Un petit esquetx plenament metafòric que ens
mostra a un personatge empès a estar a l’escenari. Cada vegada que ell n’intenta
sortir, l’empenyen de nou al centre de l’escenari. La seva voluntat d’actuar no
és producte del seu desig, sinó de les ordres que rep, d’uns xiulets que li
marquen constantment cap a on ha d’anar i cap a on ha de mirar. Aquests xiulets
el fan mirar amunt i veure com apareix una garrafa d’aigua. L’espectador no
triga gaire en adonar-se que aquest personatge està assedegat. Però els seus
intents d’assolir la garrafa són inutils.
Mica en mica van apareixent elements del cel
(un arbre, unes tissores, una galleda gran, una de més petita, una corda…) i
ell intenta maldestrament d’utilitzar-los per arribar a la garrafa d’aigua.
Se’ns mostra com, malgrat estar tota l’estona
pensant, el personatge no arriba a cap deducció, sinó que el seu mètode
d’actuació es basa en la prova i l’error. Així, primer intenta arribar a la
garrafa posant-se al damunt de la galleda gran. Després, quan apareix l’altra
galleda, més petita, ho intenta enfilant-se damunt la galleda petita. I clar,
encara s’apropa menys a la garrafa. Després decideix posar una galleda damunt
l’altre, però posa la petita com a base i, clar, l’estructura es desmorona i
acaba caient al terra. Algú podria pensar que es tracta d’un beneit, que és de
sentit comú posar la gran a baix i la petita a dalt. Però aquest algú obvia el
fet que està pensant dintre d’unes convencions socials, d’una lògica comuna que
aquest personatge indefens davant nostre no té per què compartir. Que els
diferents tamanys d’unes galledes ens les facin apilonar de determinada manera
és producte del nostre coneixement, un coneixement adquirit a base
d’experiències fallides. Aquest personatge que intenta abastar la garrafa, no
deixa de ser el nostre reflex.
No
és fins a la tercera temptativa que aconsegeuix enlairar-se fins a pràcticament
agafar la garrafa. Llavors, quan està a punt de tocar-la, la garrafa és
estirada un pam amunt, lluny del seu abast. Perquè aquesta és la constant de
l’obra: els esforços dels protagonista són sempre frustrats per una força
exterior que sembla riure-se’n d’ell, que li allunya les coses, que li pren el
material, deixant-li veure tot allò que pot assolir, per a prendre-li-ho abans
que ho faci. Ben bé com la vida. Que ens posa al davant dels ulls tot allò que
podríem abastar, tot allò que podríem arribar a ser, tot allò que podríem
somiar, però que ens impedeix sistemàticament d’assolir. Per això al final, el
protagonista opta per l’ascetisme, davant la frustració constant, decideix
renunciar a la fretura i a l’acció. Escolta Epicur i s’oblida dels desigs per intentar
ser feliç finalment.
_____________
Samuel Beckett, Act Without Words I (a Collected Shorter Plays of Samuel Beckett - Faber and Faber)
començat_ 7/02/12 / acabat_ 7/02/12
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada