La noche del ilusionista, Daniel Kehlmann

Ai, l'art de la publicitat... En aquest procés meu de desprendre'm de les coses, d'abandonar la cosificació i abraçar el món digital que ens imposen, que comenta en Biu Chul Han, els llibres que algun dia van omplir les meves estanteries van desapareixent de la meva vida. Les estanteries fa temps que van deixar lloc a les parets buides de les cases post post modernes i els llibres que s'havien arraconat en caixes inicialment també van desapareixent mica en mica. I de sobte, algú em diu que vol aquest llibre d'en Kehlmann que fa una bona colla d'anys l'editorial Nocturna va tenir la gentilesa de regalar-me (conjuntament amb d'altres tan bons com Los amigos) però no va arribar a entrar mai a la meva maleta quan vaig fugir d'aquí (de fet vaig haver de fer el salt als llibres digitals per qüestions logístiques i cap llibre físic m'ha acompanyat aquests darrers 11 anys). I jo li dic que sí, que el llibre és seu, però mentre preparo el paquet per enviar-lo... miro la faixa del llibre i hi veig el nom d'en Jonathan Franzen. Ei, parem les màquines. Si en Franzen (de qui n'estic llegint i gaudint The twenty seventh city) diu que en Kehlmann "es una de los más fascinantes escritores alemanes actuales" potser l'haurem d'escoltar. Però és que resseguint la faixa, veig que al darrera hi ha una ressenya d'un altre escriptor fetitxe meu, en Jeffrey Eugenides. Parany molt ben traçat Nocturna editorial: l'enviament del llibre haurà d'esperar. Primer me l'hauré de llegir jo.

I només amb les 3 primeres pàgines ja estic content amb la meva decisió. Aquests adjectius tan subtilment posats a les frases, aquesta sensació de El vigilant en el camp de sègol, de voler explicar-nos d'on ve però fent-ho amb desgana i com si algú (nosaltres, els lectors) el forcés.

"Los gastos de escolaridad son tan elevados que rara vez suspende alguien; los profesores son gente apacible con los más variados problemas psicológicos". I ara, justament ara, que he retornat al món de l'educació catalana després d'11 anys per Àsia, ho llegeixo i hi estic totalment d'acord.

"Se cree que la muerte es algo especial, pero es tan profana como una guía telefónica."

Després de molts dubtes, nits d'insomni i canvis de vocació, l'Arthur decideix trobar en Van Rode i l'espera davant de casa seva durant dies esdevenint un espectador: "Entretanto ya no sentia ningún aburrimiento, en mi reinaba una paz perfecta, yo era espectador, nada más." I crec que pocs textos demosten tant bé la màxima Schopenhauereriana de deixar d'actuar i esdevenir espectadors per foragitar el dolor vital.
Però malgrat tot, actua. Ens parla de ser espectador però no pot evitar actuar, i això el porta a la decepció. A la bogeria temporal, fins i tot, a una nit boja de fugir de tot i de tothom i acabar perdent el nord i sent embestit per un cotxe.

"Al dia siguiente, en el tren, yo leía el periódico. Una guerra había terminado, otra empezaba. Habían matado a tiros a un dictador, muchos dictadores futuros acababan de nacer." I què és la vida sinó aquesta repetició constant de desgràcies?

"Este mundo está separado del otro por un muro de dolor."

I acabo el llibre, i estic content d'haver fet aquest darrer viatge amb l'Arthur. He compartit molts dels seus pensaments i, sobretot, dubtes. L'he entès en cada instant de confusió i desassossec existencial i l'he mirat amb certa enveja perquè, malgrat tot, sempre ha estat lluitant per trobar una explicació, ja fos la part espiritual de quan creia voler ser sacerdot; la científica de la seva fascinació per les matemàtiques i les veritats absolutes dels números (absolutes al nostre entendre, clar, en tant que no existeixen números més enllà de la nostra creació), i la màgica, en el seu intent de combinar ciència i il·lusió, de controlar el món que l'envolta i de crear una realitat més amable. Sí, malgrat tot, l'Arthur no s'ha rendit i fins al final ha buscat una explicació. I aquest és el seu llegat que perdura un cop acabat el llibre. Ara ja el puc deixar marxar i que algú altre comparteixi aquest viatge amb l'Arthur. 

________________

Daniel Kehlmann, La noche del Ilusionista (Nocturna Ediciones)

començat_ 12/06/2026 // acabat_16/06/2026

Los detectives salvajes, Roberto Bolaño

És començar el llibre i voler cridar que jo també vull ser un poeta realista visceral. Clar que sí! Jo també vull tornar a sentir-me viu, sentir com em bull la sang a les venes, fugir d'aquesta grisa monotonia i viure submergit en les lletres i les emocions. Així com en Kerouac t'atrapa des dels primers segons de A la carretera, així també ho fan aquests suposats poetes. Les nits inacabables de bar (las noches reversibles que reclamen els Love of Lesbian) són massa seductores per no rendir-se al seu encant. I apareixen les germanes Font, aquesta mena de verges suïcides d'en Jeffrey Eugenides i l'encanteri es multiplica. 

Seguim al poeta García Madero en el seu periple d'accedir a la maduresa, d'abandonar la facilitat dels camins marcats pels familiars i començar a escollir els viaranys propis que molt sovint acaben no tenint sortida o retornant al principi. Perdem la virginitat amb ell, recorrem tots els bars del DF, anem de pis en pis parlant, bevent i follant. Mentre el món d'abans cada cop ens queda més lluny i el món del demà se'ns fa més difuminat... 

A vegades gaudim un llibre molt. Ens agraden els personatges, les seves accions /peripècies ens resulten interessants... I de cop l'autor decideix trencar la màgia i canviar de personatges, d'acció o de manera d'enfocar l'acció. I llavors ens enfadem. Decepcionats per aquesta mena d'abandó, ens enfadem. Perquè fa mandra conèixer nous personatges, perquè no volem deixar de banda als anteriors. Perquè això ja ho he viscut en altres textos i poques vegades ha acabat bé. De moment, donaré un vot de confiança a en Bolaño. Encara que només sigui per la filia personal de saber que va ser l'oncle d'un amic. I, per descomptat, en Bolaño em sedueix. No sé com havia pogut dubtar d'ell. Al principi fa mandra el canvi de personatges, però un cop entres a la nova dinàmica, a aquesta mena de True Detective d'entrevistes als diferents personatges, revius les seves accions d'una altra manera. Entens les seves interaccions de manera diferent i tot plegat agafa una altra volada. Més alta, més interessant. 

"Vivir en París, es sabido, desgasta, diluye todas las vocaciones que no sean de hierro, encanalla, empuja al olvido." 

"Últimamente me noto una tendencia preocupante a aceptar las cosas tal como son." 

"Al final de mis viajes volví con un solo convencimiento: no somos nada." 

"La juventud es una estafa" exclama un dels múltiples personatges entrevistats en aquesta segona part del llibre. I té tota la raó. Malauradament, la joventut és una estafa. Perquè és l'època dels somnis, de les il·lusions, de la creença que tot anirà bé, que la nostra vida serà meravellosa, que nosaltres no serem com els demés, que ens en sortirem, que farem allò que realment volem... La maduresa és el moment de les patacades. 

"Todo lo que empieza como comedia acaba como Tragedia" 

"Todas las lenguas, todos los murmullos, solo una forma vicaria de preservar durante un tiempo azaroso nuestra identidad." I clar que té raó, clar que resulta absurd tot plegat mirat amb perspectiva, quin sense sentit sembla ser aquesta falera nostra de voler preservar una llengua que està ferida de mort. Però quina il·lusió quan sents parlar el teu fill en el teu idioma i saber que, malgrat viure a 10 mil quilòmetres de casa, com és el meu cas, podeu compartir una llengua, una manera d'organitzar el món, de donar sentit a la vida que has heretat dels pares i dels avis. 

I hòstia en Bolaño que bé que tanca el llibre. Amb quin gran enginy recupera el viatge de l'Impala d'en Quim pel desert de Sonora i justifica la recerca de la Cesárea Tinajera. 

La gran quantitat d'estils literaris i les infinites referències impressionen però no t'allunyen del llibre, no cauen en la pedanteria buida i rància de molts altres sinó que sempre mantenen un peu fortament arrelat a terra. Llarga vida als Real Viscerealistes. Llarga vida al llegat d'en Bolaño.

_______________

Roberto Bolaño, Los detectives Salvajes (Anagrama)

començat_ 29/7/20 // acabat_ 31/12/20

Middlesex, Jeffrey Eugenides

A vegades tens expectatives d'un llibre. No moltes ni molt grans. Potser ni tan sols molt bones, que fan que el vagis deixant per més endavant. Però llavors, quan el comences, descobreixes que no va exactament d'allò que havies intuït o t'havien dit... així, aquesta història d'un hermafrodita d'origen grec vivint als Estats Units, no ens parla tant d'aquesta realitat sinó de la història dels avis del "protagonista", de com van haver de fugir de Turquia davant la neteja ètnica dels turcs i començar de zero als Estats Units. La justificació d'Eugenides és que cal conèixer l'arbre geneològic del protagonista per a poder-lo entendre bé a ell. A mi em sona a excusa per poder explicar la història de Grècia emmascarant-la amb l'escàndol mercantilitzable de la història d'un hermafrodita.

"You used to be able to tell a person's nationality by the face. Immigration ended that. Next you discerned nationality via the footwear. Globalisation ended that."

"Part of the new production method's genius was its division of labor into unskilled tasks. That way you could hire anyone. And fire anyone." Aquest era el mètode Ford que en Lefty va trobar-se a la seva primera feina americana. Només nou anys deprés que la gent fou deshumanitzada per la producció en cadena: "people stopped being human in 1913. That was the year Henry Ford put his cars on rollers and made his workers adopt the speed of the assembly line."

"Maybe the best proof that the language is patriarchal is that it oversimplifies feelings."

No és fins a la meitat del llibre que s'arriba, finalment, a la història de la Calliope, la narradora hermafrodita de la història. I mica en mica, encara. Explicant com va creixent com una nena però com, amb l'arribada de la pubertat, s'adona que els pits no li creixen ni li ve la regla. És a dir, que no és com la resta de les seves companyes de classe i això li preocupa. Estem tan condemnats a voler pertànyer que quan ens sentim foranis patim.

"There is no evidence against genetic determinism more persuasive than the children of the rich."

I arriba el dia que la Calliope se n'adona que no és una dona. No sap encara què és, no coneix termes per definir-se i sense etiquetes se sent perdut, fora de lloc, anònim. I necessita de la mala praxis d'un metge per decidir fugir per evitar que l'operin per convertir-la en una dona. És a dir per estandaritzar-la, per obligar-la a formar part d'un ramat encara que no sigui amb el que ella s'hi sent més còmode. Comença aquí, la tercera part temàtica del llibre: Calliope a la carretera. I el llibre millora considerablement. Eugenides ens explica les aventures de Calliope fent d'auto-estopista i les seves desgràcies al parc quan per fi arriba a San Francisco que la condueixen al bar sexual d'en Job Prest i a exposar-se com a monstre pel plaer de clients anònims. De fet, una de les conclusions a les que arriben, desafortunadament, molts intersexuals o transgèneres. Aïllats de la societat com estan, invisibles per la resta de la humanitat, per desgràcia, les seves esperances d'ingressos econòmics, és a dir, de tenir una vida normal en aquesta societat que només es verifica a través dels diners, passen massa sovint per la prostitució i l'exhibicionisme més denigrants. I si no, penseu quants transsexuals o intersexuals coneixeu treballant de caixers de supermercat. O de bombers. O de mestres. O de banquers...

"When you travel like I did, vague about destination and with an open-ended itinerary, a holy-seeming openness takes over your character. It's the reason the first philosophers were peripatetic." És per això que s'afirma que 1 any a l'estranger equival a 4 anys a casa teva. Només cal una condició: l'obertura de mides. No podem anar pel món fent exactament el mateix que fèiem a casa, donant l'esquena a la nova realitat, ignorant el nostre nou entorn... i si em posés a enumerar la quantitat d'individus, per no dir energúmens, que m'he trobat a Shanghai en aquests 10 mesos que fa que hi visc que afirmen que ells mai mengen xinès o que no suporten els xinesos ni volen tenir-hi res a veure amb ells... no acabaria mai. Per això es creen guettos com Yonkang Lu, el career de bars d'estrangers  que són incapaços d'adaptar-se. Els mateixos que miren amb mals ulls a tots aquells que són diferents a ells, ja sigui per raça, sexe, religió o equip de futbol.
Als anys 70 a San Francisco, Calliope, rebatejada com a Cal, s'afegeix a un moviment alliberador amb una tasca d'igualar i normalitzar les diferents opcions de gènere i, per extensió, de maneres de viure i de pensar. Avui, més de 40 anys després, encara no s'han assolit els seus objectius.
_______________
Jeffrey Eugenides, Middlesex (Picador)
començat_ 26/06/16  /  acabat_ 28/07/16