La sensualidad pervertida, Pío Baroja

A vegades arribem a un llibre perquè el cerquem, perquè n'hem sentit a parlar, perquè un amic ens el recomana/regala, perquè el trobem a la caixa dels llibres rebaixats de preu en una llibreria que tanca... en aquesta ocasió, he arribat a La sensualidad pervertida gràcies a un trasllat. Buidant el pis, empaquetant-ho tot, de sobte he trobat més hores mortes de les previstes i he acabat el llibre que tenia entre mans (Teatre i més enllà, de Grotowski) abans d’hora.

Davant, doncs, d’una tarda llarga, solitària, silenciosa, necessito un llibre per a sobreviure-la. En aquesta ocasió li ha tocat el torn a Pío Baroja, antic conegut i més que venerat gràcies a la lectura adolescent de El árbol de la vida, però al qual mai més he recorregut. És l’hora, doncs, de pal·liar aquest greuge.

Comença el llibre amb una advertència: aquell que “no sea partidario de las divagaciones, debe dejarlo cuanto antes [el libro] porque yo soy un divagador empedernido.” (9) A més, de seguida es mostra que és un cínic àgil i graciós: “yo no me siento un Homo Sapiens, de Linneo, sino un Homo Sensualis, de Epicuro.” (10)

Home d’extremada sensibilitat, Luís Murguía, aquest narrador en primera persona de la seva pròpia vida, ens diu que “me dolían las despedidas, el dejar un hotel vulgar en donde había pasado unas horas perfectamente monótonas.” (11) Per això, per lluitar contra aquest dolor constant, va començar a fingir insensibilitat. “Y poco a poco, de la ficción de parecer insensible, pasé a la realidad de serlo.” (11)

I així és com es defineix aquest personatge: “soy un fauno reumático que ha leído un poco a Kant.” (12) I, més endavant, quan ha hem entrat en la transcripció de les quartilles on ell anotà la seva vida, afegeix: “soy un hombre inútil, un hombre sin fundamentos, un hombre fracasado, sin proyectos y sin planes.” (14)

“Ha visto uno tanto inútil, tanto imbécil, tanto cínico y egoista progresar en la vida, que uno se resiste a creer que la inutilidad, la imbecilidad, el cinismo o el egoismo le hayan impedido a uno hacer su camino.” (14) Més aviat, ell creu que si no ha triomfat a la vida és precisament per les seves virtuts, perquè és massa bo, massa innocent. I llavors, a l’any 1920, segurament no s’equivocava. Ni ara tampoc. Només cal mirar al nostre voltant i veure aquells que són recompensats per la vida en el sentit clàssic de la definició de recompensa, és a dir, diners, bona feina, potser estatus social… una concepció tradicional que no implica uns criteris de valor, sinó uns criteris quantitatius més que dubtosos.

Començament fulgurant. Cada nou paràgraf aporta noves frases ben trobades, reflexions meritòries, opinions que cal difondre (com queda transcrit en aquest bloc). Em pregunto si el ritme es podrà mantenir durant tot el llibre. Faig de melancòlic i, en comptes de gaudir de la joia present, pateixo per la pena futura.

“Hay que respetar lo que no se cree; que un labriego vestido de negro, porque ha estudiado en un seminario un latín de cocina y le han dado una calva en la cabeza, es el representante de Dios […] Hay que respetar al rico, aunque sea usurero; al aristócrata, aunque sea un cretino; al militar, aunque sea un tonto, y al magistrado aunque desacierte constantemente.” (15) I conclou amb ràbia: “Ellos [los antepasados] nos gobiernan desde sus ataúdes y sus preocupaciones rancias valen más que los juicios exactos de los hombres vivos. ¡Vayan al diablo los antepasados!” (15)

Era d’esperar: el ritme ha decaigut. Amb la marxa del protagonista, ara nen, cap al poble a viure amb la seva àvia, es perden les divagacions primeres i només tenim un recull d’anècdotes i personatges curiosos. Com en Joshé Martín, l’ajudant de fuster, que “hablaba a su modo, con unas leyes gramaticales suyas. Cuando entraba en la taberna y saludaba a uno, le decía: “¿hola, qué tal?”; pero, en cambio, si había varios, decía: “¿Hola, qué tales?”” (30)

“Me dediqué a leer lo que encontraba, y Las pasiones del joven Werther, que años antes me dejaron frío, me empezaron a entusiasmar. Soñé con Carlotas a todas horas del día.” (77) I tots, tots (i els que diguin que no o bé no han tingut joventut o bé no n’han sigut conscients), tots hi hem passat per aquesta etapa dels somnis d’ulls oberts, dels enamoraments viscerals, animals, únics, que duraven unes hores, potser uns dies, fins que apareixia una nova presa.

Al poble de la Mota, “al joven Werther, con su álbum bajo el brazo, le hubieran pegado una pedrada en un ojo, sin hacer caso de su sentimentalismo ni de sus ideas poéticas.” (79). I això, tot i no haver-ho viscut fins a l’extrem de la violència física, també molts poden testimoniar-ho. És, potser, la por a allò diferent. O, com digué el protagonista unes pàgines enrere, “por ese instinto de plebeyez igualitaria innato en el hombre y que impulsa a odiar toda distinción, sentí al verle cierta hostilidad.” (74)

“Para enterarme un poco de la vida, yo al menos así lo pensaba, me puse a leer novelas.” (79) Gran error. No hi ha lloc més carregat de mentides, falses il·lusions i generador de frustracions que les novel·les.

“Después de largas reflexiones pensé que no tenía vocación alguna y que era un joven perfectamente inútil para la vida corriente.” (81) Ens diu Murguía, mostrant-nos l’angoixa vital de l’adolescent. Afegeix: “yo creía en aquella época que la vida era un estercolero disimulado con algunas florecitas retóricas del más puro papel de estraza.” (86-7)

“Después de muchas reflexiones amargas y tristes, me metí en la cama y sentí un gran alivio al pensar que durmiendo estaba en un reino más agradable que el de la vida.” (101) I, amb aquest pensament tantes vegades tingut, acaba aquesta segona part del llibre, aquesta etapa d’adolescència eròtica i hormonal, de necessitats sexuals, de desencís vital i, sobretot, de plantejaments existencials: “¡Qué extraña educación la que dan a uno! –pensaba entre mí–. No sabe uno nada útil ni nada agradable. Ni cantar, ni bailar, ni siquiera hablar.” (99) Perquè, en aquesta època, el protagonista comença a rebel·lar-se contra la rígida educació que li estava imposant la seva tieta i comença a interessar-se més pels instints animals, que no pas pels racionals.

“Entonces yo pensaba que me contentaría con un año de vida intensa, de fiebre, y luego vivir al margen, es decir, un año de acontecimientos y el resto de la vida dedicado al comentario.” (195) I, malauradament, per molts, això sembla ser la vida. Potser no és només un any, potser es tracta d’una època, d’una etapa de la vida més activa, més eixalabrada (normalment coincidint amb els anys universitaris o abans amb els del servei militar) i la resta de la vida vivint dels records. He de confessar, que durant una època jo també vaig caure en aquest pou. La vida transcorria sense major trasbals que decidir què menjaria per dinar i les trobades amb amics eren viatges avorrits al passat. Per sort, mica en mica vam començar a fabricar nous records i ara aquestes trobades estan més encarades a mirar cap endavant que no pas endarrere.

“Parece mentira que el hombre valga tan poco y que tenga tan poca originalidad, que le sea indispensable vivir acomodándose al pensamiento de los muertos.” (116) Ni més ni menys. I afegeix com si m’estigués llegint el pensament: “para mi […] no hay posibilidad de bienestar dentro de la sumisión. Es, pues, una condición indispensable la libertad, la autonomía espiritual.” (116)

“Vivir decorosamente, hacer el menor daño a los demás y tener la mayor satisfacción posible. No he pretendido la gloria ni el dinero, ni la importancia social. Vivir y contemplar. Ese ha sido mi ideal.” (117)

Mica en mica el llibre entra en la monotonia, en la successió de records del protagonista, en la llista inacabable de persones que va coneguent amb les seves corresponents descripcions. De tant en tant, però, sobresurt algun fet (com la mort de l’àvia i la sensació de buidor que provoca) o alguna frase (“en la práctica de la vida el impulso y la adaptación al ambiente valen más que la comprensión.” (148)) que mantenen atenta la nostra atenció.

Petits moments de realitat compartida:

            “- Ven a casa alguna vez –me dijeron.

-       Ya iré.

No fui.” (150)

“La civilización esteriliza el genio popular.” (187) es queixa el protagonista encertadament. Malgrat no ser jo molt aficionat a l’ambient canallesc, als carrerons bruts i foscos, a la cultura dels baixos fons, és a dir, reconeixent-me elitista, reconec, també, el poder aniquilador, estandarditzador, de la civilització. En pro de la civilització tots hem de pensar igual, vestir igual, actuar igual. I això sí que no és acceptable.

Interessant discussió sobre la moral entre el protagonista (de moral utilitària) i el seu cosí, Joshe Mari (“católico, inmoralista” (188)). “Así que la regla de conducta que se desprende de todo esto es que, al tener un deseo, no hay que pensar en combatirlo, sino satisfacerlo y después arrepentirse.” (189) I, de fet, aquesta és la clau de molts cristians: cometre el pecat, però després arrepentir-se’n i ja està, tot arreglat, ja estan perdonats i ja estan a punt per cometre’n més, de pecats.

I amb l’arribada d’una època dolenta per Espanya (la pèrdua de les colònies) i el fet que Luís es queda sense feina, decideix seguir a un conegut cap a França. La terra promesa. Allà on podria viure millor. Però, per una banda, li pesava el fet de ser espanyol (“era una época de desprestigio absoluto de España, de su vida, de su política de sus costumbres, de su moneda, y aquel desprestigio acompañaba, como la sombra, a cada español en el extranjero.” (200)) i, per l’altra banda, el fet de no tenir diners (“en los pueblos civilizados, la pobreza es casi un crimen, porque indica inutilidad e inadaptación” (205)). I, per això, marxa de París amb la cua entre cames: “para los pobres todos los pueblos son malos.” (203)

Bona exposició del problema clàssic dels universals, o del relativisme moral, o del bé i del mal o… “buscar la idea de la justícia fuera de la cabeza del hombre es una ilusión.” (215)

Es mostra una època bastant nomàdica del protagonista on els seus motius per marxar d’un lloc o d’un altre són múltiples. A vegades segueix a un amic, com l’escapada fallida a França, d’altres ho fa per buscar feina, d’altres per fugir del dolor, com després de la mort d’Adelita… marxar amb la intenció de deixar enrere allò que ens fa mal tot atribuïnt esperançats unes qualitats físiques a uns sentiments eteris.

Continuant amb la seva voluntat asceta, Luís es proclama lliure de tothom: “ni el cura, ni el militar, ni el rey, ni el juez, ni el peluquero, ni el zapatero, ni la modista, ni el cómico, influyen en mí. Yo soy libre, todo lo libre que puedo.” (241-2) I ho acompanya amb una alimentació austera, fluixa, allunyada de temptacions: “como lo menos posible y no como carne, ni bebo vino ni licores, ni tomo café.” (245)

“Cuando se vive algún tiempo en el extranjero y se comienza a hablar el idioma del país, llega un momento en que se empieza a creer que los hombres de la tierra, donde uno vive, no se diferencian nada de uno; porque, naturalmente, tienen las mismas pasiones, virtudes y vicios; pero luego, cuando se ha pasado esa barrera del lenguaje, se nota que hay otras barreras de matiz apenas perceptibles al principio, pero que cada día se van haciendo mayores, más fuertes, más infranqueables.” (287) Totalment cert. L’arribada a un pais et mostra primer les diferències del lloc; després t’adaptes, comences a reconèixer les moltes similituds. Finalment, retornen les diferències reals, les que et fan veure que no pertanys a aquell lloc.

Ara que s’apropa el final del llibre, augmenta la melancolia pel pas del temps: “cuando ellos tengan veinte años, quizá todavía viva yo; cuando tengan mi edad, seguramente habré muerto. Ellos entonces, hombres formales, viejos, mirarán otros niños quizá con la misma melancolía que yo los miro; y así, ¿hasta cuándo?” (331)

I el llibre acaba deixant el regust amarg temut des de bon principi: perdent força a mesura que passen les pàgines i mostrant només múltiples aventures del protagonista, la majoria d’elles relacionades amb fracassos amorosos i amb projectes laborals poc convencionals. El relat d’una vida que no dista tant de les nostres.
__________
Pío Baroja, La sensualidad pervertida (Bruguera)
començat_ 2/04/12  /  acabat_ 25/04/12