.
"Todo lo que empieza como comedia acaba como Tragedia"
"Todas las lenguas, todos los murmullos, solo una forma vicaria de preservar durante un tiempo azaroso nuestra identidad." I clar que té raó, clar que resulta absurd tot plegat mirat amb perspectiva, quin sense sentit sembla ser aquesta falera nostra de voler preservar una llengua que està ferida de mort. Però quina il·lusió quan sents parlar el teu fill en el teu idioma i saber que, malgrat viure a 10 mil quilòmetres de casa, com és el meu cas, podeu compartir una llengua, una manera d'organitzar el món, de donar sentit a la vida que has heretat dels pares i dels avis.
I hòstia en Bolaño que bé que tanca el llibre. Amb quin gran enginy recupera el viatge de l'Impala d'en Quim pel desert de Sonora i justifica la recerca de la Cesárea Tinajera.
La gran quantitat d'estils literaris i les infinites referències impressionen però no t'allunyen del llibre, no cauen en la pedanteria buida i rància de molts altres sinó que sempre mantenen un peu fortament arrelat a terra. Llarga vida als Real Viscerealistes. Llarga vida al llegat d'en Bolaño.
_______________
Roberto Bolaño, Los detectives Salvajes (Anagrama)
començat_ 29/7/20 // acabat_ 31/12/20
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada