"Mañana Dios dirá... No, Dios no dirá nada. Dios está ciego y sordo y no nos ve ni nos oye a los pobres. Se ha pasado a los ricos y les bendice la tripa podrida y el podrido corazón."
Paraules de ràbia que busquen alimentar l'odi en el nen perquè, com molt bé diu i repeteix l'àvia: "el miedo engendra el odio" i l'odi és el que necessitem per venjar totes les injúries que rebem avui.
"Cada uno tiene su verdad, su verdad para uso personal, que ha creado de un amasijo de mentiras."
Que terrible aquest general Palmiro i els seus ministres que tant ens fa pensar en un altre famós general que campà per Espanya durant masses anys. "A los pueblos les convienen ministros decorativos, ministros para los bailes de palacio y las procesiones, ministros que no estén aquejados de la grosera y funesta manía de trabajar." I quin refugi humorístic que ens donen aquests personatges ridículs després de personatges terribles com el de l'àvia que ha d'enganyar al seu net fent-li creure que el seu pare vés a saber on és, o el dels presoners que reben pallisses diàries mentre esperen ser fusilats només per haver pensat diferent que el règim. Quina merda d'anys. Quina merda de societat. I quina merda quan ens sentim que encara hi som tan a prop. Per no dir immersos completament en el mateix femer.
Ai pobre General Palmiro, d'idees boges esbojarrades que primer vol que els turistes creguin que el país és molt alegre i té l'absurda idea de fer que tothom porti nassos postissos fins i tot els dirigents, militars, religiosos i ell mateix. No cal dir que el pla és un gran fracàs i únicament provoca que el poble deixi de témer-lo per passar a enriure's d'ell i això tothom sap que és un gran problema pels dictadors. No cal haver llegit a Maquiavel per saber que tot líder ha de generar por al poble si vol ser escoltat. Però aquest General Palmiro té més d'Ubú rei que del Príncep d'en Maquiavel. Com a mostra, la seva següent idea brillant: suspendre la primavera per evitar que el poble canti i estigui massa content. Ridícul i absurd. Però tan proper als polítics que hem tingut i que seguim tenint, que ja no ens fa ni gràcia.
"Nunca hubo en nuestro país tanta moralidad como ahora. Ni tanta prostitución y pornografía como ahora."
I, malgrat tot, l'optimisme. En Lluís Capdevila devia ser una persona plena d'il·lusió malgrat l'exili. L'esperança que la dictadura serà derrotada, que la primavera tornarà (literalment perquè en Palmiro l'havia prohibit) i la gent tornarà a ser lliure i els ocells tornaran a cantar. I és bonic somiar. Llàstima que ja fa massa que sabem que només és això: un somni. I els somnis, somnis són.
_________________
Lluís Capdevila, Tierra sin primavera (Arola Editors)
començat_ 3/4/20 // acabat_ 6/4/20
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada