Tot comença in media res, clar que com hauria de començar, sinó, tractant-se d’una història que no té ni principi ni final?
Buck Mulligan, Haines i Stephen Dedalus ens són presentats a grans pinzellades: encara no sabem qui són, ni on són, ni quina relació tenen entre ells.
Leopold Bloom és introduït a les nostres vides amb genialitat. És l’antiheroi ja d’entrada: a ell no li agraden els bons talls de carn, els sucosos entrecots, les llagostes més cultivades, sinó les deixies més fastigoses. Li encanten, sobretot, els ronyons perquè preserven, encara, un deix d’orina. Com podem no estimar un home així? Com podem no identificar-nos-hi? I després, quan va a la carnisseria a comprar, com queda fixat en la bellesa de la senyor Woods i, sobretot, com se’ns mostra el món que veu i que interpreta. No només se’ns descriu què fa, sinó que s’hi barreja també què sent, saltant d’un narrador omniscient a un narrador en primera persona subjectiu sense donar-nos temps a païr-ho. Genial!
L’enterrament del senyor Patrick Dignam: Apareix tota la processó, els carrers per on passen, les persones que es troben, les sensacions, les converses i reflexions sobre la vida i la mort: se’ns informa que el pare del senyor Bloom es va suïcidar, que el pare d’Stephen Dedalus no aprova l’amistat del seu fill amb Mulchany, que el narrador no comparteix la idea de l’enterrament, del ritual, de les flors i tota la parafernàlia, sinó que creu que potser es podrien enterrar les persones dretes i no pas tumbades (recordem que en la cultura irlandesa, com en l’anglesa i l’americana, els difunts són enterrats sotat terra: no en un nínxol pre-fabricat) perquè així es guanyaria espai i podrien enterrar-s’hi més persones perquè, com molt bé diu, cada minut mor algú, milers de persones moren cada hora. Cal optimitzar l’espai.
Nova tècnica narrativa: entren a la redacció/impremta del diari i les peripècies i, sobretot, reflexions sobre la nacionalitat irlandesa, els clàssics, la preponderància dels grecs damunt els romans perquè els grecs van aportar el pensament, mentre que els romans només les clavegueres…, dels diferents protagonistes (Bloom, el pare Dedalus, el professor…) ens són introduïdes com si fossin notícies que requereixen de titulars per a ser explicades. A través d’aquests retalls d’informació anem coneguent als nostres personatges, les seves professions, la voluntat d’Stephen Dedalus de publicar un article…
Parlant sobre Shakespeare: sobre la seva similitud amb el personatge de Hamlet, sobre les seves obres, sobre literatura general i, llavors, particular, sobre com Irlanda necessita un autor important, sobre Wilde, que és massa lleuger, massa superficial. I observem com la veu constant, com el personatge a través del qual es desenvolupa l’acció ara és Stephen Dedalus i com el seu pensament és molt més enrevessat, molt més literari, plagat de referències, de coordinades i subordinades, sense punts ni comes.
La descripció del carruatge del “viceroy”: què veu, per quins carrers passa (extensiu llistat), com reacciona la gent davant seu.
[Resulta interessant veure com les accions de les persones són descrites per les seves parts: els homes no miren, sinó que són els ulls els que fan l’acció.
Així mateix, també comença el joc de modificar els noms (tan comuns com propis) per expressar com són o què fan.: “stickumbrelladustcoat” (pàg. 321), Miss Kennedy esdevé “Kennygiggles” (334) per les seves constants rialletes (giggles). Un recurs que es repeteix al llarg de tota l’obra]
Mostres d’oralitat: “Shrill shrick of laughter sprang from Miss Kennedy’s throat” (333) la lectura en veu alta ens mostra el riure desagradable de la senyora Kennedy. Perquè no hem d’oblidar que Joyce escrivia pensant en el so de les frases. I això es nota.
Jocs de paraules: “Pat is a waiter who waits while you wait. Hee hee hee hee. He waits while you wait. Hee hee. A waiter is he. Hee hee hee hee. He waits while you wait. While you wait he will wait while you wait. Hee hee hee hee. Hoh. Wait while you wait.” (362) Et fa plantejar quina mena de personatge devia ser en Joyce. Quin sentit de l’humor tan peculiar, i quin plaer pel llenguatge!
