La reproducció visual de la respiració humana.
Ajudant-se de les diferents intensitats de la llum, de sons d’inhalació,
exhalació i d’uns crits, Beckett tradueix un acte tan humà, tan important, però
alhora tan ignorat i involuntari com és respirar, en llenguatge escènic. Per
això omple l’escenari de deixalles, de brutícia específica que no s’ha d’apilar
verticalment, sinó horitzontalment, potser perquè la verticalitat crea una
sensació de jerarquia, de cert ordre, de piràmide, mentre que l’acte de
respirar és el mateix per a tothom, sense distincions.
Comença l’obra amb uns llums febles que
mostren les deixalles escampades per l’escenari. Llavors, un breu crit és
sentit. Acte seguit, una inspiració marca l’increment de la intensitat de la
llum: respiració i llum augmenten conjuntament fins arribar al zènit. Quan
encara no s’ha paït la visió del munt de brossa, la respiració expira i la llum
disminueix fins a tornar al punt inicial on un altre crit tanca el cicle.
El cicle de la vida i la mort, potser? El crit
inicial mostrant l’inici, la respiració simbolitzant la vida, el pas per aquest
món i el crit final la mort?
Una
vegada més, potser sí, potser no. Que cadascú ho llegeixi com cregui més
convenient.__________
Samuel Beckett, Breath (a Collected Shorter Plays of Samuel Beckett - Faber and Faber)
començat_ 13/02/12 / acabat_ 13/02/12
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada