Ghost Trio, Samuel Beckett

“A play for television” n’és el subtítol. Per tant, el llenguatge escènic, l’estructura de l’obra, els moviments dels personatges, seran diferents que en d’altres obres. Observem-ho.

Comença amb la divisió de la història en tres, “I Pre-action, II Action, III Re-action” (245). Clar, senzill, directe. Ens dóna, també un esquema de l’acció, de com és l’habitació, quins elements hi ha, quins moviments realitza el personatge F i les tres posicions de la càmera: general, mitja i propera.

La primera escena, “Pre-action” ens mostra l’habitació, banyada en tonalitats de gris, i una veu exterior ens convida a fixar-nos en tots els seus detalls, el terra (i la càmera fa un zoom al terra), la paret (la càmera s’hi apropa), la porta, la finestra, etc. Ens empeny a ser conscients dels elements particulars que conformen aquest col·lectiu que anomenem habitació, a apreciar-ne els detalls minúsculs que la configuren, per a fer-nos adonar com la nostra percepció de l’habitació és diferent ara. Un cop hem vist el terra ple de pols, la porta sense pom, la finestra oberta… la nostra percepció de l’habitació és una altra. Ens preguntem, inevitablement, perquè no hi ha pany a la porta, què hi fa la finestra oberta, per què ningú neteja el terra, que no hi viu ningú, potser? Però sí que hi ha algú, la veu també ens fa adonar de la presència d’allò que anomena “sole sign of life” (249): una figura asseguda, F.

La segona escena ens mostra una breu acció, senzilla, anunciada per la veu. La figura creu sentir la veu d’ella (no cal saber qui és aquesta ella, només que és una veu femenina que significa quelcom per a la figura sense rostre) i com si seguís les instruccions de la veu, quan ens anuncia que sent la veu femenina a la porta, la figura va a la porta; quan se’ns diu que la creu sentir a la finestra, va cap a la finestra… i així d’un indret a l’altre de l’habitació fins a tornar al punt inicial on s’atura en la mateixa posició que al començament. Només un instant, però, fins que la veu diu “repeat” (251) i entenem ara que no és la veu qui dicta els moviments, sinó que la constant repetició d’aquests, ha fet que se’ls aprengui i els pugui enumerar l’un rere l’altre sense equivocar-se mai. Aquesta repetició, aquesta cerca incessant de la veu d’ella, mostra la importància que té per la figura, ens mostra la relació, la dependència que hi té.

La tercera escena comença amb la repetició de les accions de la segona, però amb la càmera enfocant diferents elements. Ara veiem què hi ha darrera la porta, un gris passadís, buit, estret. Veiem, també, fora la finestra, com hi plou. Veiem la cara de la figura (F) reflexada breument al mirall. I, quan retorna al seu lloc inicial, quan esperem que l’acció es repeteixi novament, la porta s’obre i apareix un nen amb el cap cobert. El nen mira la figura i nega condescendentment amb el cap abans de marxar. Deixant la figura sola, en aquesta habitació plena de fantasmes.
______________
Samuel Beckett, Ghost Trio (a Collected Shorter Plays of Samuel Beckett - Faber and Faber)
començat_ 14/02/12  /  acabat_ 14/02/12