Converses de bar: sense saber com hi hem arribat (malgrat rebre’n una acurada i detalladíssima descripció del trajecte, de les persones, dels carrers, dels establiments…) i d’haver entrat i sortit d’altres bars, arribem a la conversa entre Joe, Bloom, Alf i el seu gos moribund, Bob i companyia. Primer ens sorpren l’estat d’Alf que assgura haver vist el difunt i recentment enterrat, Paddy Dignam. Després ens endinsem en una conversa sobre Irlanda i els irlandesos que ens porta a una trobada amb 500 persones i mandataris internacionals de noms còmics i inpronunciables com “Goosepond Prhklstr Kratchinabritchisitch” (397) i amb una infinitud de títols nobiliaris “ Nationalgymna-siummuseumsanatoriumandsuspensoriumsordinaryprivatdocentgeneralhistoryspecial-professordoctor Kriegfried Ueberallgemein.” (397-8).
I el més divertit de tot és que aquests distingits personatges es troben immersos en una estúpida trifulca que a ells ni els va ni els ve, sobre el dia exacte del naixement del Sant Patró d’Irlanda. Uns diuen que és el 8, d’altres que el 9 i no es posen d’acord fins que un savi de la policia els dóna la solució: per què no díem que va ser el dia 17 (8+9) i així tots contents? I el problema ja està solucionat amb el vist-i-plau de tots els presents.
Descripció de la Gerty: i, de sobte, ens trobem amb la descripció hiperdetallada de la vestimenta de la Gerty: “She wore a coquettish little love of a hat of wideleaved nigger straw contrast trimmed with an underbrim of eggblue chenille and at the side a butterfly bow to tone.” I encara no sabem qui és la Gerty, però sí que se’ns descriu com n’és de guapa, de pulcra i refinada. Com cuida la roba i segueix la moda, com (dit amb gran ironia) es preocupa per la seva roba interior: “She had four dinky sets, with awfully pretty stitchery, three garments and nighties extra, and each set slotted with different coloured ribbons, rosepingk, pale blue, mauve and peagreen (…). She was wearing the blue for luck, hoping against hope.” (456)
Lligant caps: 1r punt de connexió de la Gerty amb la resta de personatges de la novel·la: el difunt Patrick Dignam. Ara ja sabem quina relació hi ha i com hi hem arribat. A través d’en Bloom. I com no? És ell qui ens guia amunt i avall de Dublin. Qui ens mostra el món. Ens porta en aquesta ocasió a una trobada aristocràtica. Unes mainaderes que cuiden a un nadó i vigilen uns bessons. De fons uns actes religiosos (el funeral de Dignam?) i, al final, una celebració amb focs artificials. I, entremig, coneixem els pensaments de la Gerty, els seus enamoraments, els seus somnis, els seus deliris poètics…
Pensaments de Bloom: Parlant d’olors: “Dogs at each other behind, Good evening. Evening. How do you sniff? Hm. Hm. Very well, thank you. Animals go by that. Yes now, look at it that way. We’re the same. Some women for instance warn you off when they have their period. Come near. Then get a hogo you could hang your hat on. Like what? Potted herrings gonne stale or. Boof! Please keep off the grass.” (489) Genial! Pudor de regla que ens recorda a arengades passades… i entre aquests pensaments, Bloom arriba al mar i es planteja: “Do fish ever get seasick?” (494) i ens ressona la pregunta Salingeriana sobre els ànecs de l’estany de Central Park (“I was wondering where the ducks went when the lagoon got all icy and frozen over”) apareguda uns trenta anys més tard. Després, Bloom rememora tot el que ha fet durant el dia: tot allò que nosaltres hem fet amb ell: “Long day I’ve had. Martha, the bath, funeral, house of keys, museum with those goddesses, Dedalus’ song. Then that bawler in Barney Kiernan’s.” (496)
Converses a la taula: Després de moltíssimes pàgines de divagació cinetífico-genètico-mitològico-filosòfica discotint sobre la possibilitat de modificar el sexe dels nadons, sobre el procés del part, sobre l’antiga Grècia i mil temes més, per fi Joyce ens dóna un respir i ens indica on som i quanta gent està parlant i pensant alhora. Per fi ens retrobem en una taula encapçalada per Stephen Dedalus i un manit grup de personatges disposats a opinar sobre tot. 50 o 60 pàgines d’anar a la deriva, per fi hem trobat un punt de suport damunt del qual continuar llegint.
Punt de partida de la discussió sobre el part: “we are all born in the same way but we all die in different ways.” (548)
Teatre: i entrem en un món impossible, surrealista, descabellat, on tot és possible, expressat en forma teatral: en Bloom s’envolta de tota mena de personatges, de prostitutes que el criden pel seu nom, de cambrers que l’acullen… i les campanes del campanar també esdevenen personatges d’aquesta esperpèntica representació. I arràn d’un petit discurs que pronuncia, Bloom esdevé rei de la nova Bloomusalem, un nou imperi histriònic per a un rei tan poc adequat: “a colossal edifice, with crystal roof, built in the shape of a huge pork kidney, containing forty thousand rooms.” (606)
[Entrant i sortint del llibre. La part teatral és molt interessant però la informació, la quantitat impossible de personatges, mutacions, vestuari i accions et sobrepassa. És, però, una manera molt enginyosa de mostrar la decadència d’una nit, l’alcohol fent el seu efecte i la visita a un prostíbul del qual Stephen en surt totalment begut]
Tercera part – el retorn del geni prosístic: frases llargues, ben estructurades i, sobretot, plagades d’ironia, que ens mostren com Bloom arrossega a Stephen pels carrers de Dublin sense tenir molt clar on el pot portar a dormir. I, caminant caminant, arriben a un local obert i decideixen entrar a fer un cafè amb alguna pasta i els donen el que Joyce irònicament ens presenta com a “choice concoction labelled coffee on the table and a rather antediluvian specimen of a bun, or so it seemed.” (717)
[Després de 770 pàgines llegides, els fragments que més interessants he trobat, o que recordo amb major força (que això de vegades no implica qualitat sinó potser sorpresa, o interès passatger i, fins i tot, casualitat) són el moment del recorregut fúnebre, tots damunt del carruatge i observant i comentant el món que passa pel seu costat; la estrambòtica tragicomèdia dins del burdell, i les converses dintre del bar només sortir-ne. Unes converses que combinen històries marineres amb reflexions que novament em recorden a Salinger (el dubte sobre per què posen les cadires damunt les taules a les nits, especialment) que, en conjunt, dóna una més que interessant modernitat a l’escena, que fàcilment ens pot recordar pel·lícules americanes independents dels 90 i la seva fascinació per les converses mundanes, sobre temes popular, d’angoixes generals…]
Nova estructura narrativa: Pregunta-resposta. S’inicia un llarg llistat de paràgrafs que ens contextualitzen l’acció, els personatges (Bloom i Stephen), els seus pensaments, els seus origens, les seves accions… i tot seguint el patró de pregunta i resposta. Passem del camí del cafè a casa d’en Bloom i veiem com entra a la seva habitació i s’estira al costat de la Molly intentant dormir.
Temes dels que van parlar Bloom i Stephen després del bar, camí de casa: “Music, literature, Ireland, Dublin, Paris, friendship, woman, prostitution, diet, the influence of gaslight or the light of arc and glow-lamps on the growth of adjoining paraheliotropic trees, exposed corporation emergency, dustbuckets, the Roman catholic church, ecclesiastical celibacy, the Irish nation, jesuit education, careers, the study of medicine, the past day, the maleficent influence of the presabbath, Stephen’s collapse.” (776). Mostrant la barreja constant del llibre: vulgarismes i racionalismes en un mateix cop d’aire.
“What, reduced to their simplest recyprocal form, were Bloom’s thoughts about Stephen’s thoughts about Bloom and Bloom’s thoughts about Stephen’s thoughts about Bloom’s thoughts about Stephen?
He thought that he thought that he was a jew whereas he knew that he knew that he knew that he was not.” (797)
“What two temperaments did they individually represent?
The scientific. The artistic.” (798) I amb quatre paraules els té definits.
Sobre els motius que té Bloom per pensar en mil maneres d’arreglar Irlanda abans d’anar a dormir amb la intenció d’esgotar-se i poder dormir millor, Joyce diu: “as a physicist he had learned that of the 70 years of complete human life at least 2/7ths, viz., 20 years passed in sleep. As a philosopher he knew that at the termination of any allotted life only an infinitesimal part of any person’s desires has been realised. As a physiologyst he believed in the artificial placation of malignant agencies chiefly operative during somnolence.” (848) i encara més avall afegeix: “What did he fear?
The committal of homicide or suicide during sleep by an aberration of the light of reason, the incommensurable categorical interlligence situated in the cerebral convultions.” (848)
Resum ràpid de totes les accions fetes per Bloom durant el dia, és a dir, de totes les accions descrites en el llibre, relacionant-les amb rictus religiosos: “The preparation of breakfast (burnt offering): intestinal congestion and premeditative defecation (holy of holies): the bath (rite of John): the funeral (rite of Samuel): the advertisement of Alexander Keyes (Urim and Thummin): the unsubstantial lunch (rite of Melchizedek): the visit to museum and national library (holy place): the bookhunt along Bedford row, Merchant’s Arch, Wellilngton Quay (Simchath Torah): the music in the Ormond Hotel (Shira Shirim): the altercation with a truculent troglodyte in Bernard Kiernan’s premises (holocaust): a blank period of time including a cardrive, a visit to a house of mourning, a leavetaking (wilderness): the eroticism produced by feminine exhibitionism (rite of Onan): the prolonged delivery of Mrs Mina Purefoy (heave offering): the visit to the disorderly house of Mrs Bella Cohen, 82 Tyrone Street, lower, and subsequent brawl and chance medley in Beaver Street (Armageddon): nocturnal perambulation to and from the cabman’s shelter, Butt Bridge (atonement).” (859-60)
La infidelitat de la dona de Bloom és comentada algunes vegades al llarg del llibre, però aquí se’ns confirma com n’és d’infidel i amb qui ho ha estat: “Penrose, Bartell d’Arcym professor Goodwin, Julius Mastiansky, John Henry Menton, Father Bernard Corrigan, a farmer at the Royal Dublin Society’s Horse Show, Maggot O’Reilly, Matthew Dillon, Valentine Blake Dillon, (Lord Mayor of Dublin), Christopher Callinan, Lenehan, an Italian organgrinder, an unknown gentleman in the Gaiety Theatre, Benjamin Dollard, Simon Dedalus, Andrew (Pisser) Burke, Joseph Cuffe, Wisdom Hely, Alderman John Hopper, Dr Francis Brady, Father Sebastian of Mount Argus, a bootblack at the General Post Office, Hugh E. (Blazes) Boylan” (863).
[Després de 922 pàgines, gaudint el monòleg de la Molly (cal afegir el monòleg i les estructures pregunta-resposta a les meves parts preferides del llibre), però també amb ganes d’acabar-lo]
El final: i s’acaba. 7 mesos, 5 dies i 933 pàgines després, s’acaba Ulisses. I ho fa amb ironia, amb sarcasme, amb gràcia i control del llenguatge. Davant la proposició de matrimoni de Bloom, la Molly recorda que va pensar “well as well him as another and then I asked him with my eyes to ask again yes and then he asked me would I yes to say yes my mountain flower and first I put my arms around him yes and drew him down to me so he could feel my breasts all perfume yes and his heart was going like mad and yes I said yes I will yes.” (933)
Un viatge recomenable. Lent. Amb una immensa quantitat de paisatges que acaba saturant, afartant, però que quan ens atrapa ho fa amb ganes. És mal parlat, brut, groller, lasciu, eròtic, pornogràfic, escatològic, fetitxista, però també és culte, intel·lectual, reflexiu, elitista, profund, filosòfic, utòpic i distòpic.
És un tot. I per això convé abordar-lo.
___________
James Joyce, Ulysses (Penguin)
començat_ 01/01/11 / acabat_ 06/07/11
___________
James Joyce, Ulysses (Penguin)
començat_ 01/01/11 / acabat_ 06/07/11
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada