Allò que comença sent una història tipus Kitchen sink drama d’en Ken Loach (o una Revolta de Bruixes d'en Benet i Jornet si no volem ser acusats de provincians per mirar a l’estranger per explicar la nostra realitat), esdevé una història de fantasies i il·lusions, de moments de màgia que ens ajuden a seguir endavant malgrat tot. Les desventures d'una dona de fer feines que vol creure en allò que no pot ser per poder seguir endavant.
No és cap obra brillant ni està carregada de grans frases ni reflexions transcendentals, però és que tampoc pretén ser-ho. I aquesta és una de les seves virtuts. És un text d’entreteniment que s’endinsa una mica en la profunditat inescrutable dels sentiments humans, especialment del dolor, el dol i la tristesa.
Però potser perquè ja estem de tornada de tot (o ens pensem que ja estem de tornada de tot i tot és post- alguna cosa) el text desprèn certa ingenuïtat dels noranta, d’una època on, tal i com vaig llegir fa poc, per desgràcia no em puc atribuir aquest raonament, va ser l’últim cop que vam ser innocents, que encara crèiem que les coses anirien a millor, que no ens havien marcat per vida els atacs terroristes internacionals ni el temor d’una crisi econòmica i vital que sembla no tenir fi, o l’arribada d’un nou virus. I aquesta ingenuïtat, vista avui dia, fa certa ràbia. I sobretot tristesa per les oportunitats perdudes.
______________
Manuel Veiga, Una hora de felicidad
Començat 8/8/19 // acabat_ 8/8/19
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada