20 de gen. 2013

When we were bad, Charlotte Mendelson

Començar un llibre del qual no en coneixes res, que ha caigut a les teves mans perquè estava d'oferta en una charity shop escocesa i que ha passat un parell d’anys (si no en són més) agafant pols a l’estanteria, pot ser una experiència. Positiva o negativa. Això encara no està clar. Però, de tant en tant, ve de gust llegir un llibre britànic, que mostri la decadència de la vida moderna (A short history of Tractors in Ukranian, de Marina Lewicka n’és un exemple que no destaca per la seva qualitat, però sí pel precís retrat d’una societat).
A més, seguint amb els prejudicis geogràfics, en tant que llibre britànic també esperes interessants jocs de paraula, abusos del llenguatge en benefici de l’autor. I, en aquest sentit, When we were bad comença bé perquè a la segona pàgina, quan està creant expectació vers la figura de Claudia Rubin, la que serà la protagonista del llibre, quan vol mostrar el seu carisme i imatge colpidora, Mendelson diu: “even the passers-by are unable to pass by.” (2) Aquesta subtilesa és la que espero trobar. Si no hi és, que em tornin les meves £1.59.

I, de moment, 100 pàgines després, la subtilesa és bastant poca. La història va creixent mica en mica, mostrant petits enganys i secrets que podrien desestructurar la família però que, de moment, encara no han esclatat. Es tracta d’una calma tensa, de la preparació de la tormenta. De l’adveniment del trencament de la família pretesament perfecta, culta, famosa (la mare escriu llibres, surt a debats televisius; una filla és editora…). Però, com totes les famílies, tenen els seus problemes amagats, els seus defectes inconfessables. Els seus silencis i la seva poca ajuda mútua. Com mostra la rèplica de Claudia a la seva filla Frances que està a punt de mostrar-li el seu neguit pel fet que el nou pretendent de la seva germana de fet és una noia: “I thought I’d brought you up to think for yourselves” (103) És a dir, a mi no em molestis. O encara una altra mostra: “They do not discuss it [el problema que puguin tenir] God forbid, they are not that kind of family.” (124) és a dir, de les famílies que parlen, que comenten els problemes, que s’expressen, sinó que són de les famílies que callen, que només parlen de trivialitats i els temes importants, els problemes, els amaguen sota l’estora.

I de problemes en surten molts en aquest llibre: la malaltia de Claudia, la relació lèsbica de Em, l’obsessió de Leo per la casada doctora Baum, el secret d’en Norman…
Potser una mica massa exagerat, tot plegat; tendint cap a East Enders sense grans reflexions ni tants girs lingüístics com desitjava. Però per fortuna sobresortint-hi els dubtes de Frances, que no es veu capaç de ser madrastre ni encara menys mare, que es troba presonera, que cerca escapatòria amb Jay, la parella lesbiana de la seva germana per a poder fugir de la seva realitat… què més s’hi pot afegir? Un pare secret? Una amant que resulta ser fillastra?

Bon retrat familiar (i dels problemes de la família): “that’s the problem with you families, big in the seventies, or I suppose eighties –liberal parents, dope-smoking allowed, everyone wanting to hang out in your kitchen. Never lasts and no one ever gets over it.” (176)

I entre l’avorriment general i el creixement gradual dels problemes alguna vegada, poques, sobresurt una frase: “the scent of her hair always makes him think of having sex underneath a piano.” (269) Llàstima que desemboca en un acudit fàcil quan afegeix: “maybe, he thinks, we could buy a piano.” (269)

“She now has a toothbrush, a library card, an umbrella. She is successfully impersonating a normal person.” (272) és la descripció que se’ns dóna del nou estat de Frances un cop ha fugit de la família, del seu home, dels seus fills, de la seva feina sense avisar i ha llogat una habitació lluny de tot i de tothom. És el somni adolescent de començar de nou per intentar que les coses vagin millor. Però no hi ha cap connexió necessària entre començament i millora.

Mica en mica es desintegra la família, simbòlicament a través de l’enfermetat i imminent mort de la mare, el seu puntal, i realment a través del desmembrament del nucli i la fugida dels fills.
Mica en mica, el llibre arriba també al final caient en el pecat de la cursileria insensata.

Tot plegat, una considerable decepció.
____________
Charlotte Mendelson, When we were bad (Picador)
començat_ 9/08/12  /  acabat_ 29/08/12

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada