Després del costumisme màgic de El tragaluz, el simbolisme antifranquista que hi veieren d’altres, costa d’entrar
en aquesta fantasia d’època. Costa imaginar en Goya i la seva època. Costa
copsar tota l’escena sense l’ajuda gràfica de totes les obres goyesques que hi
van apareixent
Aguditzat per la sordera de Goya, l’obra és
molt més gestual que l’anterior, però mica en mica es mostren temes semblants:
conflictes de família (en aquest cas l’herència que Goya no dóna a Leocadia
sinó al seu nét Marianito), el personatge que molts prenen per boig però que
resulta ser un dels més assenyats…
Justificació d’alguns dels quadres que
apareixen a l’obra: “El rey es un monstruo, y sus consejeros unos chacales a
quienes azuza, no sólo para que maten, sino para que roben […] yo me desquito,
Los pinto con sus fachas de brujas y de cabrones en sus aquelarres, que ellos
llaman fiestas del reino.” (150-151) Aquests monstres
deformats que el volen empresonar i fins i tot matar per les seves idees
liberals.
Apareix el mossén Duaso per a mostrar la
misericòrdia cristiana. Després d’interrogar a Leocadia sobre els seus fills,
diu” rezaré a la virgen, señora, para que esos inocentes reciban siempre
buen ejemplo y se críen en el temor de Dios.” (154)
L’important és la por, el pànic que atura, que impedeix el moviment, que
paralitza. Perquè sense acció, no hi ha pecat. Ni canvi, ni evolució, ni
pensament.
Davant l’acusació de maçó, Goya coincideix amb
el pare Duaso que “somos lo que creen que somos.” (158) I això és veritat en
masses ocasions.
Ben creada la tensió al final del primer acte:
després de la visita del mossèn, un grup d’eixalabrats ataquen la casa de Goya,
li llencen una pedra a la finestra, li copegen la porta… l’acció està mostrada,
ara n’esperem la reacció.
“Soñamos que se volverán dioses al crecer,
y se vuelven majaderos o bribones.” (184) Sobre les
grans esperances dels pares vers els seus fills que, en moltes ocasiones,
acaben esdevinguent grans frustracions.
Explicant l’odi general que hi ha en aquella
època, les baralles constants, les trifulques entre liberals i no liberals i
com no importa qui estigui en el poder, sempre buscarà fer mal al de l’altre
bàndol, el doctor Arieta diu: “ hoy nos dicen masones a los vencidos; mañana
se lo dirán a las gentes como usted.” (190) i conclou “hay
un tumor tremendo en nuestro país y todos queremos ser cirujanos implacables.” (190)
Al començament de l’obra, l’autor ens havia
informat que “todos los diálogos puestos entre comillas son textos goyescos” (112). Potser per l’ús del quantificatiu “todos”, hom està temptat a creure que n’hi hauran bastants, d’aquests “textos
goyescos” però, a mesura que l’obra avança i no
apareixen, ràpidament oblidem aquesta advertència de l’autor. Fins que a la
pàgina 180, ben entrada la segona part, apareix la primera de les frases. Per
la seva importància i transcendència, la transcriurem aquí en la seva plenitud:
“¡Quién lo creyera!” (180) Pausa. Païm la
informació. Reflexionem. I arribem a la conclusió que és bastant decepcionant
aquesta minúcia de “text goyesco”. Una exclamació
treta de context que podria haver dit Goya o un senyor que pasaba pel carrer i
era sorprés per una moneda al terra, o una senyora a qui li han dit que un amic
de la infantesa s’ha mort…
Més endavant, però, apareix “Nadie se
conoce” (195) i aquesta frase, tot i que breu, sí que
té més valor perquè conté una certesa que generalment s’ignora. Ningú es coneix
a si mateix (recordem la màxima socràtica de “coneix-te!”) i, tanmateix, molts tenen la pretensió de conèixer als demés i, per
això mateix, de creure’s amb el dret d’aconsellar-los, mostrar-los com han
d’actuar, pensar, viure.
Vet aquí la condemna que el personatge amb
cara de rat-penat (i que cadascú n’extregui els simbolismes que vulgui: un home
provinent de la foscor, del mal; de l’obscuritat de la ignorància; un
cap-girat; un que veu la realitat a l’inrevés; un cec…) li fa a Goya: “Por
judío, masón, liberal, jacobino, insolente, impertinente, reincidente, pintor,
masturbador, grabador…” (198)
Una altra frase goyesca. Quan l’estan matant,
una veu expressa: “para eso habéis nacido” (200) És
a dir, l’home ha nascut per morir. I massa sovint aquesta és la sensació,
aquest sembla ser l’únic motiu real de la vida.
I, a partir d’aquí, les frases goyesques són
constants donant, per fi, sentit a l’advertència inicial.
“Un país al borde del sepulcro… cuya razón
sueña.” (211) Una molt bona conclusió per a una obra
que no ha acabat de reeixir.
_____________
Antonio Buero Vallejo, El sueño de la razón (Espasa-Calpe)
començat_ 12/12/11 / acabat_ 16/12/11
_____________
Antonio Buero Vallejo, El sueño de la razón (Espasa-Calpe)
començat_ 12/12/11 / acabat_ 16/12/11
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada