I'm talking about Jerusalem, Arnold Wesker

El primer acte ens mostra el trasllat de Dave i Ada, la filla de Sarah i Harry, germana d’en Ronnie, que fuig de Londres i va al camp anglès, a la zona de Norfolk, a viure. Aquest trasllat ja se’ns havia anunciat anteriorment, però ara es mostra com es va produir i, segurament, se’ns explicaran els motius pels quals una londinenca decideix abandonar la ciutat per anar a viure al camp, en una casa sense corrent ni aigua. De moment, però, veiem les discussions de la família, el to cínic d’en Ronnie (present constantment sense arribar a aparèixer a Roots), la nostalgia d’en Dave (l’home de l’Ada) que explica com tot va començar durant la guerra, quan ell era a l’Índia… però la narració s’atura, l’Ada és conscient d’una veritat que molta gent ignora o vol ignorar: “language isn’t any use! Because we talk about one thing and you hear another.” (164) Exacte: les nostres explicacion, els nostres raonaments sovint no tenen cap valor quan el nostre interlocutor interpreta les nostres paraules a la seva manera, quan el nostre “bo” i el nostre “dolent” no són els seus.

I, per fi, una explicació: farts de lluitar pel socialisme, decideixen viure’l. Han vist com la gent de la ciutat és explotada, com les parelles passen els dies separats treballant, “I’ve seen the city make strangers of husbands and wives” (165), per això ells volen viure i treballar en un lloc on puguin estar junts, on puguin viure una vida conjunta. Farts de només parlar, han decidit actuar.

En el segon acte ha passat un any i la parella ja està ben instal·lada a la casa. Tot sembla tranquil i en ordre, fins que ens assabentem que tenen un convidat: Libbis, l’antic amic d’en Dave amb qui havia compartit somnis i il·lusions durant la guerra. Mica en mica, però, veiem com Libbis ha canviat, com ha substituït el socialisme per un capitalisme resignat, una feina esclava i un pessimisme alcohòlic. Aquestes diferències provoquen una petita picabaralla verbal que mostra les diferents opinions amb menor o major encert. Quan acaba la baralla, quan Libbis va a dormir avergonyit pel seu comportament, arriba el Coronel, l’encarregat d’en Dave i genera el següent problema: en Dave ha agafat una lona que no s’utilitzava i ara l’acusen de lladre i el fan fora de la feina, precisament ara que la seva dona està embarassada. Així acaba aquesta primera escena, amb el final d’una etapa i la promesa del començament d’una de nova.

A la segona escena del segon acte, han passat sis anys, en Dave ja es dedica a la construcció artesana de mobles i té un aprenent, en Sammy amb qui veiem que tenen molt bona relació, que gaudeix amb la feina, però també veu els altres nois de la seva edat cobrant més a la fàbrica i li diu a en Dave que vol deixar la feina. Aquesta afirmació genera un nou discurs en contra de les fàbriques, de la deshumanització del món laboral, de l’encadenament de per vida a una màquina, de l’alienació de la persona… i en Sammy ho veu, però és jove encara i pesen molt més els diners. En aquest punt torna l’Ada de Londres on havia anat a veure al seu pare que ha tingut un nou atac. L’Ada, a més, porta males notícies, un client d’en Dave que no vol el producte que li ha encarregat. Un altre. Comencen a aparèixer, doncs, els problemes de l’artesania, del treball dur massa sovint per res, la incertesa econòmica.

I, per suavitzar una mica el to, l’escena i l’acte acaben amb un petit joc enre l’Ada i el seu fill, en Danny, en el qual també acaben involucrant en Dave. Un joc simbòlic (que dirien els mestres i pedagògs), d’apreciació i reconeixement de les coses que els envolten que mostra una reflexió interessant: preguntat sobre què veu, en Danny respon “hedges!” (196) però ràpidament l’Ada el corregeix: “No, no Daniel. That’s a name, that’s not what you see” (196) i llavors ell enumera tot allò que veu, tots els elements que constitueixen els “hedges”. Aquest fet mostra l’artificialitat assumida del llenguatges: hem après a parlar, hem acceptat uns codis, unes condicions del joc lingüístic (manllevant el vocabulari d’en Wittgenstein) i ja ni ens adonem que ho estem fent, per nosaltres un “llibre” és un llibre i no un conjunt d’elements (fulls, lletres, portada, llom…) que conformen aquell objecte concret que hem acordat que anomenaríem “llibre”. Per això resulta interessant que l’Ada li faci veure al seu fill que ell no veu “hedges”, no veu paraules, sinó que veu característiques.

Tercer acte, les circumstàncies empitjoren. En Dave es veu forçat a demanar un crèdit al banc per seguir endavant, però no li concideixen. I entre aquesta nova decepció i la visita de la les tietes solteres de l’Ada que només fan que criticar i juntjar-ho tot, en Dave acaba esclatant i mostrant tota la seva frustració, la seva necessitat de recolzament.

Segona escena del tercer acte: la retirada. Al final, en Dave i l’Ada marxen del camp, abandonen el seu somni socialista i retornen a la ciutat. Es mostra el moment tràgic d’empaquetar-ho tot, d’acabar per força una etapa, d’enterrar les il·lusions. Entremig, en Ronnie, que els ha vingut a ajudar, els encoratja a no marxar, a seguir lluitant dient frases de l’estil: “the difference between capitalism and socialism he used to say was that capitalism contained the seeds of its own destruction but socialism contained the seeds of its own purification. Maybe that’s the victory —maybe by coming here you’ve purified yourselves.” (211)

La conversa puja de to i al final en Ronnie s’acaba ensorrant, veient que allò en què ell creia, que la parella que ell idolatrava han fracassat, s’ensorra momentàneament abans de refer-se i acabar l’obra cridant al cel: “We-must-be-bloody-mad-to-cry!” (218)

Un crit que tanca una trilogia de teatre social, del que s’anomenà la New Wave del teatre anglès i que sembla un clar precedent a obres cinematogràfiques posteriors com les d’en Ken Loach i el Sink Drama: drama social sense concessions ni filigranes argumentals innecessaries.
___________
Arnold Wesker, I'm talking about Jerusalem (Penguin)
començat_ 15/01/12  /  acabat_ 16/01/12