A girl's war, Joyce van Dyke

"ANNA: Yogurt is the same thing as madzoon. The words are different but the thing is the same.
ARSHALUIS: Not the same." (352) I afegeix: "What Turk is doing, what Turk is saying, is never the same as Armenian." (353) I la idea pot semblar extremista, banal potser fins i tot, però encertada a més no poder: les paraules que utilitzem per definir les coses, també configuren aquestes coses. Per algú com Arshaluis, "madzoon" vol dir un menjar típic del seu país, de la seva tradició, del seu passat, és a dir, d'allò que ella encara és malgrat els intents per a que ho deixi de ser. Mentre que "iogurt", pel fet de ser una paraula turca, fa referència inevitable a aquells que els van atacar, que els van intentar erradicar. Conté, inevitablemente, un regust amarg. El producte pot ser el mateix, però el valor emocional que li atribuïm és completament diferent. És, en part, una mostra mundana del caràcter performatiu de les paraules, que deia Austin però, també, de la incommensurabilitat de les paraules entre diferents paradigmes que ens mostrà Kuhn.

"Who can hurt me? All things taken from me already." (363)

"You people make her like this! Your Satan world! You seduce my daughter -you kill her. You kill my daughter." (404) s'exclama Arhaluis quan descobreix que ella ha estat protegint a Ilyas, el veí desaparegut que afirmava estar enamorat d'ella però que, en realitat, havia tornat al poble a posar-hi bombes. "Swearing, lying, whoring -this is your life!" (404) prosegueix acusant ara a l'Stephen i a la cultura occidental: "We are dying while you take picture. You like to take picture now? Why you don't take picture?" (404) perquè quan la tragèdia és aliena, no ens importa immortalitzar-la, tothom recorda imatges de turistes fent-se selfies davant de contenidors encesos en una manifestació a Barcelona, o somrient en els camps d'extermini nazis, per exemple. Però quan ens toca directament, quan deixem de ser espectators de la vida i en passem a formar-ne part... ja és una altra història.

I l'obra acaba amb una pregunta molt interessant que l'Anna llença a la imatge del seu germà mort: "were we in the same world at the same time?" (408) és a dir, mentre tu estaves sent torturat i decapitat quan no havies fet res de dolent, jo estava vivint la meva vida de model a Nova York entre luxe i festes. Pot ser que, realment, estiguéssim vivin en el mateix món? Una pregunta que, inevitablement, en genera una altra de més genèrica però tant difícil de contestar: com es pot sobreviure amb la consciència del dolor que hi ha arreu? De veritat. Com?
__________________
Joyce van Dyke, A girl's war (dintre de Contemporary Armenian American Drama -Columbia University Press)
començat_ 11/10/14  /  acabat_ 11/10/14

Dance, mama, dance, Barbara Bejoian

"There is a concentration camp of the mind
in which women have been forced to dwell
and my Father was the first man to lead me there" (130)

Així és com comença aquesta obra sobre les dones armènies: parlant sobre un camp de concentració simbòlic "where duty still demands
that all women surrender
their personhood to wifery" (130)

L'acció transcorre en un barri d'armenis que viuen a Amèrica, un dels molt guettos que conformen les ciutats modernes i que impedeixen la necessària barreja de cultures i tradicions. I aquest barri no n'és una exepció; el pes del passat marca el seu present malgrat ser-ne conscient de la inutilitat d'algunes de les seves costums. I, entremig, una família que decideix marxar-ne per poder viure una vida sense les constriccions auto-imposades pel passat històric. Però arran del funeral de l'àvia materna, retornen al barri i Anne (nom anglicanitzat de l'originari Ani), la néta, s'enamora d'aquell passat que no li havien volgut mostrar. Vol conèixer més sobre la seva història. Vol saber què vol dir ser armeni. Mentre, per l'altra banda, els armenis de la seva generació, aquells que han estat forçats a viure allò que potser no volien, comencen a trencar amb el passat, sobretot les noies que ja n'estan fartes de la preponderància de l'home armeni sobre la dona. Diferents visions d'un mateix món i, sobretot, l'enigma sobre com és millor educar els fills: o bé instruir-los en allò que hom creu, respecta, o segueix fidelment (ja sigui tradició, religió o esports) o bé obrir-los el ventall de possibilitats i deixar que siguin aquests nens els que decideixin què volen creure, respectar o seguir fidelment.

"You can't change centuries of tradition!" (145) Li diu Vartan a la seva germana. "Why not?" (145) respon ella encertadament. Exacte: per què no?

Molt bon recurs per mostrar el distanciament forçat d'Ani del seu passat i, alhora, final dramàtic del primer acte: quan troben la caixa de l'àvia amb les cartes que Krikor (el pare de l'Ani desaparegut feia anys) havia estat escrivint tant a Lucene com a l'Ani, li confessen que el seu pare no està mort i li entreguen una carta que està adreçada a ella. L'Ani mira la carta i marxa entristida sense poder-la llegir perquè està en armeni. És a dir, forma part d'una tradició de la qual ella mai n'ha pogut formar part. La importància simbòlica del llenguatge com a tret cultural distintiu que massa sovint s'oblida.

I l'obra s'acaba amb el mateix poema que ha començat i molts dels seus versos prenen ara un sentit diferent, més densificat i emocionant. Un bon final per una obra emotiva sobre la identitat, la pertinença, la tradició, però també els pecats del passat, l'obcecació d'aquells que no volen veure més enllà, d'aquells que viuen només en el passat incapaços d'abraçar el seu present amb l'esperança de crear un futur millor.
______________
Barbara Bejoian, Dance, mama, dance (dintre de Contemporary Armenian American Drama - Columbia Press)
començat_ 4/'10/14  /  acabat_ 5/10/14

Armenians, William Saroyan

Pot un mossèn mostrar-se neutral en els seus sermons en un moment que els armenis estan sent aniquilats? "Is there such a thing as neutrality?" (59) pregunta Kasparian. I segurament la resposta és que no. El fet de no dir res en els sermons al respecte del genocidi de la pròpia gent és prendre una postura. Parlar-ne és prendre'n una altra de diferent.

El gran dubte dels immigrants que temen perdre la identitat a causa de l'assimilació al lloc on s'han exiliat. O que ho fan voluntàriament i són acusats de fer-ho i recordats que la seva cultura pot extingir-se si no es preserva.
Dilemes polítics entre un grup de religiosos que comparteixen el fet de ser cristians, tot i entendre-ho de maneres diferents.

"MOUSH: Why are you sitting here playing cards when Armenia is bleeding from its terrible wounds? 

KNADJIAN: Well, we are having a short rest before returning to our sorrow about Armenia." (68)

El segon acte, ubicat en un bar armeni a Amèrica, mostra els conflictes entre les diferents visions d'Armènia i les maneres d'ajudar el país. Com el religiós apel·la a Déu, el científic a la raó, el granger a l'acció... discussions entre persones d'un mateix país que volen el mateix i que ens mostra com, davant les batalles, mentre uns discuteixen, els altres ocupen el poder. Com tan bé va mostrar Orwell a Homenatge a Catalunya. "We cannot speak to one another in a meaningful way, every one of us is a leader, a general of the army, a king, a president, the greatest thinker of all time, and so on and so forth. This is the curse of the Armenian race. We are a nation of great men." (81)

"We are sorry not for Armenia but for the human race." (79)

Però al final, molta xerrera i poca acció. Com passa sempre.
___________
William Saroyan, Armenians (dintre de Contemporary Armenian American Drama - Columbia university press)
començat_ 23/09/14  /  acabat_ 24/09/14

Ellis Island 101, Raffi Arzoomanian

Obra breu que mostra un professor i una mestressa de casa esperant a la frontera per poder entrar als Estats Units. Dos armenis en busca de la possibilitat de viure: "just the notion of a natural death is so precious, so rare for our kind" (43) Després de la cruesa de les seves vides, del genocidi que ha patit el seu país, morir de manera natural s'ha convertit en una quimera.
Davant seu, el mur de la llibertat en forma d'oficial fronterer. La dona ja havia intentat entrar tres anys enrere i no havia pogut perquè no sap llegir i va pretendre llegir d'un full que li van posar de través. Aquesta vegada, però, està preparada i sap com ha d'anar un full.
Arribat el moment, el professor li demostra a l'oficial que sap llegir i, quan arriba el torn de la dona i li posen el full de través, ella el fa girar però l'oficial (que no llegeix l'armeni però sí que sap com han d'anar les lletres) li posa cap per avall i descobreix que la pregària que ella està recitant (apresa de memòria prèviament) no està escrita en el text. Conclusió: una creu estampada al seu cos (ressonàncies de l'estigmatització dels jueus a l'època de Hitler) i, de rebot, el professor es desmaia pels nervis i també queda gravat amb una creu. El somni de la possibilitat de viure haurà d'esperar. Ara han de seguir fugint d'un país que ja no és el seu. Però potser Amèrica tampoc és la solució, "America seems to have them no good" (46) diu la dona en referència als seus fills que fa anys que són a Amèrica. El país que els ha acollit sembla haver-los estupiditzat. Però, com a mínim, els permet sobreviure. Però què és millor, viure anul·lat i idiotitzat o morir sent un mateix? Aquest és el gran dubte.
___________
Raffi Arzoomanian, Ellis Island 101 (dintre de Contemporary Armenian American Drama - Columbia University Press)
començat_ 23/09/14  /  acabat_ 23/09/14