L’autor marca l’ambient de la pel·lícula ja
d’entrada: “climate of film comic and unreal” (163)
No n’esperàvem menys d’ell.
“Esse est percipi”
(163) Diu la primera instrucció del text, amb tot el rerafons metafísic que
això comporta, tots els dubtes sobre l’existència d’allò que no podem observar,
d’allò que no podem experimentar, d’allò que no podem percebre. Així, Beckett
ens diu, a nosaltres, als lectors del guió, que no pas als espectadors de la
pel·lícula, que encara hauran d’esperar una estona per a entendre-ho, que O
correspon a objecte i E a ull (eye, en anglès) i que, de fet, ambdues realitats
formen part d’un mateix individu: l’ull que percep i l’objecte que també
percebrà per una capacitat de girar la vista cap a un mateix. Però E tampoc ho
sap que ell i O estan units conformant una mateixa entitat. No reconeix aquell
cos tan deslligat de la seva realitat. Dualisme cartesià a la seva màxima
exponència.
Comença la pel·lícula recordant la sortida de
la fàbrica dels Lumière, persones que surten de treballar i que són observats
per un observardor immòbil, E. Però E busca a algú, busca a O. Quan el troba,
quan el comença a perseguir, la resta d’elements deixen de tenir importància.
Només importa O. Fins que es mostra l’escena de la parella que el propi Beckett
afirma que està introduïda “as a dramatic convenience […] to suggest as soon
as possible the unbearable quality of E’s scrutiny.”
(170) Una escena que només consisteix en la topada accidental d’O amb una
parella d’avis als quals E analitza, és a dir, que la càmera els dóna vida.
La persecució d’O els porta a una habitació
que, per accentuar la irrealitat de l’acció, Beckett ens diu que no pertany a
O, sinó a la seva mare a qui fa temps que no visita i que ve ara a cuidar dels
animals mentre ella està a l’hospital. I afegeix “she has no bearing on the
film” (172) com tampoc ho té el fet que el gat sigui
més gros que el gos, que hi hagi un lloro i un peix de colors, però ajuden a
crear l’ambient.
La importància de la percepció s’accentua. O
cobreix el mirall amb una manta, trenca la imatge de Déu perquè l’estava
observant, cobreix la gàbia del lloro amb l’abric…
Fins
que arribem al final, quan O s’adorm al balancí i E s’apropa a ell i s’hi posa
just al davant i així nosaltres podem veure-li la cara directament per primera
vegada. O desperta i també podem veure a E que no és més que un reflex d’O, la
mateixa cara, però una expressió diferent. Mentre sigui percebut, O existirà.____________
Samuel Beckett, Film (a Collected Shorter Plays of Samuel Beckett - Faber and Faber)
començat_ 11/02/12 / acabat_ 11/02/12
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada