27 de març 2015

Maletes perdudes, Jordi Puntí

L'enrevessada història d'aquests quatre germanastres de mateix nom, diferents mares i diferents països d'origen es comença a filar des de les primeres pàgines del llibre però, sobretot, el que comença a sobresortir és l'amor d'en Puntí per la lingüística: "Pronunciats així. d'una tirada, els quatre noms semblen una declinació llatina irregular. Christof, nominatiu germànic, va néixer l'octubre de 1965 i és l'hereu impossible d'una nissaga europea. Christopher, genitiu saxó, va arribar gairebé dos anys més tard i de sobte el seu naixement va ampliar i matisar el sentit d'una vida londinenca. L'acusatiu Crhistophe va trigar una mica menys -dinou mesos- i el febrer de 1969 va esdevenir el complement directe d'una mare soltera francesa. En Cristòfol va ser l'últim a manifestar-se: un cas circumstancial, complement definit pel lloc, l'espai i el temps, un ablatiu en un idioma que no declina." (13)

En Woody Allen comentava a Central Park West que fins i tot un rellotge aturat l'encerta dues vegades al dia. Aquí, en Jordi Puntí utilitza la mateixa idea (desconec si llegida en el text d'Allen o nascuda espontàniament en el seu interior. De fet, no importa perquè tota creació és re-creació) però fa gràcia perquè ho fa amb un deix de pessimisme: "Un rellotge de paret, aturat a la una i tres minuts, estava tip de marcar l'hora bona dos cops al dia, i en silenci suplicava que algú li donés corda." (30)

"Un cop deixada enrere l'edat de la innocència, encara no s'havien ficat de ple en l'edat del càlculs i transitaven per la vida amb l'equipatge just, sense excés de pesos superflus ni mancances dramàtiques." (61)

"Els objectes personals conserven el passat com si fos una relíquia que ens protegeix de l'oblit, que és el pitjor mal." (111) Aquestes són unes de les "maletes perdudes" del títol (més endavant surten les de l'aeroport, les que uneixen casualment la Rita i en Gabriel en un excés de casualitat i que ja no ens interessen tant). Aquests petits furts que en Gabriel, en Bundó i en Petroli feien a cada mudança i que, en realitat, havien esdevingut generadors de records: havien ajudat a construir un passat a en Gabriel, orfe sense història prèvia.

"La felicitat no existeix, només es desitja." (127)

Mica en mica, els diferents Cristòfols van explicant la seva vida amb les seves pròpies paraules amb capítols dedicats a cada un d'ells. El problema és que, més enllà de les referències geogràfiques, les diferents veus sonen exactament iguals. Mancats de la possibilitat de sentir les seves veus, les seves cadències i accents diferenciats, damunt el paper som incapaços d'apreciar-ne cap diferència. I sembla bastant clar que un català no parla l'angès (l'idioma franc en què es comuniquen els quatre germans i en el qual ens hem d'imaginar que passa bona part de la història) igual que un francès, un alemany o un anglès. I no només això, sinó que cadascú de nosaltres parlem de manera diferent, tenim preferències per unes paraules o estructures sintàctiques, o un registre, o un vocabulari concret que no tenim per què compartir amb els demés. I això és el que es troba a faltar aquí.

"Els diaris, amb la seva ingènua pretensió de capturar el present, són la millor prova que el temps és un tirà que castiga amb l'oblit." (371)

Mica en mica (massa lentament en el relat d'en Cristòfol) el passat d'en Gabriel es va dibuixant i coneixem com i quan va conèixer a les respectives mares transpirenaiques. Conjuntament amb un fotimer d'anècdotes de camioners i aventures de jugadors de cartes. Malauradament, però, la recerca d'aquest temps perdut que els/ens ha de conduir al present, s'allarga massa i l'interès per la història (i per la novel·la) decau. Després d'un començament prou interessant, un nus que costa de desfer.

I aquesta és, per desgràcia, la sensació final que deixa la lectura d'aquest text: aquest viatge al passat buscant un pare perdut, és a dir, una identitat comuna que els ajudi a entendre una mica més qui són ells (si som dels que pensem que el passat ens marca de per vida i que arrosseguem les cadenes dels nostres avantpassats); o un tancament d'un cicle, una sensació de tancar un dol, de descobrir què ha passat amb aquell pare que els ha abandonat per poder seguir endavant... s'encalla massa sovint en les anècdotes que se'ns mostren estiraganyades innecessàriament. Com si l'autor hagués pactat un mínim de pàgines pel manuscrit. Com si hagués de justificar la beca que va rebre (perdó per la referència a la beca, però resulta inevitable tenir-la en consideració en el moment de valorar el llibre: no és el mateix escriure amb la pressió i l'esgotament d'haver de combinar l'activitat literària amb una feina alimentícia, que poder gaudir del temps i la tranquil·litat econòmica per escriure a cor que vols). Com si l'autor ignorés que molt sovint menys és més.
___________
Jordi Puntí, Maletes perdudes (Editorial Empúries)
començat_ 20/02/15  /  acabat_ 13/03/15

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada