Chicken Soup with Barley, Arnold Wesker

De bon principi l’oposició entre en Harry i la Sarah es fa pal·lesa. El propi Wesker ja ens havia advertit que eren contraris, i així ens ho mostra: el seu diàleg sempre és a mata-degolla, agefint un cert alleugeriment còmic a la feixuguesa que ens espera i que ja se’ns comença a mostrar.

Un exemple d’aquest respir puntual:

Harry “I was missing. I’m sure.

Sarah:Well, sure you were missing?

Harry: Where was I missing?

Sarah: How should I know where you were missing? If I’d have known where you were missing you wouldn’t have been missing.” (19)

En el primer acte s’introdueix la lluita socialista d’aquest grup de persones que surten al carrer per afegir-se a les manifestacions contra el fascisme, que parlen d’unir-se a les Brigades Internacionals, que creuen en la llibertat. I, entremig, en Harry només és bo per fer onejar una bandera comunista i per refugiar-se a casa de la seva mare. Se’ns mostra, doncs, la dicotomia ideals/pors, il·lusions/temors.

El segon acte està ambientat uns anys després, quan la guerra ja s’ha acabat. És el moment de la postguerra, de la supervivència. Ara, a més, Ada, la filla revolucionària, diu que ja n’està farta de política, que un cop torni el seu home de la guerra marxaran de Londres i aniran al camp, allunyats de tot, tranquils. Perquè ja no té més ganes de lluitar, d’organitzar a la gent: “I don’t believe in the right to organize people. And anyway I’m not so sure that I love them enough to want to organize them.” (41) Davant la frustració de l’activisme, de la lluita constant que no sembla conduir enlloc, Ada fuig, abandona el sistema, esdevé una socialista real (com defensarà a la tercera obra de la trilogia). Perquè, ben sovint, davant les manifestacions constants al carrer, les queixes contra les gestions polítiques i socials de la crisi, les concentracions permanents a centres d’educació o de sanitat, la sensació és que no serveix per a res: les decisions estan preses i no importa si hi ha 1.000 o 10 milions de persones queixant-se. A vegades, la sensació és que només es pot combatre esvaïnt-se del sistema, fer com l’Ada, sortir de les ciutats i anar a refugiar-se al camp a viure una vida auto-suficient. Llàstima que no a tothom ens agradi la vida rural.

Bona definició de què és la tragèdia: “having the ability to see what is happening to yourself and yet not being able to do anything about it.” (47)

El tarannà reivindicatiu d’aquesta família, les ganes de socialisme, de canviar el sistema, de defensar als treballadors, però ells mantenir-se al marge, sent poetes, sent organitzadors, sindicalistes, més que classe obrera, recorda al gran drama vital de George Orwell: el d’un burgès benestant, fill de família anglesa a les colònies, educat en el luxe i el poder, però que creu més en els valors socials, que malda per defensar els pobres però que, tanmateix, sent repugnància pels pobres. Els considera bruts, ignorants, maleducats, incapaços d’entendre que els seus esforços, els d’Orwell i gent com ell, són pel benefici del proletariat. Però resulta difícil entendre que un burgès de guants blancs que no es vol barrejar amb el poble pugui voler ajudar, precísament, al poble.

El tercer acte ens porta encara uns quants anys més endavant, quan el temps ha passat, la revolta s’ha estancat i tot ha canviat. Amb l’excusa de la visita d’en Monty i la Bessie a en Harry i la Sarah, se’ns informa de l’evolució dels diferents personatges. Com tot ha canviat, ara ningú forma part del partit, tots es guanyen la vida com bonament poden, alguns creuen que és millor oblidar el passat, les lluites, el socialisme, i contentar-se amb tenir una família, una caseta, una feina i alguns amics. I, potser per escenificar l’esberlament dels ideals, l’ensorrament de tot allò pel que s’havia lluitat, en Harry apareix molt malalt, paralitzat, incapaç de controlar el seu cos. Tot plegat condueix a la següent pregunta: “It’s all come to this?” (64) I, de vegades, aquesta és una de les preguntes més importants després de tot el que anem passant dia sí dia també, de tots els neguits i sofriments: tot ha d’acabar així?

I, després d’una partida de cartes, de passar l’estona amb amics, Sarah i el seu fill Ronnie tenen una darrera conversa política. Ell l’acusa a ella d’haver cregut en uns ideals corruptes i ella s’ensorra i li diu que el que importa és creure, lluitar per allò que creus que és injust, malgrat poder estar equivocat. El que cal és ser capaç de pensar: “A world where people don’t think anymore! Is that what you want me to be satisfied with —a television set?” (73)

Aquest és el missatge final de l’obra: potser ens equivoquem, però no hem de deixar de pensar, de tenir un esperit crític, de creure que les coses poden millorar, per moltes vegades que haguem vist el contrari.
____________
Arnold Wesker, Chicken Soup with Barley (Penguin)
començat_ 4/01/12  /  acabat_ 8/01/12