L'educació de l'individu al tercer mil·leni, Josep Lluís Camino

Citant Terenci Moix: "Vivimos en una sociedad abandonada a la comodidad mental, el ocio edificado en la mediocridad, a la ausencia total de pensamiento" (77) i quanta raó tenia! Només cal mirar al nostre voltant per adonar-nos que els més mediocres són els més ben valorats, els més premiats a nivell social (pensem en programes com Gran Hermano, Hombres y Mujeres y viceversa... i un llarg etceterà que, per sort, fa anys que he allunyat de la meva vida i que només en sento a parlar de rebot).

"Només la memòria és mesurable a diferència de la reflexió." (79) per això mateix, afirma Camino, per aquesta incapacitat d'avaluar la reflexió, l'educació se centra en la memòria que sí que és avaluable, és a dir, que en podem extreure uns resultats quantificables i això ja ens fa creure que es tracta de quelcom positiu (aquesta última conclusió és meva, no de Camino).

"Per desgràcia, actualment s'ensenya per a avaluar i s'estudia per a aprovar, ja s'ha aconseguit intrumentalitzar el coneixement i la cultura, que es contempla com un producte." (79) És a dir, com un valor comercial que podem comprar i vendre lliurament. Conseqüència: a la universitat "no es contempla l'estudi de matèries poc rendibles per a la societat, entenent per societat les necessitats del mercat, o sigui, la indústria i el comerç competitius." (79) Una tendència que s'ha anat radicalitzant amb el temps fins a l'extrem que hi ha universitats que deixen d'impartir carrreres que consideren "inútils" per a la societat però que ja anys enrere, tants com 17, feia l'elecció de certs estudis una decisió, per dir-ho d'alguna manera, difícil d'entendre per moltes persones.

Molt bon resum de tot allò que no va bé en l'educació:

"- Massificació" (81) i enguany, amb el començament del curs escolar 2013/14 en viurem una mostra més que evident: unes aules amb 35 alumnes i uns professors impossibilitats. En un recent viatge a Oslo, el que més em va sorprendre era veure classes de primària sortint a disfrutar del mercat de nadal amb els seus professors i descobrir que només eren una vintena d'alumnes i hi havien tres professors. La ratio és clarament molt més favorable.

"- Especialització massiva o predominància de la raó tecnològica" (81) Només cal agafar un programa escolar de qualsevol centre i fer una comparació entre el nombre d'assignatures optatives que s'ofereixen de ciències/tecnologia i les de lletres/socials.

"- Acrítica" (81) El que comentava Blanco: la necessitat de recuperar l'esperit crític per a l'escola. Sinó seguirem fent androides inútils incapaços de pensar més enllà de les ordres rebudes.

"- Excés d'historicisme: reducció de l'estudi de la filosofia a la seva història i relativisme històric: pel que fa a l'explicació dels fets supeditada a la ideologia de l'Estat." (81-2) És a dir, es centren en la història (gran error, tortura per mi) i encara ho fan malament, expliquen una història manipulada, traïdora, plena d'ideologia. Això es veu clarament en els casos evidents com per exemple durant el franquisme i la manipulació (estil 1984) del passat, però hem d'esforçar-nos i ser capaços de veure-la, també, en els moments de major llibertat. Agafar un llibre de text i plantejar-nos quina visió del món dóna, quin paper hi té la dona, per exemple, o les lletres, o els països emergents... Tota història és ideologia, però si com a mínim en som conscients, potser podem aprendre'n alguna cosa.

"- Cientisme: entenent per tal la valoració exclusiva del mètode experimental, propi de les Ciències Naturals, amb el consegüent menyspreu del mètode de les Ciències Socials com a científic.

- Desconnexió entre la teoria i la praxi" (82) fer viure als alumnes en un món fals, únicament teòric, en el qual no hi intervenen factors externs. (Des)preparant-los pel món laboral.

"- El dogma de l'objectivitat" (82) Una de les meves guerres personals. La necessitat de fer entendre que no existeix la objectivitat absoluta per molt que els llibres de text la prediquin. Que, per molt que els científics es neguin a acceptar que alguna vegada trobaran un element que es mogui a una velocitat superior a la velocitat de la llum que comportarà un canvi de paradigma tal i com n'hi ha hagut milers al llarg de la història de la humanitat, és probable que així sigui. Cal relativisme. Cal acceptar que les coses són certes per a nosaltres en aquest moment però que no tenen per què ser-ho per sempre més.


Camino afirma que l'educació d'aquest nou mil·leni hauria de seguir les següents directrius:

"Ensenyament de la cultura com a coneixement integral i reflexiu, no només especialitzat i enfocat a la tècnica" (83) això, tal i com ell mateix afirma, implica "una cultura crítica", "una cultura artística", "una cultura de valors transcendents" i una "cultura com a sentit de la vida i finalitat en si mateixa" (84).
L'altra directriu és l'educació "per a la llibertat" (84) És a dir, que "només té valor el coneixement que allibera, l'emergent: pel qual es restitueix al subjecte la seva consiència i se'l responsabilitza de la seva pròpia història" (84) I això és el que molts polítics i teòrics educatius no volen: els fa por que l'individu s'alliberi, que accepti les seves responsabilitats i actuï lliurament més enllà de l'Estat, si així ho creu convenient. Que ho creurà.
I l'última directriu és l'afirmació que "el saber no és conseqüência d'una acumulació d'informació" (84) La suma de continguts no ampliarà el continent. Potser per això mateix els alumnes vessen la informació que han rebut en els examens i llavors ja l'obliden per sempre més.

Camino també identifica diferents personatges dintre de la nostra societat. Tenim aquell que podríem definir com el jugador de Trivial (no és una definició de Camino), el participant als concursos televisius, el que té cultura general, però coneixement de res. Un personatge tan estimat per les sogres. Llavors tenim els funcionaris que Camino defineix com a estúpids. Éssers que segueixen un manual incapaços de sortir-se'n. I jo, que vaig haver d'explicar a un funcionari del estado español quina era la diferència entre "compulsar" (paraula súmament estimada pels funcionaris aferrats al segell de goma compulsador) i "homologar", sé bé de què parla. Per descomptat que les generalitzacions no funcionen i fereixen a innocents, però arriba a un punt que la reiteració d'un patró de comportament t'empeny a voler-ho convertir en una llei universal.
I els especialistes, els individus que són bons en un tema i increïblement ineptes, incapaços, inútils, en tots els altres. El problema és que actualment tots som especialistes de manera que, en el fons, ens entendrem millor amb els del nostre marc conceptual perquè podrem compartir coses. Dit d'altra manera, ens cataloguen i posen en nínxols per a poder-nos controlar millor.

Un text interessant, informatiu, crític i ple de bones idees (que estigui d'acord amb pràcticament totes elles fa que encara el miri amb més bons ulls).
___________
Josep Lluís Camino, L'educació de l'individu al tercer mil·leni (La Busca)
començat_ 10/09/13  /  acabat_ 10/09/13