Roots, Arnold Wesker

Segona part de la trilogia. Ara ambientada al camp i, per això, el propi Wesker suggereix que els actors tinguin un accent i una entonació concretes que ell explica al principi del text i que es veu reflexat al llarg de l’obra. Unes indicacions i uns elements sonors impossibles de preservar en les traduccions de l’obra i que obliguen al possible traductor a plantejar-se dues opcions: o bé transcriure l’obra a un llenguatge rural del seu país, o bé ignorar les variacios dialectals i fer que tots els personatges parlin igual. La primera opció, malgrat semblar la més encertada perquè segueix mostrant la distinció camp/ciutat que l’autor havia dibuixat en l’original, té el problema que pot aportar connotacions inesperades i, certament, no desitjades. És a dir, si per exemple el text es traduís al català i la gent del camp parlessin amb un accent de La Garrotxa, o de les Terres de l’Ebre (per marcar més clarament la diferència amb l’accent de la ciutat, imaginem Barcelona), immediatament el públic es veuria inclinat a situar l’obra a La Garrotxa o a les Terres de l’Ebre i llavors seria estrany que aquests individus tan autòctons actuessin de certa manera i tinguessin noms com Jimmy, Beatie o Ronnie. Clar que també es podrien canviar els noms, podria suggerir algú, sí, però llavors potser s’estaria perdent part de la personalitat dels personatges perquè una Jenny acuat diferent que una Roser.

Si, per altra banda, s’opta per ignorar els accents regionals i tots els actors parlen igual, es perdrà la subtilesa del llenguatge diferent, les marques sonores que l’idioma comporta.

Es tracta, doncs, d’un dubte difícil de resoldre i que no té una solució única: dependrà de cada muntatge teatral, de cada voluntat dels traductors.

I aquesta reflexió inicial sobre el llenguatge, continua dins el text quan Ronnie diu a Beatie que ella és incapaç d’expressar-se correctament perquè només llegeix còmics. I la Beatie se n’adona: “An English girl born and bred and I couldn’t talk language —except for to buy food and clothes” (90). I recorda les paraules d’en Ronnie: el llenguatge “it’s bridges, so that you can get safely from one place to another. And the more bridges you know about the more places you can see.” (90) I potser la imatge és massa poètica, però es correspon amb la veritat i amb el personatge d’en Ronnie, que no hem d’oblidar que en l’anterior obra es definia com a poeta socialista.

El primer acte ens mostra la visita de la Beatie a la seva família. Ella és la filla que ha marxat a la ciutat i es topa amb el contrast entre la vida que té ara i la que es troba en el camp. També ens comenta com la seva germana ha tingut un fill d’un pare que no vol descobrir i ens mostra la misèria de la zona i les solucions etíliques que alguns personatges hi troben. I, lentament, de manera natural, també, es fa de nit, els personatges van a dormir i s’acaba aquest acte que ens deixa entreveure que en el segon les relacions entre ells s’intensificaran, els retrets, les discussions…

El segon acte ens mostra el nerviosisme de la Beatie per l'imminent arribada d’en Ronnie i com ella vol que la seva família es comporti de la millor manera possible per no deixar-la malament davant d’ell. Creix, per tant, la sensació que ella pateix molt per assolir el vist-i-plau d’en Ronnie i que això l’està fent canviar de manera de ser.

Reapareix l’Stan, l’avi borratxo de l’anterior acte mostrant reflexions sobre el temps i el fet que quan ets jove encara té algun valor però que, en fer-te gran, esdevé una llosa: “Time drag heavy. She do that. Time drag so slow, I get to thinkin’ it’s Monday when it’s still Sunday.” (107)

I, entre les moltes frases que la Beatie repeteix d’en Ronnie, en sobresurt aquesta encoratjant-la a aferrar-se a les seves il·lusions: “Paint! The world is full of people who don’t do the things they want so you paint and give us all hope!” (113)  I és potser una de les millors coses que hagi pogut dir. És la reivindicació a no rendir-se, a seguir endavant, a fer allò que t’agrada independentment que al teu voltant tot s’estigui enfonsant.

La segona escena del segon acte recorda el conte/novel·la curta Zooey de J.D. Salinger. L’escenari és diferent perquè aquí l’acció transcorre a la cuina d’una casa pairal i allà passava en el bany d’un apartament luxós de Nova York, però l’acció i, sobretot, el resultat, és molt semblant: una persona es banya i la seva mare s’asseu a l’altra banda de la cortina a parlar-hi. Aquest moment de nuesa del protagonista en ambdos casos esdevé una nuesa metafòrica, els personatges se sinceren, parlen obertament. Així, aquí la Beatie escolta primer les mateixes xafarderies que sempre explica la seva mare per després acusar-la de no haver-la educat correctament, d’haver ignorat la seva educació, de no haver-la a ajudat a aprendre. És un moment, doncs, d’intimitat compartida, de diàlegs durs i sincers que la debilitat del cos nu, sense les disfresses del dia a dia ajuda a produïr-se.

El tercer acte ens mostra la taula parada i tota la família a punt per l'imminent arribada d’en Ronnie. Mentrestant, però, el pare els informa que l’han canviat de feina i això vol dir que cobrarà la meitat, i, en comptes de plànyer-se del fet, comencen a criticar al gerent, un fet que fa esclatar la Beatie i quiexar-se que en aquella família no es parla de res, només es critica, es jutja, però no es parlen els problemes: una típica família de poble. Davant d’aquesta queixa, la seva mare respon brillantment: “I shall talk when I hev to and I never shall do, so there!” (138)

Com es podia preveure, en Ronnie no apareix. En el seu lloc, una carta arriba dient que són massa diferents amb la Beatie, que ell l’intentava canviar, millorar, però que ella era massa tossuda, que no s’hi esforçava. Les mateixes crítiques que la Beatie feia a la seva mare i que la mare s’afanya a fer-ho evident. 

La discussió creix i acaba amb un discurs de la Beatie sobre la mandra de les masses, sobre la seva ignorància i la seva poca voluntat de solucionar-ho. Critica la televisió i la ràdio per oferir productes mediocres i de tercera categoria a una massa inculta que no coneix ni desitja més que entreteniment fàcil. Fa 50 anys d’això i res ha canviat. Al contrari, massa sovint sembla que tot ha anat a pitjor.
__________
Arnold Wesker, Roots (Penguin)
començat_ 12/01/12  /  acabat_ 15/01/12