Krapp's last tape, Samuel Beckett

Fa un parell d’anys, una versió d’aquesta obra va ser representada al Temporada Alta de Girona però les entrades desaparegueren tan ràpidament que ni vaig adonar-me de la seva existència. Ara tinc la possibilitat de saber de què anava aquella obra.

El personatge d’en Krapp se’ns mostra com a vell, decrèpit, malmès pel pas dels anys i per una vida feixuga. La roba que porta, les dificultats que té per moure’s, els cabells grisos... ens mostren la seva decadència. El seu nom (de sonoritat semblant a “crap”, és a dir, merda, deixalles, tot allò sobrer) també ens indica amb quin personatge ens encarem.

Krapp està rodejat de caixes numerades plenes de cintes d’enregistrar. Després de menjar un plàtan, que mantenia guardat amb clau en una calaixera, posa una cinta i sentim la gravació: ell, de més jove, fent una mena de diari oral. Curiós exercici que permet sentir els pensaments de joventut i veure’n la reacció en la vellesa. Com està d’acord amb algunes coses i com no en suporta d’altres. Per això, l’escolta d’aquesta cinta és constantment interrompuda per en Krapp present: hi ha coses del seu passat que no vol tornar a sentir. Per això avança la cinta endavant a voluntat, per evitar sentir allò que no vol recordar. Un fet que, altrament, tots duem a terme de manera més o menys conscient amb els nostres records i la rememoració que en fem d’ells.

Després de sentir al Krapp jove, és el torn d’en Krapp actual, el vell, decrèpit, d’enregistrar una nova cinta. Comença, com era d’esperar, maleint el seu passat: “just been listening to that stupid bastard I took myself for thirty years ago, hard to believe I was ever as bad as that.” (62) No és veritat que tot temps passat fou millor, les ferides de la vida encara couen i aquell jove ingenu que fou 30 anys abans n’és en bona part culpable.

El seu discurs però, resulta entretallat, caòtic, pensaments desconnectats de tota una vida, dubtes encerclats que el fan parar la cinta perquè no diuen allò que ell anhela dir. Però quan torna a gravar, no triga a tornar a desviar-se del camí. Són tantes les coses que voldria dir, que no en sap dir cap. Així, decideix deixar de gravar i tornar a escoltar al seu jo passat. Ara ens explica la relació amorosa que una vegada tingué, aquell instant compartit quan “I lay down across her with my face in her breasts and my hand on her.” (63) Un moment de felicitat que ja no es pot recuperar i que, fins i tot de jove, el portà a pensar que el millor ja havia passat, que “perhaps my best years are gone.” (63) I, potser per mostrar per quin motiu foren els millors, afegeix la veu enregistrada: “when there was a chance of happiness.” (63) Exacte. La possibilitat de felicitat com a marca d’una bona època. Una possibilitat que, veient a en Krapp present, sabem que no es va realitzar mai. La seva mirada trista, buida al final ens ho indica, quan la cinta afirma: “but I wouldn’t want them back. Not with the fire in me now. No, I wouldn’t want them back.” (63)

Però ara és ara, el foc ja s’ha apagat i veiem que en Krapp present no pensa el mateix sinó que està turmentat pels espectres d’aquell passat no viscut.
____________
Samuel Beckett, Krapp's last tape (dintre de Collected Shorter Plays by Samuel Beckett - Faber and Faber)
començat_ 7/02/12  /  acabat_ 7/02/12

Indian Summer, Rodolf Sirera

Obra de teatre, títol anglès, autor de nom estrambòtic, editat el 1989, trobat entre els tresors oblidats de la llibreria Les Voltes de Girona… la lectura del llibre respon a aquestes poc-ordinàries expectatives.

En el pròleg, Manuel Molins ens presenta l’autor (fent-me enrojolir de vergonya per la meva ignorància) i ja adverteix de la transgressió temporal que conté l’obra. Perquè, sobretot, d’Indian Summer el que destaca és la seva conscient manipulació del temps. O, com diu Molins, la representació del temps personal, el temps subjectiu, el que no entén de rellotges ni ordenacions i oscil·la a plaer o, massa sovint, a contra-cor. El temps tal i com el vivim les persones. Que, de fet, hauria de ser l’únic que de debò tingués rellevància a les nostres vides perquè és l’únic real per a nosaltres. L’únic que no és un artifici imposat.

Indian Summer podria ser la història convencional d’un triangle d’amor tradicional, un t’estimo a tu però la distància, la carn, la solitud fan que em senti atret per una altra. Tu no hi ets i jo estic sol. Final de la història. L’Aurora està de gira amb la seva obra de teatre, benvinguda sigui doncs la Maria Teresa. Però Indian Summer és molt més.

Ja d’entrada, la Maria Teresa se’ns mostra insinuadora, sexual, amb ganes de ser ella qui inicïi la relació amb en Daniel. Un Daniel que dubta, que ens és presentat com a tímid, cohibit, reservat. Un Daniel que fuig quan la Maria Teresa el busca.

I llavors arriba el primer salt temporal. El primer element remarcable i, la veritat, d’allò més interessant tant a nivell estructural com conceptual:

la Maria Teresa surt un moment d’escena, en Daniel canvia el cassete i sentim, per primera vegada, la veu de l’Aurora comunicant-nos sensacions, neguits, inquietuds que es poden atribuir al propi Daniel. Llavors, quan la cinta s’acaba, la Maria Teresa torna a entrar a escena però ja no és la mateixa d’abans: és la Maria Teresa d’un altre temps, una Maria Teresa que encara no ha begut vi amb en Daniel, que entra per primera vegada a casa d’en Daniel. És la Maria Teresa d’un passat no massa llunyà.

A partir d’aquí els salts temporals se succeeixen però, a més (i vet aquí l’encant del text, la sàvia manipulació que Sirera fa de l’espectador/lector i de les seves expectatives), una mateixa frase és pronunciada per dos i fins a tres personatges diferents generant-nos la sensació Nietzscheana que el temps és cíclic, que estem condemnats a repetir-ho tot. O bé ens fa plantejar que potser no existeixen personatges, sinó que tot depèn de la nostra lectura, de la nostra interpretació del text.

Que tot és irreal però que, alhora, tot és possible.

I, per això mateix, el final no és un final sinó un interrogant.
____________
Rodolf Sirera, Indian Summer (Bromera)
començat_ 1/02/11  /  acabat_ 3/02/11