Rough for Radio, II, Samuel Beckett

Quatre personatges: Animator, Stenographer, Fox, Dick. En Dick és mut i, d’entrada, no sabem si Fox és un nom o bé fa referència a l’animal. Beckett utilitza el mitjà radiofònic per mantenir aquestes incògnites.

El començament de l’obra tampoc en desvetlla cap. Ens mostra com A (l’Animator) està nerviós per l’inici d’un nou dia i s’assegura que la S (Stenographer) està preparada per anotar tot que el passi. Abans de començar, però, fa una repassada ràpida a l’activitat del dia anterior anotada per S i així mostren, lleugerament, què en podem esperar d’aquest dia.

Fox (F) comença a parlar en sil·logismes, fent grans reflexions, just quan més clar ho tenim que és un animal. S pren nota de tot el que diu fins que, inesperadament, F comença a plorar: “He is weeping, Sir, shall I note it?” (119) Però clar, l’altre no sap què respondre perquè mai ho havia vist abans. S decideix anotar-ho “inasmuch as… how shall I say… human trait?” (119) Una característica humana en un animal.

Reflexionant sobre allò que ha dit F, s’adonen que ha parlat d’una dona, Maud, i del seu germà. Uns fets sorprenents per a A: “what counts is not so much the thing, in itself, that would astonish me too. No, it’s the word, the notion. The notion brother is not unknown tot him!” (120) I té raó de sorprendre’s. Si un animal aprengués el llenguatge humà, seria possible fer-li entendre (després de moltes temptatives) certes paraules físiques, palpables, assenyalables (malgrat la dificultat de fer copsar el significat d’assenyalar, que això és una altra discussió que ens portaria a terrenys llunyans i, en darrera instància, silenciosos), però fer entendre conceptes abstractes, de relació, per exemple, com “germà” seria impossible perquè això implica tenir certes categories mentals, certes estructures familiars o connectives que els animals no tenen. O les tenen, però d’altres maneres que els humans no copsem.

Se’ns mostra el que ja imaginàvem: “of course we do not know, any more than you, what exactly it is we are after, what sign or set of words.” (122) I A afegeix que donant voltes sobre els mateixos temes que no han funcionat és impossible que hi arribin. No sabem què volen sentir de F, però ells tampoc.

Pressionen tant a F que s’acaba desmaiant i llavors A demana a S que llegeixi el que n’han tret d’aquell dia. Però tan bon punt ella comença, A l’atura dient-li que no es salti cap tros, que s’ha deixat una frase molt important. Una frase que no existeix però que ell li obliga a afegir mostrant-nos que potser tot allò que ha anat anotant els dies previs també és falsejat. Que tot allò que hem acceptat com a cert, com a verídic, pel fet d’estar documentat, era erroni, manipulat. En altres paraules, les nostres expectatives han estat, una vegada més, fragmentades pel geni beckettià.

Però la darrera frase de l’obra exculpa a A i justifica aquesta la seva falsificació: “Tomorrow, who knows, we may be free.” (124) I, de sobte, ens els imaginem a ells, també, dintre d’una gàbia, com la de F, tancats, presoners, obligats a fer una tasca que ignoren. Ben bé com tots nosaltres.
______________
Samuel Beckett, Rough for radio II (a Collected Shorter Plays of Samuel Beckett - Faber and Faber)
començat_ 9/02/12  /  acabat_ 9/02/12