En aquesta ocasió, Words està capficat per
l’intent frustrat d’escriure LA història definitiva que el permeti descansar “all
I ever did… in my life… with my life… saying to myself… finish this one… it’s
the right one… then rest… sleep… no more stories… no more words… and finished
it… and not the right one” (137) i el procés torna a
començar: l’angoixa creativa.
Opener decideix parlar, també, i ens mostra
els seus dubtes, les crítiques que rep, l’acusen de no obrir res de res,
d’inventar-s’ho tot (“He opens nothing, he has nothing to open, it’s in his
head” (140)), però ja no vol queixar-se més. Ara ja
no. Ara només obre i tanca.
I, quan diu que la gent no es pot creure que
aquesta sigui la seva vida, és inevitable veure a en Samuel Beckett, la
persona, l’autor teatral, parlant, responent als dubtes que les seves obres
generen: “They don’t see what I live on, and they say, That is not his life,
he does not live on that.” (140) però, múrriament,
afegeix, “I have lived on it… ‘till I’m old.” (140)
I ja no cal agefir res més, ja no cal donar
més explicacions. “No more stories… all false… this time… it’s the right
one.” (141) I, per reforçar aquesta sensació d’haver
arribat a la història definitiva, però amb la por del fracàs de les anteriors,
Opener diu: “I’m afraid to open. But I must open.”
(142)
“There was a time I asked myseld, what is
it.
There were times I answered, it’s the
outing.” (143) Però el temps ha passat, la vida s’ha
anat extingint, les decepcions succeïnt, les respostes esvaïnt i, per això
afirma “I don’t answer any more” (143)
I,
com si fos l’únic recurs que li queda, com si fos allò que el manté viu,
conclou: “I open.” (143)___________
Samuel Beckett, Cascando (a Collected Shorter Plays of Samuel Beckett - Faber and Faber)
començat_ 10/02/12 / acabat_ 10/02/12
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada