El mundo deslumbrante, Siri Hustvedt

La misteriosa vida de Harriet Burden, artista genial que, davant la masculinització del món de l'art (i del món en general) va decidir presentar exposicions seves fent-les passar per obres d'altres artistes (reals) masculins. I, efectivament, els seus treballs amagats sota la màscara masculina van triomfar i consagrar als no-autors. Però qui era realment la Harriet Burden? Què en podem saber d'una persna que s'amaga rere tantes màscares? Aquest és el propòsit de I. V. Hess, narrador i col·lector d'informació de Burden. Aquest és el punt de partida de l'enginyosa obra de Hustvedt. A partir d'aquí, retalls de diaris personals de Burden i fragments d'entrevistes a familiars i amics ens dibuixen una personalitat desconeguda i sensible. A vegades de manera amena, d'altres excessivament acadèmica, d'altres poètica.

"La vida camina de puntillas sobre un campo minado" (19)

"Olvidaba que yo tenía arrugas, que necesitaba un enorme sujetador para mantener mis pechos en su sitio y que tenía la barriga de una persona mayor que sobresalía como un melón. Esta amnesia forma parte de nuestra fenomenología cotidiana (no nos vemos a nosotros mismos) y lo que vemos se convierte en nosotros mientras lo miramos." (38) La nostra pròpia mirada ens construeix el cos. Però no hem d'oblidar que la mirada dels demés també ens construeix. I, de vegades, amb més força i crueltat que no pas nosaltres mateixos. (Sobre aquest tema, es pot consultar ¡Divinas! Modelos, poder y mentiras, de Patrícia Soley-Beltran)

"Sospechaba que, de haber venido yo a este mundo con otro envoltorio, mi obra habría tenido aceptación o, al menos, hubiera sido tomada en serio." (40)

La pròpia Harriet explica els motius profunds per decidir crear-se noves personalitats:

"1) Por un deseo general de venganza contra los imbéciles, los tontos y los idiotas,2) por un aislamiento intelectual desgarrador y continuado que me condujo a la soledad tras sumergirme en demasiados libros sobre los que no podía hablar con nadie,3) por la creciente sensación de haber sido una incomprendida toda mi vida y haber estado siempre rogando desesperadamente que se me viera tal y como soy, ser vista de verdad." (45)

"La experiencia acumulada siempre altera la percepción del pasado." (60)

"No es lo que decimos lo que nos hace ser lo que somos. Más bien suele ser lo que no decimos." (61)

Tancats en el nostre món, quan creixem ens pensem que tothom viu igual que nosaltres. Murakami ho expressa així a South of the Border, West of the Sun: "Until I moved to Tokyo to go to college, I was convinced everyone in the whole world lived in a simple-family home with a garden and a pet, and commuted to work in a suit." Aquí, Hustvedt ho ratifica: "los jóvenes siempre extrapolan la realidad de las experiencias de su propia vida. Por más anómala que esa vida resulte para los demás, es algo normal para quien la vive en su día a día." (62) I després de créixer en una família que ha resultat ser peculiar pels seus silencis i manca de relació personal, puc afirmar que no s'equivoca, que el més normal és creure que a tot arreu es dina en silenci a l'estil Buffalo 66 i ningú sap res personal dels demés membres de la família.

"A todos los críticos de arte les gusta sentirse por encima de la obra sobre la que escriben. Si la obra los desconcierta o los intimida es más que probable que la pongan por los suelos." (82)

"¿Cómo se recuerda el amor? ¿Recordamos de verdad un sentimiento? No. Sabemos que existió, pero la memoria no guarda la intensidad del deseo." (177) I això deriva en la terrible pregunta de la qual tots en coneixem la resposta: "¿El dolor perdura más que la alegría en la memoria?" (178)

"La distinción entre realidad e imagen se está desdibujando en estos momentos. La gente vive dentro de una pantalla. Los medios de comunicación social están sustituyendo a la vida social." (206)

"Las escenas del pasado cambian y se reorganizan continuamente, enfocándose desde un presente distinto." (271) En altres paraules: "¿No tienen algo de ficción la mayoría de recuerdos?" (271) Què recordem i què creiem recordar? Un cop el passat esdevé present, és a dir, desapareix, com podem saber amb certesa que els nostres records no són imperfectes? Qui ens garanteix que el record que tenim no és més que la combinació d'allò que creiem que va passar, d'allò que algú altre ens ha dit que va passar, d'allò que voldríem que hagués passat, de la lectura que el nostre jo pretèrit en va fer d'aquell fet, de la re-lectura que el nostre jo present en fa ara, des de la perspectiva i pas del temps, etc.?

I, en el fons, una de les grans preguntes que formula el llibre és si podem arribar a conèixer mai a ningú. Si la vida que observem d'aquesta persona, si els fragments que en podem recollir (independentment de si són autobiogràfics o no) ens poden arribar a mostrar qui va ser aquesta persona. És a dir: Si mai ens podem conèixer els uns als altres plenament.
________________
Siri Hustvedt, El mundo deslumbrante (Anagrama editorial)
començat_ 27/08/15  /  acabat_ 12/09/15