Play, Samuel Beckett

Comença l’obra amb múltiples instruccions logístiques: com ha de ser l’escenografia, tres urnes adaptades als cossos dels tres personatges, de les quals només en surten els caps; com shan de moure les llums d’una cara a l’altra, sense mai aturar-se (excepte allà on s’indica). Perquè les llums esdevenen un element transcendental en aquesta peça. Són les que provoquen la parla de cada personatge. Són, per dir-ho d’alguna manera, les que donen vida a uns personatges altrament inanimats. Només aquells que tenen la cara il·luminada poden parlar. Els demés callen.

Un cop ho tenim tot entès, comencem l’obra tot esperant salts d’un personatge a l’altre. Però no, Beckett sorprèn una vegada més i comença l’obra il·luminant les tres cares alhora i, per tant, fent parlar als tres personatges simultàneament i cadascun d’ells dient un text diferent. Un text que, segurament, al teatre resulta impossible d’apreciar completament, forçant a l’espectador a escollir quin personatge volen escoltar. Mostrant-li, ja d’entrada, que aquesta obra neix de converses tallades, de retrats, de batusses extramatrimonials.

Després, quan comencen a alternar els seus discursos, veiem que W1 és la parella oficial de M i W2 n’és l’amant. W1 se n’ha assabentat de l’engany amorós i va a trobar W2 per confrontar-la.

Veiem les tres perspectives de la mateixa acció. Veiem com ho visqueren cada un dels personatges i això resulta molt interessant perquè, a més, ho fem de manera continua. No hem d’esperar a que un personatge expliqui la seva història sencera per després (ja sigui a través d’un flashback o qualsevol altre recurs narratiu) deixar que un segon personatge expliqui la seva visió de la història. Una segona història que, clar, serà diferent. Perquè no importa que tots veiem el mateix, que tots presenciem el mateix, segurament cadascú ho veurà de manera diferent. Cadascú ho interpretarà a la seva manera. N’hi ha qui en culparan a les diferents formacions de cada individu, d’aquest fet; d’altres als gens; d’altres a les experiències vitals; d’altres al fet que el llenguatge no és 100% precís i mai sabrem si ens entenem del tot; d’altres… Sigui com sigui, el conflicte ja està plantejat i l’acció (inexistent físicament, però ferotge oralment) és imparable.

Davant l’intent de confessar l’adulteri, esperant que les coses el calmessin, M veu com tot es complica encara més i aconsella: “adulterers, take warning, never admit.” (150) Perquè W1 va a buscar W2 per dir-li que ho sap tot i que M ha decidit escollir-la a ella, a W1. W2 li retreu a M aquest fet, però M li diu que no, que només ha confessat perquè la situació era molt complicada, però que ell encara vol estar amb ella, amb W2. I, mentrestant, W1 es pensa que M ja no l’enganya, que només està amb ella (“So he was mine again. All mine. I was happy again. I went about singing.” (151)), però, “then I began to smell her off him again.” (151)

Davant aquest atzucac, M decideix fugir en silenci, no quedar-se amb cap. W1 pensa que ha fugit amb W2 i W2 es maleeix per haver-se enamorat de M. I, mentre les dues dones estan maleïnt la seva situació, ell es planteja si no han acabat sent amigues, reunint-se a casa de l’una i a casa de l’altra per a prendre el te i recordar els moments amb ell, “compare […] happy memories.” (154)

I, cap al final, arribem al principi (recordem Smashing Pumpkins “The Beginning is the End is the Beginning”): es repeteixen ls frases dels tres personatges pronunciades simultàneament que ja hem sentit al principi. I ara tenen molt més sentit. Ara que els coneixem, les entenem molt més; veiem la importància de la llum de la qual parlen tots tres, la necessitat de la foscor que els donarà la calma.

I, quan creiem que tot s’ha acabat, que el cercle s’ha tancat, Beckett el torna a obrir i fa repetir tota l’obra. Utilitzant aquest final com a principi, tots els diàlegs es tornen a produir, la història es repeteix.

Ens diu l’autor que es pot repetir exactament igual o amb petites variacions, que a Londres o a Paris hi feren variacions que ell ens mostra amb un esquema, però això és intranscendent. Allò que de debò importa és portar fins a l’extrem la idea de la repetició. No només insinuar que el cicle es pot tornar a repetir (com es fa en certes obres), sinó repetir-lo. Reviure el neguit de l’engany, el calvari de la confessió, per així arribar al final i veure’l d’una altra manera. Perquè, a la segona, Beckett trenca el cercle tancant l’obra amb l’afirmació de M que “we were not long together.” (158) Tard o d’hora, tot s’acaba.
__________
Samuel Beckett, Play (a Collected Shorter Plays of Samuel Beckett - Faber and Faber)
començat_ 11/02/12  /  acabat_ 11/02/12