A girl's war, Joyce van Dyke

"ANNA: Yogurt is the same thing as madzoon. The words are different but the thing is the same.
ARSHALUIS: Not the same." (352) I afegeix: "What Turk is doing, what Turk is saying, is never the same as Armenian." (353) I la idea pot semblar extremista, banal potser fins i tot, però encertada a més no poder: les paraules que utilitzem per definir les coses, també configuren aquestes coses. Per algú com Arshaluis, "madzoon" vol dir un menjar típic del seu país, de la seva tradició, del seu passat, és a dir, d'allò que ella encara és malgrat els intents per a que ho deixi de ser. Mentre que "iogurt", pel fet de ser una paraula turca, fa referència inevitable a aquells que els van atacar, que els van intentar erradicar. Conté, inevitablemente, un regust amarg. El producte pot ser el mateix, però el valor emocional que li atribuïm és completament diferent. És, en part, una mostra mundana del caràcter performatiu de les paraules, que deia Austin però, també, de la incommensurabilitat de les paraules entre diferents paradigmes que ens mostrà Kuhn.

"Who can hurt me? All things taken from me already." (363)

"You people make her like this! Your Satan world! You seduce my daughter -you kill her. You kill my daughter." (404) s'exclama Arhaluis quan descobreix que ella ha estat protegint a Ilyas, el veí desaparegut que afirmava estar enamorat d'ella però que, en realitat, havia tornat al poble a posar-hi bombes. "Swearing, lying, whoring -this is your life!" (404) prosegueix acusant ara a l'Stephen i a la cultura occidental: "We are dying while you take picture. You like to take picture now? Why you don't take picture?" (404) perquè quan la tragèdia és aliena, no ens importa immortalitzar-la, tothom recorda imatges de turistes fent-se selfies davant de contenidors encesos en una manifestació a Barcelona, o somrient en els camps d'extermini nazis, per exemple. Però quan ens toca directament, quan deixem de ser espectators de la vida i en passem a formar-ne part... ja és una altra història.

I l'obra acaba amb una pregunta molt interessant que l'Anna llença a la imatge del seu germà mort: "were we in the same world at the same time?" (408) és a dir, mentre tu estaves sent torturat i decapitat quan no havies fet res de dolent, jo estava vivint la meva vida de model a Nova York entre luxe i festes. Pot ser que, realment, estiguéssim vivin en el mateix món? Una pregunta que, inevitablement, en genera una altra de més genèrica però tant difícil de contestar: com es pot sobreviure amb la consciència del dolor que hi ha arreu? De veritat. Com?
__________________
Joyce van Dyke, A girl's war (dintre de Contemporary Armenian American Drama -Columbia University Press)
començat_ 11/10/14  /  acabat_ 11/10/14

Dance, mama, dance, Barbara Bejoian

"There is a concentration camp of the mind
in which women have been forced to dwell
and my Father was the first man to lead me there" (130)

Així és com comença aquesta obra sobre les dones armènies: parlant sobre un camp de concentració simbòlic "where duty still demands
that all women surrender
their personhood to wifery" (130)

L'acció transcorre en un barri d'armenis que viuen a Amèrica, un dels molt guettos que conformen les ciutats modernes i que impedeixen la necessària barreja de cultures i tradicions. I aquest barri no n'és una exepció; el pes del passat marca el seu present malgrat ser-ne conscient de la inutilitat d'algunes de les seves costums. I, entremig, una família que decideix marxar-ne per poder viure una vida sense les constriccions auto-imposades pel passat històric. Però arran del funeral de l'àvia materna, retornen al barri i Anne (nom anglicanitzat de l'originari Ani), la néta, s'enamora d'aquell passat que no li havien volgut mostrar. Vol conèixer més sobre la seva història. Vol saber què vol dir ser armeni. Mentre, per l'altra banda, els armenis de la seva generació, aquells que han estat forçats a viure allò que potser no volien, comencen a trencar amb el passat, sobretot les noies que ja n'estan fartes de la preponderància de l'home armeni sobre la dona. Diferents visions d'un mateix món i, sobretot, l'enigma sobre com és millor educar els fills: o bé instruir-los en allò que hom creu, respecta, o segueix fidelment (ja sigui tradició, religió o esports) o bé obrir-los el ventall de possibilitats i deixar que siguin aquests nens els que decideixin què volen creure, respectar o seguir fidelment.

"You can't change centuries of tradition!" (145) Li diu Vartan a la seva germana. "Why not?" (145) respon ella encertadament. Exacte: per què no?

Molt bon recurs per mostrar el distanciament forçat d'Ani del seu passat i, alhora, final dramàtic del primer acte: quan troben la caixa de l'àvia amb les cartes que Krikor (el pare de l'Ani desaparegut feia anys) havia estat escrivint tant a Lucene com a l'Ani, li confessen que el seu pare no està mort i li entreguen una carta que està adreçada a ella. L'Ani mira la carta i marxa entristida sense poder-la llegir perquè està en armeni. És a dir, forma part d'una tradició de la qual ella mai n'ha pogut formar part. La importància simbòlica del llenguatge com a tret cultural distintiu que massa sovint s'oblida.

I l'obra s'acaba amb el mateix poema que ha començat i molts dels seus versos prenen ara un sentit diferent, més densificat i emocionant. Un bon final per una obra emotiva sobre la identitat, la pertinença, la tradició, però també els pecats del passat, l'obcecació d'aquells que no volen veure més enllà, d'aquells que viuen només en el passat incapaços d'abraçar el seu present amb l'esperança de crear un futur millor.
______________
Barbara Bejoian, Dance, mama, dance (dintre de Contemporary Armenian American Drama - Columbia Press)
començat_ 4/'10/14  /  acabat_ 5/10/14