L'huracà, Carme Montoriol

Durant moltes dècades un dels passatemps principals de les classes mitjanes i treballadores ha estat observar les vides fàtues de la burgesia. Mirar amb enveja les seves festes luxoses i exagerades, els seus grans actes exhibicionistes de riquesa i poder mentre cercaven una doble sensació: l'emmirallament/admiració però també la trista satisfacció de veure que els rics també ploren. Que en les seves festes orgiàstiques, les navalles corren amb gran força i ningú se'n salva de les crítiques i burles dels demés.
La primera escena d'aquesta obra n'és una mostra ben clara. Un ball burgès de luxe amb l'excusa de l'aniversari de la protagonista. Un moment perfecte per fer ostentació de riquesa i poder però, també, i per l'esquena, el moment de les converses en veu baixa, de les insinuacions i les crítiques. I aquest cop la víctima principal n'és la Joana, l'amfitriona, i la seva relació (en el terme més ampli del mot) amb el seu fill.

"I ara us sembla que, quan tindreu el fill, no desitjareu res més i gaudireu del present. Doncs no: voldreu que el temps voli perquè posi la primera dent, i, després, perquè digui papà i mamà; perquè camini; perquè es guareixi, si està malalt; perquè vagi a escola; perquè hagi passat els examens; perquè acabi la carrera... la qüestió és empènyer els anys. De vegades em pregunto si, inconscientment, no tendim al repòs definitiu." 

"No semblem adonar-nos dels sentiments, fins que les paraules espeteguen."

I amb aquestes paraules temem el gir incòmode que agafa en Rafel. Ens veiem a venir que el seu amor incondicional per la seva mare aviat transcendirà a amor edipià. I no sabem si les volem sentir, aquestes coses. Els éssers humans som animals que ens anem socialitzant amb els anys a base de cops de cultura, tradició i disciplina. I en altres casos també religió i ortodòxia, però per sort això ja no ve imposat de sèrie sinó que és una elecció personal. I en aquest acte d'amansiment de la fera que som quan neixem, hi ha certs comportaments que no hi són acceptats. L'incest n'és un. No sé si cal que ho sigui, d'acceptat, (personalment no ho considero necessari, que ho sigui) però el que sí que està clar és que és mal vist i ens incomode. La relació afectiva entre dos adults en edat de consentiment mutu ens provoca mal d'ulls tan bon punt sabem que hi ha una relació familiar pel mig. És estrany, ens fa angúnia fins i tot, és antinatural, tot i que potser en el món natural passa molt més freqüentment del què pensem. Paradoxes del fet de ser humans.

Masses vegades tinc la sensació (i corregiu-me si m'equivoco) que hi va haver una època en què les obres literàries mostraven personatges plans, on els bons eren bons i els dolents eren dolents i on al final arribàvem a un casament o a un assassinat/suïcidi. Una mica, només una mica, aquesta és la sensació que he tingut amb aquesta obra. Els personatges no són totalment plans, mostren algunes petites corvatures i una lleugera evolució personal, però la sensació hi és i això fa que la conclusió de l'obra resulti bastant previsible. Que no té per què ser una cosa dolenta. Però tampoc té per què ser bona.
____________
Carme Montoriol, L'huracà (Arola Editors)
començat_ 2/5/10  // acabat_ 3/5/10