Slipspace, Mark Schulz

En un creixement progressiu, tant de la visió de l'espai i dels personatges, com del coneixement (o suposició de coneixement) de l'obra, escena rera escena, la il·luminació s'amplia i veiem més clarament què passa damunt l'escenari. Com en una obra breu de Beckett que l'ampliació de la llum ens amplia, també, el coneixement d'allò que està passant. El joc macabre que duen entre mans els Memory Players guiats pel fred Arbiter. La fredor quirúrgica d'aquest personatge que els tracta com si fossin acots que han de representar un paper: "Use this warm-up to quell your anxiety, to harness your nerves. Fill the space between you and the others... use the energy in the room... Bring out your sense of play... let it fill you... Act and react." (8)

Personatges confosos que, malgrat estar lligats a les cadires i reconèixer-se com a presoners en algunes escenes, en d'altres entren al joc de fer d'actors i actuen com si estiguessin fent una prova per un paper que encara ningú els ha dit en què consisteix. Un joc simbòlic d'aparences i miralls que va agafant sentit a mesura que l'obra creix.

"Actors. We spend so much of our lives making scenes that in time the only way we can get through to ourselves is with a little drama." (43)

"HIV hadn't come to kill me; it had simply come to point a long bloody finger back at all my life's loves and ambitions left shredded in my wake." (61) El record de la malaltia de l'Eric, la sorpresa per nosaltres, mostra més el dolor vers un passat que no la por cap a un futur incert. Fins aquest punt, les lectures de l'obra són múltiples, des de l'esquizofrènia de l'actor que reviu el temps perdut entre malsons i personatges que el torturen, a la divisió de la individualitat entre allò que un és (després de les diferents elections personals) i allò que un hauria pogut ser, si hagués escollit una altra opció, si hagués pres unes altres decisions.

Però, amb el final de l'obra, que ens porta l'explicació de tot allò que ha passat fins aquell moment, que intenta racionalitzar i justificar (innecessàriament) fins a l'últim detall d'allò que hem estat llegint, passa el que acostuma a passar amb aquesta mena de finals: ens decepciona perquè no es correspon (gairebè mai ho fa) amb el que nosaltres havíem imaginat. Les obres que juguen amb el desconcert, la irrealitat i els somnis per desvetllar, al final, què ha passat realment, tendeixen a no satisfer les nostres expectatives. Potser perquè els nostres somnis són impossibles de ser encapsulats en la realitat. Potser perquè no volem fugir del món oníric on tot és possible i caure en la trista, avorrida, i restrictiva realitat.
_____________
Mark Schulz, Slipspace (Part de Cimientos Play Development Project)
començat_ 10/02/15  /  acabat_ 10/02/15