16 de juny 2014

A very Modern Marriage, Arthur M. Jolly

La primera escena és dinàmica i trepidant. Les primeres 10/15 pàgines estableixen un ambient i un ritme que, malauradament, es trenca lleugerament quan comença el diàleg sobre la confiança. Potser damunt l'escenari pot mantenir el ritme, però en una lectura certament el perd.
En el moment que ella es deixa caure, l'obra recupera el seu ritme alhora que mostra que, efectivament, hi ha problemes de confiança en aquesta parella: ella no està segura que ell l'agafarà; ell només vol que s'acabi la pallassada d'una vegada per totes.

Un bon començament amb els dos personatges sols i mantenint una conversa tan acalorada (tot i que súmament real i fàcil d'haver viscut) que fa que l'aparició de l'amic gai pugui semblar una distracció innecessària. Però a mesura que l'escena evoluciona, resulta evident que l'amic gai tindrà oportunitats per demostrar que és un personatge més que interessant.

I, al final de la primera escena, és bo que ella caigui. En certa manera, esperem que ell l'agafarà al final, tots hem vist masses pel·lícules hollywoodienses per no imaginar-nos el príncep evitant que la princesa caigui, per tant, que caigui sense cap mena de coixí és un acte còmic i tràgic alhora que tanca encertadament l'escena.

La segona escena és tan curta i frenètica que si tanquem els ulls només un segon pot ser que ja ens hagi passat de llarg. Potser convindria que mantingués la tensió una mica més abans d'explotar perquè no deixa temps al lector/espectador a adonar-se del que està passant que ja diu que ella l'abandonarà.

Interessant la idea de retornar al vi (al Margaux) i que, al final, resulti que ja s'ha fet malbé perquè, en tant que regal de casament, és una bonica metàfora de la seva relació: quelcom bo que es fa malbé amb el temps. I un cop el vi s'ha passat, no hi ha marxa enrere.

La reacció d'en Christopher quan arriba la Tina és estranya. Primer, ell sembla mostrar-se afligit, avergonyit però, immediatament, passa a ser mal educat i arrogant sense que nosaltres sabem a què és degut aquest canvi d'humor. Però abans, un bon joc de tensió sexual, de "jo vull"/"no puc", entre en Matthew i en Christopher que els condueix a fer-se un petó.

Les reaccions al tret que rep en Matthew són molt còmiques: "I've never been shot before. I don't know what the procedure is" (65) però, entre línies, es pot llegir una segona lectura d'aquestes paraules, en Matthew està tan acostumat a fer les coses seguint plans, a repetir accions i patrons (per exemple, casar-se amb una dona tal i com va fer el seu pare) que quan es troba fora d'allò marcat, se sent completament perdut. Per això té tants problemes per estar al voltant d'en Christopher: no està en el seu manual d'acció. És algú que li trenca tots els seus esquemes i això el desconcerta.

La quarta escena comença amb un bon toc d'humor negre quan intenten amagar el cos d'en Chris que ràpidament esdevé humor macabre quan resulta que encara està viu: 
"CHRISTOPHER - Your wife... tried to kill me.
MATTHEW - Yeah. She does that." (90)

I la cinquena escena concedeix al públic una sensació agradable de tancament, d'una història explicada en la seva totalitat (els problemes d'una parella, la superació i el retorn a la normalitat) però personalment considero que és una llàstima que en Christopher marxi de la casa. Potser el que realment conformaria un "casament modern" seria precisament que tots tres decidissin viure junts i trencar el concepte clàssic de familia. Sigui com sigui, una obra correcta que combina adequadament l'humor, la ironia i l'acció.
________________
Arthur M. Jolly, A very Modern Marriage (part del Cimientos Play Development Project)
començat_ 17/02/14  /  acabat_ 18/02/14



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada