Ballard genera una tensió creixent que s'amaga rere les festes de societat d'aquest grandiloqüent edifici. L'ampolla que cau al balcó d'en Laing, les queixes del vigilant perquè els nens de les plantes baixes sembla que es pixen a la piscina (boníssim el detall de dir que a les plantes baixes, habitades pels "pobres" - econòmica i moralment - és on hi ha nens mentre que a la part alta hi ha els gossos), l'aparició del gos ofegat a la piscina... Mica en mica, entrem en un món que s'està desmuntant i preveiem que la patacada serà monumental.
Interessant: "Most of their grievances, Laing noticed, were now directed at the other tenants rather than at the building. The failure of the elevators was blamed on people from the upper and lower floors, not on the architects or the inefficient services designed into the block." I això és precisament el que vivim durant el nostre confinament a Xangai. Mica en mica es va diluint el responsable directe del nostre tancament (i, per tant, de tots els nostres patiments imposats sense solta ni volta) i es passa a culpar a persones més properes, més palpables i molt més a sota de l'escala jeràrquica, com són els voluntaris. Per aquells que van seguir el nostre periple a twitter, no cal afegir-hi gaire més, per la resta... doncs la tristesa de comprovar com les jerarquies tenen tan ben collades a les classes inferiors que les poden acabar responsabilitzant de les més salvatges atrocitats.
Després d'una parada forçada pel xoc salvatge de la fugida i de la buidor inexplicable (i pel què he vist, impossible d'entendre per aquells que no l'han viscut) de l'arribada a aquell forat de món on em va tocar néixer, retorno lentament a la lectura i em retornen, també, els fantasmes d'aquells dies tancats. Retorno a aquest gratacels en caiguda vertical. En estat de decadència social i vital i tot em resulta tan familiar. La fi d'una era, d'una època d'esplendor que s'esfuma per culpa de l'absurditat més aberrant i obcecada.
"He turned down the sound, not out of boredom with these documentaries and situation comedies, but because they were meaningless. Even the commercials, with their concern for the realities of everyday life, were transmissions from another planet." Quan la nostra realitat gravita entorn altres centres inesperats o de major força magnètica, allò que enteníem com a món real deixa de tenir sentit. A mi em va passar primer amb l'arribada del meu fill: res del què passava fora dels seus reclams semblava existir. Després, amb l'empresonament de 2 mesos a Xangai: que banals que semblen tots els demés problemes quan et tanquen amb un cadenat dintre de casa teva sense poder aconseguir menjar durant gairebé dues setmanes. Potser algun dia podré tornar a valorar el món. O acceptar-lo, o fer-hi les paus d'alguna manera o altra. De moment, segueixo perdut.
"In a sense life in the high-rise had begun to resemble the world outside - there were the same ruthlessness and aggression concealed within a set of polite conventions."
"The ultimate goal of the high-rise, a realm where their most deviant impulses were free at last to exercise themselves in any way they wished." I afegeix: "At this point physical violence would cease at last." I de debò que per poder assolir els nostres objectius (independentment de la perversió dels nostres desitjos) hem de recórrer a la violència? La revolta reclama sang necessàriament? No ho sé. El cas català sembla indicar que la revolta pacífica no deixa de ser una petita rabieta de nen petit que esdevé la riota dels demés. En altres casos, la violència sembla portar més violència i prou. Quan estàvem presoners a Xangai, la policia s'assegurava de fer circular videos on es veia com els dissidents eren reduïts amb força. Els vídeos de les petites revoltes simbòliques, els cants als balcons, els intents de fer germinar un brot de revolta pacífica, eren ràpidament censurats. I no cal dir que els vídeos de la violència policial tenien molta més repercusió.
El descens a la bestialitat que mostra el llibre és ferotge, trist i ens hauria de fer sentir vergonya de la nostra espècie. Haver-ne viscut els primers passos en primera persona, em fa ser conscient que no és cap exageració. Després de 10 dies tancats a Xangai, sense poder sortir de casa ni poder aconseguir menjar, quan van començar a circular caixes d'emergència a preus estratosfèrics, molta gent es va queixar que en arribar a l'entrada del seu recinte eren saquejades abans fins i tot que el pobre repartidor pogués avisar al comprador que havia deixat la caixa. Molts amics meus es van trobar amb caixes pràcticament buides i buscant amb por quin dels seus veïns s'havia atrevit a robar-li el menjar i què més estaria disposat a fer un cop creuada la frontera d'allò èticament correcte. Una vegada més, Hobbes tenia raó: l'home és un llop per l'home.
______________
J.G. Ballard, High Rise
començat_ 26/4/22 // acabat_ 30/8/22
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada