"La finestra a coses extraordinàries que donaven sentit a una vida ordinària." Aquest Josep Maria, alter ego d'en Pep Prieto, la troba en el cinema, jo la vaig trobar en la música i la literatura i en aquelles tardes de dissabte tancat a la meva escueta habitació escoltant el de 4 a 3 de Ràdio 3 i aquelles nits trobant-me dibuixat en les desventures d'en Holden Caulfield.
Quan arribem a El cementiri interior, en Pep Prieto ens endinsa perfectament i certera al terrible món de l'assetjament escolar. Des del prisma de la víctima, vivim i patim les primeres patacades, puntades de peu i befes. La frustració de qui rep i la sensació de ser-ne el culpable. L'aberrant realitat de tants i tants que la pateixen en silenci i pànic. "Ets el resultat del fàstic que et fas a tu mateix, i no de la voluntat de sentir-te millor. Ets el que els altres perceben de tu i no el que tu voldries haver estat." Una idea que reapareix més endavant en el llibre reforçant aquest fàstic que la víctima sent cap a ella mateixa, en tant que víctima i en tant que culpable de no actuar.
Són tants els temes, tantes les cicatrius que rep aquest Josep Maria protagonista que si no haguéssim viscut els 80, creuriem que són exagerades. Els amics que et maltracten per ser diferent, el desconegut amable que et porta a un carrer fosc per aprofitar-se de tu, el veí que té sida i esdevé un empestat per la resta de la societat... quan diem que tot temps passat era millor, realment tendim a obviar totes aquestes realitats que també formaven part del nostre temps passat. De fet, quan diem això, el que estem dient és que nosaltres érem més joves, més innocents, més alegres, amb més espontaneïtat i més ganes de conèixer món i tot ens era nou. Ara en canvi, ja hem fet més de la meitat del camí i el tram que ens queda fa molta més pujada.
"Et penses que ets el centre de l'univers i que els teus problemes són els pitjors imaginables, però sempre hi ha algú que ha de fer front a uns monstres més terrorífics que els teus i que pateix un dolor més insuportable que el teu." I clar que les penes dels altres no alleugereixen les nostres, però sí que les posen en context. I a vegades això és tot el que necessitem.
Seguint l'enfilall de pel·lícules que s'han encarregat de teixir l'estructura del llibre (vegis com a exemple la importància de El jove Sherlock Holmes per iniciar la investigació i descobrir molts dels misteris de la família), el llibre acaba amb una mena d'epíleg molt cinematogràfic: el famós "què se n'ha fet de...", que ha tancat reixidament tantes i tantes pel·lícules. Un recurs que, aquí, funciona molt bé. Ens dóna el repunt final, el tancament que massa sovint cerquem en els textos (i en les pel·lícules) i que la majoria de narratives modernes ens neguen. Perquè estem de tornada de tot i sabem que res s'acaba realment, que l'únic final real és la mort i que ens atreu molt més la seva espera. Per això és tan agradable un final com aquest, com de sèrie televisiva còmica que tanca tots els fronts oberts en el darrer episodi perquè puguem acomiadar-nos dels personatges amb un cert grau de satisfacció. I això és el que aconsegueix en Pep Prieto amb el final de Rosita, que poguem acomiadar-nos com cal de tots i cadascun dels personatges que ens han acompanyat al llarg del llibre. Fins i tot d'en Víctor.
____________
Pep Prieto, Rosita (Columna)
començat_ 23/12/25 // acabat_ 13/5/26

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada