Rough for theatre, I, Samuel Beckett

Dos personatges anònims, A i B. A és un violinista de carrer i B s’atura a parlar amb ell, però no triguem gaire a descobrir que ja es coneixen.

Mica en mica anem coneixent, nosaltres també , a aquests personatges. L’A sembla perdut, desorientat, incapaç de saber si és de dia o de nit, mentre que el B es mostra escèptic, rancuniós. De sobte diu: “you were not always as you are. What befell you? Women? Gambling? God?” (68) I el fet d’afegir a Déu com a possible motiu de la decadència d’una persona inevitablement genera un somriure per la transposició de valors.

Segueix preguntant B: “why don’t you let yourlself die?” (69) I davant la seva insistència, A cerca una resposta i diu: “I’m not unhappy enough.” (69) I encara insisteix B, “but you must be everyday a little more so.” (69) Cada dia un xic més desgraciat, més trist i desencisat. I, abans que A pugui queixar-se, B conclou: “if you ask me we were made for each other.” (69) I, d’entrada, no entenem ben bé per què ho diu, però no gaire més enllà, A ho aclareix quan, com a resposta a la queixa de B de potser no tornar a sentir una veu humana, pregunta: “have you not heard it enough? The same old moans and groans from the craddle to the grave.” (70) Mostrant, de sobte, una faceta iracunda, desesperada, desencisada, molt semblant a la que fins ara havia mostrat B.

Ara que hem vist que s’assemblen tant l’un a l’altre, que s’han apropat psicològicament, s’apropen també físicament a través de la ceguera d’A. Palpant a B el reconeix i ens el presenta a nosaltres. Ens mostra el fet que li falta una cama, per exemple. I, quan arriba a la cara de B, li pregunta si aquella és la seva cara i Beckett no deixa passar l’oportunitat de fragmentar les nostres expectatives i posa en boca de B la següent resposta: “I confess it is” (72) on el verb “confessar” és tret fora de context i reubicat en un lloc que, en principi, sembla no pertànyer-hi.

La peça acaba amb la temible pregunta nietzscheana sobre l’etern retorn: què passaria, pregunta B a A, si et prenc el violí? Vindria un altre avi dintre d’un temps i tu li parlaries del teu violí mentre toques l’harmònica com a mi em parles de l’arpa que vas perdre? És a dir, què passaria si estiguessis condemnat a repetir una i altra vegada la teva vida? Valdria la pena de ser reviscuda? I, com Nietzsche, com els filòsofs autèntics que no pretenien adoctrinar ni salvar ànimes mediocres, Beckett deixa la pregunta sense resposta.
____________
Samuel Beckett, Rough for theatre I (a Collected Shorter Plays of Samuel Beckett - Faber and Faber)
començat_ 7/02/12  /  acabat_ 7/02/12