Las fuentes de la ciencia de la educación, John Dewey

Autor pragmatista per excel·lència, Dewey pretén conjuminar filosofia i educació per poder dur a terme les seves teories. Confia plenament "en el poder de la inteligencia y de la razón humanas para ofrecer una visión global del individuo y su entorno." (XII) Ens mostra Carla Carreras al próleg. Vol que "el individuo recupere el control inteligente sobre sus acciones y sobre la naturaleza". (XII) El dubte, però, és si no es planteja que potser a l'intividu (entès aquí com aquells que tenen el poder per prendre i dur a terme les decisions polítiques i socials que, en última instància, seran les que permetran aquests canvis que ell reclama) no l'interessa recuperar aquest "control inteligente" de les seves accions. Potser ja interessa convertir a la humanitat en massa inerta i a-racional perquè realitzin la seva funció de mà d'obra barata. Potser, també l'interessa regular la natura tal i com ho fa actualment, és a dir, sotmetent-la egoistament i despòtica als designis propis. No ens enganyem. No estem com estem perquè hem perdut el control. Estem com estem perquè el control ha caigut en les mans equivocades.

"Subraya a cada paso la necesidad de entender la educación como un fenómeno extremadamente complejo que rechaza la adopción de recetas inmediatas." (XIII) Segueix la introducció del pensament de Dewey. I l'encerta. Clar que l'encerta. Això és el que fa més ràbia quan ho comparem amb la manera que es prenen les decisions en matèria educativa. Com apareixen i desapareixen nous plans educatius depenent de quin partit estigui al govern sense plantejar-se el trasbals i la confusió que provoquen en els alumnes que han d'anar canviar de sistema al llarg de la seva vida d'estudiants. Criatures que no saben si han fet BUP o ESO o la LOGSE o la LOMCE o la...

"Según Dewey, la necesaria "reconstrucción" de la filosofía pasa, justamente, por la superación del error inicial de la filosofía tradicional: haberse situado fuera del campo de la experiencia." (XIV)

"¿Puede haber una ciencia de la educación?" (3) exposa Dewey la pregunta que sap que generarà el seu text. Perquè, "¿son los procedimientos y objetivos de la educación de tal índole que sea posible reducirlos a algo que pueda llamarse propiamente ciencia?" (3) Estem disposats a cedir la grandiloqüència que s'otorga socialment a la ciència a un acte tan inferior com l'educació? La resposta de Dewey és que sí, sempre i quan s'accepti que la ciència "tiene una amplia variedad de significados." (3) Per molts, la ciència es limita a les matemàtiques, als resultas exactes... però això (seguint el pensament d'en Dewey) fa que fins i tot la física i la química deixin de ser considerades ciències en tant que són teories més conceptuals i abstractes que treballen en elements no exactes fins que no són demostrats. Cal, doncs, una concepció més oberta, heterogènia, del concepte ciència partint de la idea d'allò científic com aquell estudi que es regeix per unes pràctiques empíriques, universalitzables i repetibles. No es tracta de dir que l'educació es basa en unes teories científiques, teòriques i matematitzables. Sinó d'afirmar que convé utilitzar les eines d'estudi que ha adoptat la ciència (els procediments controlats, els estudis, les comparacions, les deduccions...) per aplicar-les a l'educació i així intentar millorar-la.

"La existencia de la ciencia convierte la eficacia individual del genio en una eficacia colectiva; la ciencia hace posible que los resultados de especial relevancia se conviertan en parte del material de trabajo de otros investigadores, en vez de perecer junto al genio." (5)

"Hay una fuerte tendencia a identificar la habilidad educativa con el uso de procedimientos que traigan consigo resultados exitosos inmediatos." (7) Afirma Dewey. A més d'aquest problema de la immediatesa, l'altre gran problema rau en la concepció equivocada que es té de l'èxit: l'èxit es mesura "por cosas como el orden en la clase, la correcta recitación por parte de los alumnos de las lecciones asignadas, la superación de exámenes, la promoción de los alumnos a un curso superior, etc." (7) És a dir, a través de parámetres caducs que s'ha demostrat una i altra vegada que són totalment inútils. De què serveix que un nen aprovi un examen sobre un tema que no ha entès? De què serveix que una persona pugui recitar perfectament una lliçó si de tots és sabut que fins i tot un lloro ben ensinistrat ho pot fer? Ningú es planteja mesurar si els alumnes aprenen de debò, si es desperta en ells un interès pel coneixement, una curiositat per la cultura, una passió per seguir creixent intel·lectualment... el que importa és que sàpiguen vomitar quatre dades correctament que oblidaran a l'acte. El que importa és que els centres tinguin el major número d'aprovats. Aquesta és la mesura de l'èxit docent a l'actualitat. Aquest és el magre futur que ens espera.

Crítica encertada i més que necessària: "ciencia de sillón" (23) Referida a la distància que hi ha entre la realitat (per exemple un centre educatiu) i aquells que teoritzen sobre ella (els inspectors i la bona gent del departament d'educació). "Hay una falta de conexión vital entre el trabajo práctico de campo y el trabajo de investigación." (23) I no es tracta únicament d'una distància física, tant de bo, sinó que és una distància conceptual. Es mouen en diferents paradigmes. I això ja és molt més difícil de superar. Un exemple recent el mostra la "brillant" idea d'introduir els mòbils a les aules que s'ha promogut des dels despatxos més opacs de la conselleria d'ensenyament. Per entendre una mica més la separació conceptual, vital, experiencial, entre els funcionaria tancats al seu despatx i els docents als centres, només cal llegir l'article Mòbils a l'aula d'en Roc Casagran, docent en actiu .

"Los fines que no pueden ser realizados son fines solo de nombre." (32)

"Resulta una triste evidencia el hecho de que una persona pueda aprender a leer eficientemente y a pesar de ello no tome gusto por la lectura de buena literatura." (34) I segueix: "la cuestión de lo que uno aprende a leer se encuentra así inextricablemente ligada a la cuestión de cómo aprende uno a leer." (34) I conclou: "desafortunadamente, la experiencia muestra que los métodos que de manera más rápida y eficiente logran la obtención de la capacidad de leer (o de escribir o calcular) [...] no tienen al  mismo tiempo el cuidado de formar las actitudes que deciden los usos en los que la habilidad será puesta en práctica." (34-5) És a dir, s'ensenya als nens a desxifrar una símbols (lletres, números) però no se'ls mostra què en poden arribar a obtenir. El que importa és el continent, que sàpiguen llegir, no importa el contingut, què llegeixen. I així estem.

"El creciente número de insanos y neuróticos es en sí mismo una evidencia del gran fracaso y perversidad de nuestros procesos educativos, ya sean familiares o escolares." (38)

"Lo que una sociedad es, lo es como producto de la educación." (41) I, tenint en compte l'educació present, fa feredat pensar quina mena de societat ens espera en els propers anys.

En conjunt, doncs, aquest text inèdit en castellà de Dewey que l'editorial Palamedes ha traduït per primera vegada, ens mostra un clam a la necessitat d'incorporar els mètodes científics (i les ciències en general: psicologia, sociologia, matemàtiques, física...) dintre dels mètodes de plantejament educatius. Un crit al canvi necessari de les escoles i de com s'eduquen (i no ensinistren com se sent a molts claustres arreu de Catalunya) les criatures. Un esforç més per mostrar que cal canviar l'educació des de la base. I, malauradament, un altre crit que no arriba a les orelles que hauria d'arribar.
____________
John Dewey, Las fuentes de la ciencia de la educación (Palamedes Editorial)
començat_ 11/03/15  /  acabat_ 11/03/15

L'educació de l'individu al tercer mil·leni, Josep Lluís Camino

Citant Terenci Moix: "Vivimos en una sociedad abandonada a la comodidad mental, el ocio edificado en la mediocridad, a la ausencia total de pensamiento" (77) i quanta raó tenia! Només cal mirar al nostre voltant per adonar-nos que els més mediocres són els més ben valorats, els més premiats a nivell social (pensem en programes com Gran Hermano, Hombres y Mujeres y viceversa... i un llarg etceterà que, per sort, fa anys que he allunyat de la meva vida i que només en sento a parlar de rebot).

"Només la memòria és mesurable a diferència de la reflexió." (79) per això mateix, afirma Camino, per aquesta incapacitat d'avaluar la reflexió, l'educació se centra en la memòria que sí que és avaluable, és a dir, que en podem extreure uns resultats quantificables i això ja ens fa creure que es tracta de quelcom positiu (aquesta última conclusió és meva, no de Camino).

"Per desgràcia, actualment s'ensenya per a avaluar i s'estudia per a aprovar, ja s'ha aconseguit intrumentalitzar el coneixement i la cultura, que es contempla com un producte." (79) És a dir, com un valor comercial que podem comprar i vendre lliurament. Conseqüència: a la universitat "no es contempla l'estudi de matèries poc rendibles per a la societat, entenent per societat les necessitats del mercat, o sigui, la indústria i el comerç competitius." (79) Una tendència que s'ha anat radicalitzant amb el temps fins a l'extrem que hi ha universitats que deixen d'impartir carrreres que consideren "inútils" per a la societat però que ja anys enrere, tants com 17, feia l'elecció de certs estudis una decisió, per dir-ho d'alguna manera, difícil d'entendre per moltes persones.

Molt bon resum de tot allò que no va bé en l'educació:

"- Massificació" (81) i enguany, amb el començament del curs escolar 2013/14 en viurem una mostra més que evident: unes aules amb 35 alumnes i uns professors impossibilitats. En un recent viatge a Oslo, el que més em va sorprendre era veure classes de primària sortint a disfrutar del mercat de nadal amb els seus professors i descobrir que només eren una vintena d'alumnes i hi havien tres professors. La ratio és clarament molt més favorable.

"- Especialització massiva o predominància de la raó tecnològica" (81) Només cal agafar un programa escolar de qualsevol centre i fer una comparació entre el nombre d'assignatures optatives que s'ofereixen de ciències/tecnologia i les de lletres/socials.

"- Acrítica" (81) El que comentava Blanco: la necessitat de recuperar l'esperit crític per a l'escola. Sinó seguirem fent androides inútils incapaços de pensar més enllà de les ordres rebudes.

"- Excés d'historicisme: reducció de l'estudi de la filosofia a la seva història i relativisme històric: pel que fa a l'explicació dels fets supeditada a la ideologia de l'Estat." (81-2) És a dir, es centren en la història (gran error, tortura per mi) i encara ho fan malament, expliquen una història manipulada, traïdora, plena d'ideologia. Això es veu clarament en els casos evidents com per exemple durant el franquisme i la manipulació (estil 1984) del passat, però hem d'esforçar-nos i ser capaços de veure-la, també, en els moments de major llibertat. Agafar un llibre de text i plantejar-nos quina visió del món dóna, quin paper hi té la dona, per exemple, o les lletres, o els països emergents... Tota història és ideologia, però si com a mínim en som conscients, potser podem aprendre'n alguna cosa.

"- Cientisme: entenent per tal la valoració exclusiva del mètode experimental, propi de les Ciències Naturals, amb el consegüent menyspreu del mètode de les Ciències Socials com a científic.

- Desconnexió entre la teoria i la praxi" (82) fer viure als alumnes en un món fals, únicament teòric, en el qual no hi intervenen factors externs. (Des)preparant-los pel món laboral.

"- El dogma de l'objectivitat" (82) Una de les meves guerres personals. La necessitat de fer entendre que no existeix la objectivitat absoluta per molt que els llibres de text la prediquin. Que, per molt que els científics es neguin a acceptar que alguna vegada trobaran un element que es mogui a una velocitat superior a la velocitat de la llum que comportarà un canvi de paradigma tal i com n'hi ha hagut milers al llarg de la història de la humanitat, és probable que així sigui. Cal relativisme. Cal acceptar que les coses són certes per a nosaltres en aquest moment però que no tenen per què ser-ho per sempre més.


Camino afirma que l'educació d'aquest nou mil·leni hauria de seguir les següents directrius:

"Ensenyament de la cultura com a coneixement integral i reflexiu, no només especialitzat i enfocat a la tècnica" (83) això, tal i com ell mateix afirma, implica "una cultura crítica", "una cultura artística", "una cultura de valors transcendents" i una "cultura com a sentit de la vida i finalitat en si mateixa" (84).
L'altra directriu és l'educació "per a la llibertat" (84) És a dir, que "només té valor el coneixement que allibera, l'emergent: pel qual es restitueix al subjecte la seva consiència i se'l responsabilitza de la seva pròpia història" (84) I això és el que molts polítics i teòrics educatius no volen: els fa por que l'individu s'alliberi, que accepti les seves responsabilitats i actuï lliurament més enllà de l'Estat, si així ho creu convenient. Que ho creurà.
I l'última directriu és l'afirmació que "el saber no és conseqüência d'una acumulació d'informació" (84) La suma de continguts no ampliarà el continent. Potser per això mateix els alumnes vessen la informació que han rebut en els examens i llavors ja l'obliden per sempre més.

Camino també identifica diferents personatges dintre de la nostra societat. Tenim aquell que podríem definir com el jugador de Trivial (no és una definició de Camino), el participant als concursos televisius, el que té cultura general, però coneixement de res. Un personatge tan estimat per les sogres. Llavors tenim els funcionaris que Camino defineix com a estúpids. Éssers que segueixen un manual incapaços de sortir-se'n. I jo, que vaig haver d'explicar a un funcionari del estado español quina era la diferència entre "compulsar" (paraula súmament estimada pels funcionaris aferrats al segell de goma compulsador) i "homologar", sé bé de què parla. Per descomptat que les generalitzacions no funcionen i fereixen a innocents, però arriba a un punt que la reiteració d'un patró de comportament t'empeny a voler-ho convertir en una llei universal.
I els especialistes, els individus que són bons en un tema i increïblement ineptes, incapaços, inútils, en tots els altres. El problema és que actualment tots som especialistes de manera que, en el fons, ens entendrem millor amb els del nostre marc conceptual perquè podrem compartir coses. Dit d'altra manera, ens cataloguen i posen en nínxols per a poder-nos controlar millor.

Un text interessant, informatiu, crític i ple de bones idees (que estigui d'acord amb pràcticament totes elles fa que encara el miri amb més bons ulls).
___________
Josep Lluís Camino, L'educació de l'individu al tercer mil·leni (La Busca)
començat_ 10/09/13  /  acabat_ 10/09/13