Des del començament, doncs, Orwell ens mostra la corrupció enquistada en el sistema polític de Burma. Com tothom estafa i manipula i només cal tenir diners i bons contactes per pujar de categoria i sortir indemne de totes les acusacions. Una mica com succeeix avui en dia en el govern espanyol, perquè ens en fem una idea.
L'imperialisme britànic més dèspota i racista, se'ns mostra brillantment en el segon capítol, quan entrem al Club d'Europeus. Un club on, per descomptat, els indis no hi tenen permesa l'entrada. Però, de sobte, apareix un article al diari dient que els temps estan canviant i s'ha d'acceptar indis d'altes categories al club, amb l'explosió d'odi, racisme i insults que això comporta entre els habituals. Individus que són com aquells "Englishmen -common unfortunately- who should never be allowed to set foot in the East." Personatges que no toleren que els seus criats indis parlin anglès correctament: "I can't stick servants who talk English". Individus lamentables que exporten la seva sobèrbia allà on van. I, ves per on, passejant pel centre de Shanghai, pels voltants dels bars d'occidentals, descobreixo que aquests individus imperialistes, tancats de ment, incapaços d'adaptar-se, integrar-se i donar gràcies al seu nou país d'acollida que els està omplint les butxaques, segueixen mirant amb menyspreu i, en el millor dels casos, condescendència, als locals. Ara, però, l'imperialisme ja no és únicament per nacions sinó que és un imperialisme econòmic i moral. Si a això que molts introdueixen aquí se n'hi pot dir moral i no consumisme pur.
"We seem to have no AUTHORITY over the natives nowadays, with all these dreadful Reforms, and the insolence they learn from the newspapers." I conclou: "they are getting almost as bad as the lower classes at home." On anirem a parar! Gent reclamant millores vitals!
"Beauty is meaningless until it is shared."
"You are free to be a drunkard, an idler, a coward, a backbiter, a fornicator; but you are not free to think for yourself." Tan cert llavors com ara. Mentre ens emborratxem, mirem el futbol, fem rues de celebració de títols d'altres que no paguen els mateixos impostos que nosaltres, matem els dies asseguts al sofà mirant el Facebook de semi-coneguts, omplim les terrasses dels bars i les sorres de les platges... tot va bé. Ara, que ningú s'atreveixi a pensar per ell mateix.
"When one does get any credit in this life, it is usually for something that one has not done."
"Like all men who have lived much alone, he adjusted himself better to ideas than to people."
"Most people can be at ease in a foreign country only when they are disparaging the inhabitants." Certament, els occidentals afincats a la Xina (els maleïts "expats" que no immigrants com haurien de ser, perquè l'imperialisme comença en el llenguatge), només se senten còmodes quan critiquen els locals. Quan se senten superiors, millors, més civilitzats. Quan se saben forasters a tot el que observen que no els agrada. Llavors és quan més a gust es troben en el nou país. És la vergonya del narcissisme occidental al qual feia referència en Lipovetski. I, de fet, el llibre es pot resumir així, en la descripció detallada de la decadència de l'home occidental. El triomf del narcissisme, de l'egoisme, de la depravació i del sentiment de superioritat auto-otorgat. La vergonya de la humanitat que, malgrat el pas del temps, és incapaç d'aprendre dels seus errors i està condemnat a repetir-los una i altra vegada.
_______________
George Orwell, Burmese Days (Penguin)
començat_ 8/05/16 / acabat_ 9/06/16
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada