Fa un parell d’anys, una versió d’aquesta obra
va ser representada al Temporada Alta de Girona però les entrades desaparegueren
tan ràpidament que ni vaig adonar-me de la seva existència. Ara tinc la
possibilitat de saber de què anava aquella obra.
El personatge d’en Krapp se’ns mostra com a
vell, decrèpit, malmès pel pas dels anys i per una vida feixuga. La roba que
porta, les dificultats que té per moure’s, els cabells grisos... ens mostren la
seva decadència. El seu nom (de sonoritat semblant a “crap”, és a dir, merda,
deixalles, tot allò sobrer) també ens indica amb quin personatge ens encarem.
Krapp està rodejat de caixes numerades plenes
de cintes d’enregistrar. Després de menjar un plàtan, que mantenia guardat amb
clau en una calaixera, posa una cinta i sentim la gravació: ell, de més jove,
fent una mena de diari oral. Curiós exercici que permet sentir els pensaments
de joventut i veure’n la reacció en la vellesa. Com està d’acord amb algunes
coses i com no en suporta d’altres. Per això, l’escolta d’aquesta cinta és constantment
interrompuda per en Krapp present: hi ha coses del seu passat que no vol tornar
a sentir. Per això avança la cinta endavant a voluntat, per evitar sentir allò
que no vol recordar. Un fet que, altrament, tots duem a terme de manera més o
menys conscient amb els nostres records i la rememoració que en fem d’ells.
Després de sentir al Krapp jove, és el torn
d’en Krapp actual, el vell, decrèpit, d’enregistrar una nova cinta. Comença,
com era d’esperar, maleint el seu passat: “just been listening to that
stupid bastard I took myself for thirty years ago, hard to believe I was ever
as bad as that.” (62) No és veritat que tot temps passat fou millor, les
ferides de la vida encara couen i aquell jove ingenu que fou 30 anys abans n’és
en bona part culpable.
El seu discurs però, resulta entretallat,
caòtic, pensaments desconnectats de tota una vida, dubtes encerclats que el fan
parar la cinta perquè no diuen allò que ell anhela dir. Però quan torna a
gravar, no triga a tornar a desviar-se del camí. Són tantes les coses que
voldria dir, que no en sap dir cap. Així, decideix deixar de gravar i tornar a
escoltar al seu jo passat. Ara ens explica la relació amorosa que una vegada
tingué, aquell instant compartit quan “I lay down across her with my face in
her breasts and my hand on her.” (63) Un moment de felicitat que ja no es
pot recuperar i que, fins i tot de jove, el portà a pensar que el millor ja
havia passat, que “perhaps my best years are gone.” (63) I, potser per
mostrar per quin motiu foren els millors, afegeix la veu enregistrada: “when
there was a chance of happiness.” (63) Exacte. La possibilitat de felicitat
com a marca d’una bona època. Una possibilitat que, veient a en Krapp present,
sabem que no es va realitzar mai. La seva mirada trista, buida al final ens ho
indica, quan la cinta afirma: “but I wouldn’t want them back. Not with the
fire in me now. No, I wouldn’t want them back.” (63)
Però ara és ara, el foc ja s’ha apagat i veiem
que en Krapp present no pensa el mateix sinó que està turmentat pels espectres
d’aquell passat no viscut.
____________
Samuel Beckett, Krapp's last tape (dintre de Collected Shorter Plays by Samuel Beckett - Faber and Faber)
començat_ 7/02/12 / acabat_ 7/02/12
____________
Samuel Beckett, Krapp's last tape (dintre de Collected Shorter Plays by Samuel Beckett - Faber and Faber)
començat_ 7/02/12 / acabat_ 7/02/12
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada