Un home és un home, Bertolt Brecht

Empesos per l'alcohol, quatre soldats ("la secció de metralledores del vuitè regiment" (69)) decideixen entrar a robar els diners de la col·lecta d'una pagoda. El seu acte resulta tan desastrós i maldestre que, al final, ametrellen la pagoda culpant-la del seu estat. Un d'ells, però, perd una bona mata de cabells en l'intent de fugida del temple i els seus companys decideixen amagar-lo dintre d'un baul. Però, clar, la lògica militar és ben extranya i aviat s'adonen que no poden tornar tres de sols a la caserna i entabanen al bo (de tant bo, enze) d'en Galy Gay perquè fingeixi ser el quart soldat.

"Com que és un soldat, és incapaç de pensar." (80) afirma en Wang, el monjo responsable de la pagoda quan troba en Jip tancat encara en el baul amb el cap pelat per una banda. I, si haguéssim de generalitzar prenent com a referents els quatre soldats d'aquesta obra, sembla que no s'equivoca pas.

En un moment concret, en Galy Gay s'adreça directament al públic mentre la resta de l'escena continua, en un recurs que molts creuen nou darrerament i l'usen i n'abusen (gairebé tant com l'obsessió contemporània de posar els espectadors a banda i banda de l'escenari sense cap altra necessitat, ni millora per l'obra, que la incomoditat de veure només el 50% de l'obra) però que resulta que en Shakespeare ja l'utilitzava. I els grecs, a la seva manera coral, també. Però Brecht va més enllà perquè, a l'intermedi, apareix la viuda Begbick tornant a parlar al públic però, en aquest cas, jugant al metateatre: ens parla de l'obra i de la intenció del seu autor. "El senyor Bertolt Brecht demostra que d'un home en pots fer el que vols." (98) I encara molt més d'un individu curt de gambals que recorda al Woyzeck d'en Büchner que, a més, no sap dir que no. "Avui, aquí, desmontarem i tornarem a muntar un home com si fos un automòbil, sense que hi perdi res [...] El senyor Bertolt Brecht espera que veurem com se us fon el terra sota els peus com si fos neu. I que el cas de Galy Gay us farà veure que viure en aquet món és un perill." (98-9)

"De les coses segures, la més segura és el dubte." (113)

"De tot allò que viu, la cosa més baixa, i la més feble, és l'home." (129)

Amagada rera la comèdia d'embolic, Brecht dibuixa una sàtira contundent contra l'individu alienat. El camperol ingenu a qui li prenen la llibertat i el converteixen en soldat. Contra aquell que, des-humanitzat, esdevé assedegat de sang i mata per plaer independentment de qui són les seves víctimes. El pas de l'home a la bèstia insensata que tot ho devora.
_____________
Bertolt Brecht, Un home és un home (Edicions 62)
començat_ 31/01/15  /  acabat_ 31/01/15

Recto/Verso, Carlos Rehermann

Abans i tot de començar a llegir el text, les pautes inicials prometen una obra curiosa. Un qüestionament de la percepció (el dubte filosòfic sobre els sentits que plantejà Descartes, la impossibilitat d'acceptar les tesis empíriques de Hume...) però també d'allò que és real. En tant que llegim, desxifrem la realitat a través de la nostra percepció d'ella, dubtar de la nostra percepció és, per tant, dubtar de la nostra realitat. I aquest és un tema apassionant que Rehermann sap desenvolupar a través de la seva obra.

Les projeccions inicials són perilloses perquè tendeixen a distreure'ns de l'obra de teatre. Per desgràcia, massa sovint el que aporten a la dramatúrgia és inferior a allò que li prenen. Per exemple, a Seuls, Mouawad utilitzava un desdoblament de la seva persona projectat contra la paret del fons. Correcte, sorprenent fins i tot la primera vegada, però al final n'abusa i acaba perdent tota la seva força narrativa. Massa sovint, les projeccions provoquen allò que Albert Lladó (La Vanguardia) anomena una renúncia al teatre.

Interessant recurs, el de mostrar allò que realment volen dir els personatges en el costat Verso del text contraposat amb el que diuen realment en el Recto: per exemple, en el costat Recto, Mauricio diu: "con un giro de 0 grados, dirás" mentre que en el Verso, en realitat pensa: "cállate, imbécil" (10). Una sensació que l'espectador no rep, sinó que ha de percebre. Potser encertadament, potser no perquè "imbécil" té molta més força que qualsevol gest de menyspreu.

"Equiparar futuro con adelante es tan arbitrario como sería equiparar pasado con adelante o futuro con atrás" (24) Exacte. el temps i l'espai no es mouen en la mateixa dimensió. Poden ser correlatius segons el nostre punt de vista, però no estrictament paral·lels. Avançar en el temps no significa anar cap endavant, així com tampoc implica necessàriament una evolució positiva. Es tracta només del pas del temps que els éssers humans vam decidir calcular o expressar a través de sistemes numèrics. Ni més ni menys.

L'escena 6 és molt interessant: repetir unes accions que ja s'han mostrat prèviament però amb petites modificacions, ajuda a augmentar el significat (i la impressió damunt el lector/públic) d'aquestes modificacions.

"No van a permitir que vuelva a ver las cosas como son." (36) és el gran temor d'Alejo quan, en realitat, hauria de plantejar-se si sap com són realment les coses, si tal com li indiquen els seus ulls, o com li indiquen les "antiparras". I, encara més, si allò que ell percep és el mateix que perceben els demés o no. Malauradament, però, es perd una bona oportunitat d'aprofundir encara més en aquesta mena de reflexions filosòfiques.

Esfereïdor el cinisme que mostren els científics: Alejo tractat com un conillet d'índies sense emocions ni sentiments, com un tros de carn amb la qual poden realitzar qualsevol tipus d'experiment (semblant a la visió del metge que Büchner mostra a Woyzeck). Potser no em convenç massa la idea dels vestits de cuir, potser són una representació visual massa evident de la seva maldat interior, però sí que resulten uns personatges sinistres, malèvols, misteriosos i, per tant, interessants pel públic.

Com a text llegit, la idea de les projeccions sembla que pot funcionar, que aporten información extra i dinamisme a l'obra. Si això funcionaria igual de bé damunt l'escenari, és una altra qüestió que nomas la proba pot revelar.
___________________
Carlos Rehermann, Recto/Verso (part del Cimientos Play Development Project 2014)
començat_ 04/03/14  /  acabat_ 04/03/14

Leonce i Lena, Georg Büchner

"Què no són capaços de fer, els homes, per avorriment? Estudien per avorriment, resen per avorriment, s'enamoren, es casen, es reprodueixen per avorriment, i acaben morint-se d'avorriment." (108) De vegades, l'avorriment sembla ser, veritablement, el motor de les nostres accions. Potser no ho fem de manera conscient, però acabem actuant moguts per l'avorriment.

"És una paraula molt llarga: "sempre"! Et semblaria prou si t'estimava cinc mil anys i set mesos? No és tan llarg com "sempre", és clar, però és una bona durada també." (114) Li diu Leonce a Rosetta seguint en el seu to vague i ridículament desconcertant.

"Digueu-li a aquesta Altíssima Voluntat que ho faré tot llevat del que deixaré de banda." (120) És la resposta que dóna Leonce quan li comuniquen que la dona amb qui l'han promès està a punt d'arribar. Una resposta eminentment còmica, teatralment clàssica però que d'ençà del 2013 tindrà ressonàncies també polítiques per la seva similitud amb aquell famós "todo es falso salvo algunas cosas que no lo son" del senyor Rajoy. Un dels personatges que més han contribuït a la barreja definitiva de teatre i política.

"L'heroisme fa pudor d'aiguardent, s'encomana totes les malures dels hospitals i no pot subsistir sense oficials i reclutes" (122) Per tant, conclou Leonce, tot i que no explícitament, no siguem herois, millor seguir sent ganduls. I ara que serà rei, té la gandulesa assegurada.

El primer acte acaba al més pur estil shakesperià: amb Lena mostrant-se afligida per haver-se de casar amb un home que no estima i Gouvernante planejant una estratègia per ajudar-la. El conflicte ja està servit. Ja pot començar el joc dels embolics.


"Dintre meu porto la imatge d'una dona ideal" (126) afirma Leonce apel·lant a les idees de Plató, però ràpidament ho transmuta afegint: "és infinitament bonica, i infinitament mancada d'intel·ligència" (126) Brillant, trenca les expectatives del lector/espectador i, alhora, reforça l'esperit còmic del personatge de Leonce. Aquest és el to que predomina en l'obra, aquesta interessant barreja de reflexions intel·lectuals contraposades amb la grolleria més mundana. Un dels seus encerts.

"El cos fatigat troba un coixí a qualsevol lloc, però quan l'ànima està cansada, on reposar?" (132) Com fugir de nosaltres mateixos? Del nostre present, del nostre raonar? Com aconseguir que l'ànima, per fi, trobi repòs? Amb la mort? Però, i si resulta que existeix un més enllà en el qual la nostra ànima viurà eternament al costat del nostre Pare? Llavors, quan podrà descansar?

A vegades quan llegim un llibre escrit en una altra llengua oblidem que es tracta d'una traducció. Entrem en el món suggerit per l'autor i adaptat pel traductor i ens oblidem de la complicada feina de traducció, de conversió de paraules i, sobretot, d'idees i conceptes mentals i culturals, d'un llenguatge a l'altre. Però, a vegades, ens trobem amb excessos que grinyolen, amb voluntats d'adaptació que superen allò estrictament necessari i esdevenen, en comptes, elements estridents que ens recorden que estem llegint una traducció, que aquell no és el text que havia previst l'autor, que algú ha interferit en ell i que n'estem llegint una manipulació (més o menys encertada, però manipulació). Per això, quan Valerio, introduïnt a Leonce i Lena com autòmats (seguint el pla d'engany per permetre que els dos enamorats estiguin junts) i diu "parlem el bell catalanesc" (143) les alarmes s'activen. Sembla clar (si més no molt probable) que Büchner no va pretendre que els seus protagonistes parlessin català. Si parlessin català, l'acció també podria transcórrer a Catalunya, no? Sinó, quin sentit tindria que parlessin català? És a dir, fins a quin punt convé modificar certs element quan en deixem d'altres inalterats? Quin mal hi ha en que Valerio digués que parlen el bell alemanesc? (suposant que l'obra estigués ambientada a l'Alemana natal de Büchner). Els perills de realitzar feines de traducció és que acabes mirant els llibres traduïts per altres amb uns altres ulls.

Seguint amb el format de comèdia clàssica, al final l'engany és descobert i tothom en queda satisfet: Lena i Leonce s'han casat per amor sense saber que era el que les seves possessions els forçaven a fer. Destí i amor, en aquesta ocasió, s'han posat d'acord en aquesta comèdia de tall clàssic plena d'interessants reflexions i irreverències que acaba igual que comença, amb un cant a la mandra per part de Valerio: "jo seré ministre d'Estat i faré publicar un decret que dirà que tota persona que tingui durícies a les mans serà posada sota tutela; tota persona que caigui malalta de tant treballar serà castigada com a criminal; tota persona que es vanti de menjar el pa guanyat amb la suor del seu front serà declarada boja i perillosa per a la societat humana" (146-7) I que diferent que seria el món si les seves paraules no ens provoquessin riure...
_____________
Georg Büchner, Leonce i Lena (Edicions 62)
començat_ 04/01/14  /  acabat_ 06/01/14