"Lo importante es dormir, cuando se duerme no se sufre" (28) Afirma Ariane en aquest estrany monoleg (o diàleg amb personatge fictici, aquest Eric que sembla no existir com tots els animals que diu que crida). Ressonàncies joycianes per un llibre que està agafant volada molt ràpidament.
"Los demás tardan semanas y meses en llegar a amar, y a amar poco, y necesitan charlas y gustos comunes y cristalizaciones. En mi caso fue cuestión de un parpadeo." (29)
No és fins al tercer capítol que Cohen ens ofereix algunes indicacions sobre qui és aquest personatge que ha entrat d'amagat a la casa d'Ariane. Actuant com un Casanovas professional, pretén seduir-la disfrassat de vell desagradable i, quan ella el rebutja, es descobreix jove i atractiu i se'n riu d'ella per haver-lo deixat escapar.
El següent capítol, el quart, és una peça satírica exquisita. Els protagonistes passen a ser Adrien Deume, el marit d'Ariane i la seva feina de funcionari. Veiem com rebutja els arxius massa grans perquè no està d'humor, com declina els massa avorrits perquè no li venen de gust, com s'entreté jugant amb l'encenedor, pensant en la possibilitat de comprar-se un monocle per millorar la seva imatge social, fent trucades personals per agrair que l'haguéssin convidat a un sopar la nit anterior... tot menys treballar. Això sí, capaç d'afirmar sense ruboritzar-se: "Caballeros, les dejo [...] el deber es lo primero. Tengo un laboriosísimo trabajo allí aguardándome" (40) Personatge gandul, narcisista, presumptuós i necessitat de valoració social constant. Ja d'entrada, es veu que donará molt joc a la novel·la.
En els següents capítols, la qualitat teatral de l'obra sobresurt. Els pensaments i les paraules de Deume són acotades detalladament per indicacions neutrals entre parèntesis sobre la seva intencionalitat i els seus gustos. Gràcies a això sentim i "veiem" el seu comportament d'una manera molt més directa que no a través de les típiques explicacions narratives que tendeixen a ser massa intrusives. Veiem els somnis de grandesa d'aquest ingenu funcionari que d'un cop a l'espatlla que l'hi ha donat el Subsecretari General ja en fa una amistat i ja pensa en convidar-lo a sopar en grans convits de gala amb tota la florinata del país.
I, mentrestant, seguim veient la seva atrafegada vida de funcionari: Adrien fa un recompte dels dies lliures que té a l'any, 216 en total, "vida diplomática" (58) Però observem, també, com la seva dona no comparteix el seu entusiasme i com, en el fons, ell se sent molt insegur. Quan el senyor Subsecretari General el convoca, es posa molt nerviós, dubta. No sap si el crida per una cosa bona o una de dolenta, senyal que n'ha fet de totes dues. "La gente solo creen a los que se la dan de listos" (62) pensa intentant-se donar forces. Però sense abusar, es diu, sense caure en la fatxenderia.
Un pobre individu insegur que quan surt de la reunió al costat del Subsecretari General no s'ho pot ni creure: "caminaba incorpóreo junto a su jefe [...] sentiente y confuso, sonriente y sudoroso, arrobado al sentirse palpado por una mano jerárquica" (66) perquè aquest contacte directe significa per Deume molt més, significava haver assolit una intimitat amb el jefe. La misèria dels subordinats, que d'un gest insiginificant en fan un món.
Quan li explica a la seva dona que l'han ascendit de categoria, que ha passat de B a A (com si signifiqués res per la resta de societat) mostra, una vegada més, la seva superficialitat: "A representa alfombra oriental, sillón de cuero blando para visitas, librería acristalada con cerradura y no unos estantes como tienen los B!" (68-9) Sí. Aquest individu gandul i escaquejat és ascendit: el món fa anys que gira en la direcció equivocada.
L'onzè capítol és una sàtira brillant a les reunions de l'alta societat (únicament econòmicament parlant). Un fresc immillorable de la hipocresia, l'interès, la falsetat i la cobdícia d'una societat. I, de lluny, Adrien Deume s'ho mira amb enveja perquè no forma part d'aquest món. Ara que ja és A, que ja l'han pujat de categoria, encara en vol més.
A la contracoberta d'aquesta edició, s'informa que Albert Cohen és "un autor inclasificable y desconcertante que ha sido comparado con Shakespeare, Proust, Musil, Céline y Charlie Chaplin". Aquesta última comparativa, per descomptat, sorprèn. Charlie Chaplin? En quin sentit? Però en el moment de conèixer al pare de Deume, aquest personatge maldestre, infantil, que parla malement i que gairebé no sap ni vestir-se sol, aquesta caricatura de persona, la referència a Chaplin pren valor. Quan s'asseu al lavabo i comença a doblar "en pequeños pliegues paralelos una hoja de papel higiénica" (94) per a fer-ne un ventall i després "se encogió de hombros, se levantó y salió haciendo el saludo fascista" (94) és inevitable pensar en Charles Chaplin en el seu paper a El gran dictador. Si no hagués estat presentat com un personatge tan ridícul, el seu gest seria altrament preocupant i perillós. Per altra banda, si no haguéssim llegit la contraportada, hauríem pensat immediatament en Charlie Chaplin? O la nostra predisposició a trobar-lo en el text ens ha conduit a dibuixar-li bigoti i bombí al senyor Deume pare?
Impressionant capítol divuitè. Vuit pàgines de fluxe de pensaments recordant el monòleg de la Molly Bloom a Ulisses. Vuit pàgines per a conèixer les pors, els gustos i els recels d'Ariane. Per confirmar que no estima a Adrien, que el sexe amb ell resulta un acte agressiu, animal i dolorós. Que detesta la seva sogra i la seva pedanteria. Que se sent sola i somia amb companyies alienes... un allau de pensaments que els signes de puntuació convencionals no poden aturar i que, per tant, decideixen fugir-ne.
"¡Lo que necesito yo es una existencia ajetreada, rica en discusiones y estratagemas! ¡En fin, un poco de vida antes mucha muerte!" (155) Reclama Comeclavos, tiet de Solal, perquè ja fa cinc dies que està a Ginebra tancat a l'hotel i encara no ha pogut veure al seu nebot. Tant ell com el seu cosí són dos personatges divertidíssims per ridículs. Dos personatges necessitats d'estatus i prestigi que es desviuen per aparentar malgrat mostrar-se tal i com són: ignorants. Dos personatges que són tal i com som la majoria de nosaltres però que la genialitat de Cohen els ha transformat en caricatures i ens resulta més fàcil enriure'ns d'ells, de nosaltres.
"Todo ello salpicado de propuestas confusas y contradictorias, meticulosamente anotadas por la taquígrafa, que no comprendía nada porque era inteligente" (187) Aquesta és la ironia que gasta Cohen. La ironía que omple de comentaris punyents el capítol vint-i-sisè, la descripció de la recepció a casa del Benedetti. Una mena de Foguera de les vanitats de persones necessitades de poder i d'aparentar que només es relacionen i es mouen per interès, i que acaba amb la queixa personal de Cohen introduïnt-se en la narració: "basta, basta ya de esa pandilla, los tengo demasiado vistos" (177) I, tinguent present que ell treballà del 1926 al 1951 a la Divisió diplomàtica del Bureau internacional du travail, a Ginebra, efectivament els té molt vistos.
"Aquel funcionario, aquejado de circunspección patológica, era capaz de alinear docenas de frases que parecían provistas de significado pero que, atentamente releídas, no tenían ninguno ni podían, pues, comprometerle en lo más mínimo. El talento de aquel imbécil consistía en saber no decir nada en varias páginas." (192)
Interessant gir dramàtic: apareix Ariane al sopar a l'hotel d'en Solal i el seu home marxa sense ser vist pensant-se que és una altra. Llavors, Solal li proposa una juguesca deshonesta: "si dentro de tres horas no ha caído rendida de amor, nombro a su marido director de sección." (217) El joc comença.
"¿Hubiera amado Julieta a Romeo de faltarle a Romeo cuatro incisivos y lucir un agujero negro en medio? ¡No! ¡Y sin embargo exactamente lo mismo hubiera sido su alma, idénticas sus cualidades morales!"
I, com era d'esperar, la sedueix. No ho fa de manera natural ni previsible, sinó a través del menyspreu i de dir-li com actuaria per seduir a qualsevol altra que no fos ella. Comparant els humans amb els animals que només responen als instints sense cap criteri propi. Fins que, en el capítol trenta-sisè, els dos estan ballant, ella seduïda, convertida, ja, en "bella del señor" (252) Però aquest capítol sobresurt, primordialment, per l'estil literari que té. Aquí es combinen el pensament i les accions de tres individus: Solal, Ariane i Adrien. Es combinen i es barregen en un text unitari que va saltant de l'un a l'altre mostrant, brillantment, la simultaneïtat de les accions i els pensaments: mentre Ariane es rendeix a l'amor de Solal, Adrien està pensant tot el que li dirà a la seva dona sobre el sopar amb Solal. Tècnicament exquisit.
"Le decía una y otra vez que lo amaba, y le preguntaba, conociendo la milagrosa respuesta, le preguntaba si la amaba. Él le decía una y otra vez que la amaba, y le preguntaba, conociendo la milagrosa respuesta, le preguntaba si ella lo amaba. Así es el amor en sus inicios. Interesantísimo para quienes se aman y monótono para los demás" (255)
"El sublime delirio de los comienzos" (260)
Nou canvi d'escenari i d'acció: Solal es desperta amb el front cobert de sang en un soterrani a algun lloc d'Alemanya. Rachel, la dona estrafeta que li mostra com està també li mostra que ha tingut molta sort de seguir viu perquè al carrer ja no hi queda cap jueu, tots s'han d'amagar sota terra si volen sobreviure. De sobte, el pes del nazisme que ja havia sobrevolat altres pàgines del llibre, cau amb tota la seva força.
"En la vida sólo triunfaban los que despreciaban la opinión de los demás, los que lo aplastaban todo a su paso" (333)
Brillant retrat de l'obsessió i les inseguretats i pors de l'estimada davant el retorn imminent del seu enamorat: "he leído a Hegel intentando enterarme. Luego, me he recompensado con la vergonzante lectura de una revista femenina." (344)
"La culpabilidad sin culpa es el tema judío es la tragedia del judío" (378)
Els personatges dels cosins i oncles d'en Solal (Comeclavos, Michaël, Solomon i Matthatias) reapareixen el el capítol setanta-tresè mostrant-se una vegada més, absurds, ridículs i, sobretot, còmics, recordant els personatges secondaris que omplen d'humor moltes de les tragèdies de Shakespeare.
I, de sobte, l'avorriment més absolut. La decadència de l'amor que ja no és clandestí i el dolor de la solitud imposada: "dame diversión, inventa, demuéstrame que no he arruinado mi vida aventurándome en este amor" (477) són les paraules que no s'atreveixen a dir. En comptes, se'n van al llit per així no haver de pensar ni parlar. Quan l'excitació d'allò nou, d'allò prohibit, esdevé monotonia.
"La maldición de estar siempre juntos sin más cosas que hacer que amarse" (479)
Un amor obsessiu, de perfecció desmesurada. D'aparences i secrets: cap dels dos pot veure a l'altre fins que no estigui perfectament empolainat: "habían convenido que a partir del momento en que diera dos timbrazos desde su habitación, él ya no debía salir. En respuesta, él debía tocar dos veces a su vez para confirmar que había oído y que ella no se exponía a ser sorprendida en infamante estado de imperfección estética" (511)
"Esa belleza que ponían ellos donde ya no quedaba vida" (512)
I ell, morint-se per dintre, odiant-la cada dia una mica més. Menyspreant-la de pensament.
"La gente, cuando posa para hacerse una foto, sonríe, es buena, tienen el alma endomingada" (534)
Sobre la religió:
"El miedo a la muerte les ha provocado un cólico mental cuya diarrea se han puesto a adorar" (537)
Quan esclata la gelosia, al final de la sisena part, Solal esdevé una bèstia mesquina i salvatge. Incapaç de controlar les emocions, la pega, es maltracta, trenca l'habitació d'hotel on han anat a parar per fugir de la casa on vivien, mentre se sent malament per fer-ho. Brillant retrat d'un atac de gelosia: insensat, primitiu, però doloròs i incontrolable.
"Maravillosa, la pasión llamada amor. Si no hay celos, hastío. Si hay celos, infierno bestial. Ella una esclava, y él un bruto. Innobles novelistas, pandilla de embusteros que sublimaban la pasión, hacían concebir deseos a las tontas y tontos" (601)
Una obra mestra amb milers d'estils narratius i múltiples obsessions brillantment exposades. La història de l'Amor en majúscules, de l'excitació del principi, l'avorriment del temps compartit, i la fugida final. 624 pàgines d'emoció.
______________
Albert Cohen, Bella del señor (Anagrama)
començat_ 02/03/14 / acabat_ 13/07/14
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada