Storage Locker, Jeff Stolzer

Quan el somni americà del triomf i l'èxit es transforma en creure que podem canviar les nostres vides a millor sense esforç ni treball, ni idees meravelloses ni creativitat fulgurant sinó gràcies a comprar un dipòsit tancat amb l'esperança que a dins hi hagi quelcom de valor, tenim un problema. Que d'això se'n facin Reality Shows que tothom mira fascinat, en tenim un altre de més gran. En aquest cas, Jeff Stolzer deixa de banda l'absurditat social i televisiva del fenòmen (llàstima, una oportunitat perduda de fer una crítica amb cara i ulls a la mediocritat generalitzada i esponsoritzada de la nostra societat) i es concentra en les vanes il·lusions d'una parella que han gastat 1.500 dòlars en un dipòsit que estan a punt d'obrir quan els coneixem.

"MAN: Churches are not about faith. 

WOMAN: What are they about? 

MAN: Money and power. My spirituality is not tied to a corrupt institution." (8)

Jugant amb la confiança entre els individus, l'obra evoluciona amb l'aparició d'un avi que mostra el seu interès vehement pel dipòsit. Comencen els enganys, els estira-i-arronses, els xecs falsos i les mentides per conduïr-nos a la sorpresa del final del primer acte. Sorpresa que, d'altra banda, ja s'intuïa a meitat de l'acte: el dipòsit pertanyia a l'avi. Tot el que hi ha a dintre és seu. És la seva vida, els seus records. Clar que potser és una altra mentida, però permet un bon tancament d'acte i una bona pluja de sensacions.

El segon acte, més àgil encara que l'anterior però potser amb menys dubtes interessants sobre la veritat i la confiança, segueix girant sobre la legítima propietat del dipòsit. Descobrim que el vell ha mentit en tot, que no estimava la seva dona, que l'únic que vol és recuperar el dipòsit perquè en ell hi guarda un secret que el podria inculpar. Novament, un fet que ja podíem preveure d'avantmà. Llàstima.

I, al final, es desvetlla el més gran misteri de tots, el to de fàbula exemplificant de l'obra: l'avi és, en realitat, l'home jove que ha comprat el dipòsit i la dona morta dins del bagul és la seva dona. el futur se'ls presenta davant seu per mostrar com acabaran. Com els somnis d'ell el portaran a la frustració més absoluta i com el realisme d'ella la portarà a ser assassinada.

Tot plegat, una curiosa (i a estones divertida) fàbula sobre els desitjos, la confiança, les relacions de parella i els somnis impossibles. Llàstima, però, que l'element sorpresiu no resulta tan sorprenent com es podria esperar perquè ben aviat ja ens imaginem què passarà.
___________
Jeff Stolzer, Storage Locker (part de Cimientos Play Development Project)
començat_ 14/02/15  /  acabat_ 14/02/15

Slipspace, Mark Schulz

En un creixement progressiu, tant de la visió de l'espai i dels personatges, com del coneixement (o suposició de coneixement) de l'obra, escena rera escena, la il·luminació s'amplia i veiem més clarament què passa damunt l'escenari. Com en una obra breu de Beckett que l'ampliació de la llum ens amplia, també, el coneixement d'allò que està passant. El joc macabre que duen entre mans els Memory Players guiats pel fred Arbiter. La fredor quirúrgica d'aquest personatge que els tracta com si fossin acots que han de representar un paper: "Use this warm-up to quell your anxiety, to harness your nerves. Fill the space between you and the others... use the energy in the room... Bring out your sense of play... let it fill you... Act and react." (8)

Personatges confosos que, malgrat estar lligats a les cadires i reconèixer-se com a presoners en algunes escenes, en d'altres entren al joc de fer d'actors i actuen com si estiguessin fent una prova per un paper que encara ningú els ha dit en què consisteix. Un joc simbòlic d'aparences i miralls que va agafant sentit a mesura que l'obra creix.

"Actors. We spend so much of our lives making scenes that in time the only way we can get through to ourselves is with a little drama." (43)

"HIV hadn't come to kill me; it had simply come to point a long bloody finger back at all my life's loves and ambitions left shredded in my wake." (61) El record de la malaltia de l'Eric, la sorpresa per nosaltres, mostra més el dolor vers un passat que no la por cap a un futur incert. Fins aquest punt, les lectures de l'obra són múltiples, des de l'esquizofrènia de l'actor que reviu el temps perdut entre malsons i personatges que el torturen, a la divisió de la individualitat entre allò que un és (després de les diferents elections personals) i allò que un hauria pogut ser, si hagués escollit una altra opció, si hagués pres unes altres decisions.

Però, amb el final de l'obra, que ens porta l'explicació de tot allò que ha passat fins aquell moment, que intenta racionalitzar i justificar (innecessàriament) fins a l'últim detall d'allò que hem estat llegint, passa el que acostuma a passar amb aquesta mena de finals: ens decepciona perquè no es correspon (gairebè mai ho fa) amb el que nosaltres havíem imaginat. Les obres que juguen amb el desconcert, la irrealitat i els somnis per desvetllar, al final, què ha passat realment, tendeixen a no satisfer les nostres expectatives. Potser perquè els nostres somnis són impossibles de ser encapsulats en la realitat. Potser perquè no volem fugir del món oníric on tot és possible i caure en la trista, avorrida, i restrictiva realitat.
_____________
Mark Schulz, Slipspace (Part de Cimientos Play Development Project)
començat_ 10/02/15  /  acabat_ 10/02/15

The Feast, Celine Song

En un menjador familiar, la Wendy es queixa de la falta de carn: "Somebody said people could get used to anything, we are highly adaptable animals, but my family just can't seem to adapt." (1) Perquè les generalitzacions no funcionen, cada individual és ell mateix i les nostres actituds no es poden englobar. Per més que hi hagi qui així ho voldria perquè convertir la multitud en massa segueix sent un dels grans somnis dels polítics, banquers i homes de negocis. Perquè la massa no pensa, només obeeix.

"It's an unfortunate thing that we spend so little time on the toilet, because our minds wander to the most daring places when we're there." (2)

Bon gir! Davant la manca de carn, la Wendy es planteja primer si ens podríem menjar el gos però, veient que té tant poca carn, pensa en el seu marit: "it's just a thought, it can't hurt anybody. Think. Thinking is permitted. Thinking is okay. I'm just saying maybe we are just taught to treat human meat totally unlike any other sort of meat, so we find the idea totally repulsive, but maybe we don't have to. Maybe it's just a prejudice." (3)

Acte seguit, la Wendy fa d'amfitriona en un sopar amb una parella d'amics i el germà del seu home. A mesura que la nit avança, el sopar no comença perquè esperen que arribi en Francis de la feina i s'emborratxen més i més, fet que els fa tocar tota mena de temes inadequats socialment, però que configuren tan intrínsicament la nostra realitat com a persones: adulteris, proves científiques amb animals, genocidis...

Song proposa una maniobra interessant fent que la Wendy, principalment, però no únicament, es dirigeixi directament al públic per explicar-nos coses sobre els seus convidats. Per exemple, sobre la gran quantitat de pastilles que es pren en Rhett, o la facilitat amb què es despulla la Sam davant de qualsevol jove, o les seves addiccions a les drogues... en un to Amélie, ens mostra les intimitats d'aquests personatges que ens ajuden a dibuixar-los una mica millor.

"I don't like eating with other people. It makes me feel to close to them." (38)

La gana els fa embogir i les paraules de la Wendy del principi esdevenen realitat al final del primer acte: "you are what you eat", diu ella. "If you wan to be a vegetable, eat vegetables. If you want to the a pig, eat pork." (58) i està clara la resposta a la pregunta d'en Francis que per fi ha arribat: "what if I just want to be a human being?" (58)

Una obra sobre l'egoisme humà, sobre l'individualisme exacerbat explicat amb un toc de realisme màgic i moltes dosis d'humor negre.
_____________
Celine Song, The Feast (part del Cimientos Play Development Project)
començat_ 14/01/15  /  acabat_ 14/01/15

Life is Mostly Straws, Richard Manley

Bona primera escena: gràcies al vocabulari mesurat, veiem, ja d'entrada, que estem davant d'uns personatges educats. I un més que l'altre, tal i com resulta evident sentint les répliques d'en Noah.

"Why do you think you have such a hard time telling people how you really feel?"(5) és una pregunta que hauria d'obrir un debat interessant sobre la comunicació, les emocions, l'educació, el llenguatge, fins i tot... i, d'alguna manera, ho fa. Mostrant el que qüestiona la pregunta, el diàleg divaga durant una estona abans que en David digui: "Noah, you've got your words and I've got mine. It's just a difference of style." (7) Una bona manera de fer encara més evident la diferència entre els dos personages. El fet que un d'ells és un escriptor culte i l'altre sembla ser un home de negocis. El conflicte entre els diners/poder i la cultura està servit. És qüestió d'esperar a que la guerra esclati.

"The truth? Whose truth?" (11) això és el que sempre hem de recordar: no hi ha una única veritat sinó un conjunt de veritats particulars i intercanviables que depenen de cada persona i cada època. I la societat capitalista representada per en David coneix aquest fet perfectament. Per això en Noah pot bromejar al respecte: "sounded more to me like the issue was semantics, rather than trust." (11) I aquesta broma amaga una veritat molt més important perquè la veritat, com la gran majoria dels conceptes humans, són, en el fons, només qüestions semàntiques: veiem, entenem, disseccionem i interpretem el món a través del llenguatge.

L'emginy d'en Noah és una de les grans virtuts d'aquesta obra i, alhora, ajuda a separar-lo d'en David i del seu món.

Una bona segona escena que mostra uns personatges creíbles i interessants. L'ambientació general, especialment la idea de l'anar bevent whisky mentre parlen, recorda a Terra de ningú de Harold Pinter i això sempre és quelcom positiu.

"Happiness and affluence may share a common tangent or two but they're not synonymic." (21)

"We're cave men with iPods" (24) I, al final, tot recau en això. La tecnologia no pot ser un substitut per les nostres mancances afectives o racionals.

"This morning I saw the profile of Hegel in the schmear of my bagel" (28)

Bon final del primer acte. D'alguna manera ja esperem que hi hagi alguna relació secreta entre en Noah i la Joanna i ara, tot i que encara no s'ha dit obertament, en podem estar-ne més convençuts. Si més no es mostra que hi ha alguna cosa que no acaba d'encaixar i que afecta a en David i nosaltres, en tant que lectors/espectadors quedem atrapats per aquestes notícies (especialment si són notícies de xafarderies) i volem saber-ne més. És a dir, volem llegir/veure el segon acte.

Bonica i potent imatge quan en David apunta a la Joanna amb la pistola des de l'altra banda de la porta. Aquesta mena de complicitat amb l'audiència (nosaltres sabem més que els actors) funciona molt bé en aquesta obra.

La història sobre la mort d'en Roy, tot i que ajuda a configurar la personalitat d'en David, les seves prioritats, la seva poca humanitat, sembla ser infra-utilitzada. Potser podria ser un subtema interessant dintre l'obra que no té oportunitat de créixer.

"When I see what you are capable of doing with a few phrases, I realize that I have barely scratched the surface of the power of language." (85)

Final contundent i poètic, potser la pols que cau sobre la jaqueta d'en David serà difícil de veure en una sala gran, però és una bona imatge. La cendra com a símbol recurrent de mort, però també de no-res, de buidor, de solitud d'un personatge enfredolit per la manca de contacte humà.
__________
Richard Manley, Life is Mostly Straws (part del Cimientos Play Development Project)
començat_ 25/02/14  /  acabat_ 27/02/14

A very Modern Marriage, Arthur M. Jolly

La primera escena és dinàmica i trepidant. Les primeres 10/15 pàgines estableixen un ambient i un ritme que, malauradament, es trenca lleugerament quan comença el diàleg sobre la confiança. Potser damunt l'escenari pot mantenir el ritme, però en una lectura certament el perd.

En el moment que ella es deixa caure, l'obra recupera el seu ritme alhora que mostra que, efectivament, hi ha problemes de confiança en aquesta parella: ella no està segura que ell l'agafarà; ell només vol que s'acabi la pallassada d'una vegada per totes.

Un bon començament amb els dos personatges sols i mantenint una conversa tan acalorada (tot i que súmament real i fàcil d'haver viscut) que fa que l'aparició de l'amic gai pugui semblar una distracció innecessària. Però a mesura que l'escena evoluciona, resulta evident que l'amic gai tindrà oportunitats per demostrar que és un personatge més que interessant.

I, al final de la primera escena, és bo que ella caigui. En certa manera, esperem que ell l'agafarà al final, tots hem vist masses pel·lícules hollywoodienses per no imaginar-nos el príncep evitant que la princesa caigui, per tant, que caigui sense cap mena de coixí és un acte còmic i tràgic alhora que tanca encertadament l'escena.

La segona escena és tan curta i frenètica que si tanquem els ulls només un segon pot ser que ja ens hagi passat de llarg. Potser convindria que mantingués la tensió una mica més abans d'explotar perquè no deixa temps al lector/espectador a adonar-se del que està passant que ja diu que ella l'abandonarà.

Interessant la idea de retornar al vi (al Margaux) i que, al final, resulti que ja s'ha fet malbé perquè, en tant que regal de casament, és una bonica metàfora de la seva relació: quelcom bo que es fa malbé amb el temps. I un cop el vi s'ha passat, no hi ha marxa enrere.

La reacció d'en Christopher quan arriba la Tina és estranya. Primer, ell sembla mostrar-se afligit, avergonyit però, immediatament, passa a ser mal educat i arrogant sense que nosaltres sabem a què és degut aquest canvi d'humor. Però abans, un bon joc de tensió sexual, de "jo vull"/"no puc", entre en Matthew i en Christopher que els condueix a fer-se un petó.

Les reaccions al tret que rep en Matthew són molt còmiques: "I've never been shot before. I don't know what the procedure is" (65) però, entre línies, es pot llegir una segona lectura d'aquestes paraules, en Matthew està tan acostumat a fer les coses seguint plans, a repetir accions i patrons (per exemple, casar-se amb una dona tal i com va fer el seu pare) que quan es troba fora d'allò marcat, se sent completament perdut. Per això té tants problemes per estar al voltant d'en Christopher: no està en el seu manual d'acció. És algú que li trenca tots els seus esquemes i això el desconcerta.

La quarta escena comença amb un bon toc d'humor negre quan intenten amagar el cos d'en Chris que ràpidament esdevé humor macabre quan resulta que encara està viu: 

"CHRISTOPHER - Your wife... tried to kill me.

MATTHEW - Yeah. She does that." (90)

I la cinquena escena concedeix al públic una sensació agradable de tancament, d'una història explicada en la seva totalitat (els problemes d'una parella, la superació i el retorn a la normalitat) però personalment considero que és una llàstima que en Christopher marxi de la casa. Potser el que realment conformaria un "casament modern" seria precisament que tots tres decidissin viure junts i trencar el concepte clàssic de familia. Sigui com sigui, una obra correcta que combina adequadament l'humor, la ironia i l'acció.

________________

Arthur M. Jolly, A very Modern Marriage (part del Cimientos Play Development Project)

començat_ 17/02/14  /  acabat_ 18/02/14

Brother Ry, Steven Owad

Un bon començament que estableix un ambient molt semblant al de Clerks de Kevin Smith (probablement pel sentiment general que provoca una botiga buida i un dependent poc professional) però que és ràpidament transformat en un interessant diàleg pare/fill. Els dilemes familiars sempre resulten molt llaminers de mirar. Qualsevol obra d'en Tennessee Williams n'és un clar exemple.

En Phil i en Clint tenen una entrada triomfal a l'obra, sobretot en Phil i la seva arrogància i fatxenderia quan increpa a en Gary, com no, una víctima dèbil. L'ambient de l'obra torna a canviar i ara esdevé tens, amb una violència latent que no trigarà massa en esclatar. Entrem en una mena de territori Tarantinesc, fins i tot, ple de diàlegs i confessions envoltat de violència absurda. Però acte seguit se'ns informa que en Phil no és un lladre qualsevol, que potser fins i tot no és ni un lladre, sinó algú que està buscant alguna mena de venjança contra la família d'en Gary. Amb qui? Steven Owad se'n cuida prou de no dir-ho i obliga al lector/espectador a jugar al joc de les suposicions: és tot per culpa d'en Ry? Li ha fet alguna cosa a aquest Phil i per això es vol venjar? L'obra millora amb cada nova pàgina.

El fet que en Phil sigui un individu tan ben parlat i intel·ligent el fa molt més interessant. Resulta memorable quan amenaça a en Murray de manera tan fina i delicada: "I do hate to be rude, but for the moment you will have to shush yourself. Your boy and I are conversationally engaged." (28)

Un altre gir ben trobat de l'obra es produeix un cop en Murray, el pare d'en Gary, ha tornat. Li dóna un cop de puny a en Phil, li pren la pistola i descobrim que en Clint, en realitat, podria tractar-se d'en Ry, el germà d'en Gary que té un problema mental. Però és encara millor quan en Murray envia a en Gary a buscar a l'ordinador qui és en Phil perquè nosaltres, com audiència/lectors, esperem que descobriran que es tracta d'un lladre amb quaranta crims a l'esquena, però en canvi troben que es tracta d'un llicenciat en psicologia, un filàntrop que col·labora amb entitats caritatives... i la reacció irada d'en Murray ens mostra que quelcom no quadra en aquesta botiga, que ningú és qui sembla ser i hi ha secrets que estan a punt de sorgir.

Potser la teoria conspiranoia de l'abús sexual és una mica massa previsible però, afortunadament, té poca presència i serveix per generar un llistat de dubtes i preguntes: en Gary també va ser abusat? Van abusar a en Phil? Va ser en Murray qui va abusar d'en Ry? Però llavors, què hi té a veure en Phil amb tot això? Només busca venjança? És un assassí a sou i prou? La tensió és mantinguda brillantment.

Bona idea: just "is knowing that everything can be taken away. Because in the end everything is taken away." (58). La discussió sobre què és just i què no, pot ser una de les més llargues que es poden tenir i, si es porta bé, una de les més entretingudes. En aquest cas, funciona.

I un gran gir final "he wants Ry to shoot us" (78) Finalment descobrim els motius que té en Phil per actuar, així com les seves intencions. I són tan cruels, tan venjatives i retorçades, que encaixen perfectament amb la resta de l'obra... però no és l'últim gir que ofereix Owad. Just quan l'obra sembla acabar-se, quan la història sembla tancar-se definitivament, en Clint/Ry mata a en Gary, el seu germà.

Un final inesperat en el qual els personatges que presumiblement eren bons es mostren com a dolents i els dolents com a bons. De sobte, el lector/espectador se sent com si estigués afectat per la malaltia d'en Ry i va veient el món de moltes maneres diferents, canviant d'idea, de preconcepció. Owad juga i "enganya" al públic una i altra vegada per fer-li sentir pena i odi cap als diferents personatges. I aquesta és una de les grans fites d'aquesta obra més que recomenable.
______________
Steven Owad, Brother Ry (Part del Cimientos Play Development Program, IATI Theater)
començat_ 05/02/14  /  acabat_ 06/02/14

!!!, Raúl Hernández Garrido

Oferir diferents espais d'acció, diferents possibilitats d'ubicar als personatges és un encert per part de Raúl Hernández Garrido. Ens mostra que aquesta obra no passa en un lloc concret sinó que pot passar en múltiples localitzacions. És a dir, que pot ser universalitzable i això, personalment, sempre ho he trobat un encert. L'anècdota del moment i del lloc pot estar bé, està clar que és extremadament popular i apreciada, però si una obra defuig encertadament un temps i un espaic concrets, adquereix un altre estatus molt més elevat.

"Controlamos la difusión de las noticias" (3) afirma Iglesias, aquest executiu cínic que es nega a mirar més enllà del "procediment" que vol establir. Que ignora la revolta dels treballadors i afirma sense vergonya que "no hubo ayer". És a dir, igual que Orwell a 1984, sap perfectament que si esborrem el passat, controlem el present.

I, de sobte, l'acció es concreta. A través d'un joc d'adoptar diferents personalitats per assajar com poden anar les entrevistes que estan a punt de dur a terme aquests dos personatges enigmàtics, se'ns introdueix el tema de l'obra: la censura de l'himne nacional en el partit de la final de la copa del rey entre el barça i l'atlétic de Bilbao. És a dir, la censura que TVE va fer de la xiulada a un himne amb el qual cap dels dos equips s'identifica. De sobte, l'obra agafa dimensions polítiques. Pot una televisió pública deixar de mostrar un acte ciutadà? Però, per l'altra banda, pot una televisió pública, mostrar crítiques a la monarquia? Fins on arriba la llibertat d'expressió?

"En televisión lo importante es cómo se transmiten las señales, y no el valor de las señales en sí." (14) És a dir, la primacia de l'estil per damunt del contingut: una mostra clara de la superficialitat dels nostres temps, del pas de l'informació a l'infotainment, de la parcialitat a la imparcialitat més absoluta.

El joc de les fitxes  prosegueix intercanviant constantment les personalitats dels dos personatges per mostrar els possibles camins a seguir per enfonsar al treballador. Com si es tractés d'un joc d'escacs entre dos experts en el que allò important ja no és qui guanya sinó trobar una manera entre els dos d'acabar una partida que ja està més que sentenciada d'entrada. En aquest sentit, Iglesias es mostra molt més professional: "no puedes mezclar lo personal con el procedimiento" (20) "Si yo no hubiera cedido tanto, no habrías llegado tan lejos. Estáte más atento a los errores del otro." (20)

"La verdad es lo que nosotros digamos" Afirma Vega deixant-se endur per l'emoció del seu paper temporal d'entrevistador i dient una frase més pròpia de l'Iglesias. Una mostra que el poder pot pujar al cap de les persones i convertir-los en cínics. Una mostra del que els passa a molts editors de premsa: fa tant que estan dient la seva mentida que ja es pensen que s'ha convertit en veritat.

"Debes pensar lo que dices antes de decir lo que piensas." (23) És la resposta que Iglesias li dóna a Vega quan es queixa d'estar en un país lliure i de poder dir el que vulgui. És un país lliure. Sí. Sempre i quan diguem i pensem allò que es vol des del govern.

"Sé duro contra ellos, pero dales libertades" (29) sembla que Iglesias parafrasegi Maquiavel quan afirmava que el príncep havia d'infondre temor als seus súbdits però no tant com perquè es rebelin. En aquest cas, Hernández Garrido afirma que cal fer creure al poble que són lliures i que viuen en una democràcia per aconseguir que ni tan sols es plantegin què signifiquen aquestes paraules. Brillant cinisme.

"El objetivo de un buen jefe es que el subordinado desee hacer lo que se le ordena, incluso sin que se le llegue a ordenar." (30)

"La opinión pública piensa lo que dicen los periódicos." (36) segueix lluïnt-se Iglesias. Però, malauradament, quanta raó té.

I així, entre cinisme i atacs personals, veiem que cap dels dos personatges és innocent, que tots dos guarden molts secrets que no convenen que se sàpiguen i que estan més que contents buscant aquest boc expiatori al damunt del qual fer recaure totes les culpes i que, a més, els servirà d'exemple persuari vers els demés treballadors. Una mostra més de la cultura de les excuses i les acusacions que sembla prevaldre en aquest país.

Un text cínic, cruel i sincer que sap perfectament començar des d'allò universal i centrar-se en un tema concret per universalitzar-lo novament. Una lectura àgil però profunda que ens fa qüestionar (entre d'altres temes) què significa realment la llibertat d'expressió.
_____________
Raúl Hernández Garrido, !!! (text seleccionat pel Cimientos Play Development Program)
començat_ 07/01/14  /  acabat_ 07/01/14
 

The rabbit and the tiger, Leah Franqui

"Sometimes there are rabbits" (3) Li diu en Javier a l'Elena quan ella afirma haver-ne vist un. Interessant manera de mostrar desinterès acompanyada de la següent rèplica: quan l'Elena li pregunta si no la creu, ell respon, "Does it matter?" (3) Exacte. Realment importa el que hem vist o creiem que hem vist? 

Aquest és el punt de partida d'aquesta obra de Leah Franqui, seleccionada pel Cimientos Play Development Program de l'any 2014 que organitza el novaiorquès teatre IATI Theater. El dubte sobre la realitat, sobre allò que ens mostren els sentits, sobre la fantasia i la imaginació.

"I think believe may be humanity's greatest curse" (17)

"Truth is just a toy" (34), "Truth is the enemy of all good stories." (34) Continua sembrant el terreny Franqui per indicar-nos que aquesta obra transgredirà els conceptes establerts de veritat. I aquest fet, la freqüent enemistat entre la veritat i les bones històries, sovint s'olida. Perquè, acceptem-ho, les nostres històries sempre són millors si les engalanem una mica, si les modifiquem. És a dir, quan deixen de ser del tot vertaderes.

"Why do you still need to run to the jungle when you need something?" (47) li pregunta en Javier a l'Elena després que ella ha confessat que la selva que s'imagina, a la qual han arribat perseguint el conill (clares, i buscades referències a Alícia al país de les meravelles) és el jardí de casa del seu avi vist a través dels ulls d'una nena de sis anys. Ella mateixa. Després de saber que és precisament aquest indret de la seva infantesa, aquest racó de la seva ment on ella fuig cada vegada que topa amb algun problema, amb quelcom que li produeix dolor: el seu refugi secret. En aquest cas, el detonant d'aquesta fugida és la mort de l'avi, un més que bon motiu per seguir el conill fins a la selva. Per emular definitivament a Alícia i trencar, així, la sensació Donnie Darko que s'estava apoderant de l'obra.

"You don't know what living means if dying doesn't mean anything" (60). Reminiscències heideggerianes: utilitzar la mort com a motor per la vida, com a justificació, fins i tot. En tant que morim, viure.

"Do you know how hard it is to miss someone who never existed in the first place?" (61) Per exemple, enyorar la vida que no hem viscut, el present que no hem tingut perquè vam escollir malament durant el passat... els espectres derridians que no ens volen abandonar.

El final, amb la voluntat de concretar el problema, de justificar-lo, fins i tot, perd una mica de força i interès. No convenç el fet que l'Elena escapi de la selva gràcies a la seva decisió de no creure-hi més i que tot retorni a la normalitat com si fos un conte de fades, un somni, o una reproducció de les obsessions i deliris que tenen lloc dintre del seu cap. Resulta curiós veure que es produeix un cas a l'inversa del de la Dorothy al Mag D'oz en el qual ella retornava a casa seva quan decidia creure fortament. D'acord. Es podria psiconalitzar el final i dir que l'Elena, marxant de la selva, abandona definitivament la infantesa, esdevé més forta, s'allunya definitivament dels aliats de la infantesa, dels indrets segurs on fugia i decideix enfrontar-se cara a cara amb la realitat: el funeral del seu avi. També. Però el que està clar és que la sensació final de l'obra no és tan positiva com la inicial.

_______________

Leah Franqui, The rabbit and the tiger

començat_ 06/12/13  /  acabat_ 06/12/13