Amb aquestes pressuposicions al cap, comença
aquest viatge al passat, el retorn a la foscor de la meva adolescència.
“Ya entonces, con la mentalidad de mis doce
años, estaba bastante segura de que la vida no era sino una pretendida, larga
distracción de lo inevitable.” (27) Exacte. Allò
inevitable, la mort, és el final, la resta són distraccions. Tot i que sovint
siguin unes molt bones distraccions.
Després de 30 pàgines llegides, les referències
musicals són ridículament clàssiques. No sé si esperava una constant de
Nirvana, Sonic Youth, Mudhoney o Dinosaur Jr però sí que és preferible que els
Pink Floyd i la Velvet Underground que són els únics que han aparegut fins ara.
Bona frase: “una mañana te despiertas con
el miedo de que vas a seguir vivo.” (40)
Mica en mica, va baixant de potència. El
pròleg està prou bé, el primer capítol, però, comença a avorrir. El fet de
començar a trobar errors en el text n’és una clara senyal. El primer error és
de traducció: parlant de sentir-se com un cos buit, un cos sense esperit i que
creu que hi ha esperits volant pel món i que hi ha cossos buits esperant-los,
defineix aquests cossos buits com a “conchas de molusco humano.” (77) Doncs no. Segurament a la versió anglesa es refereix a “human
shells”, és a dir, a closques humanes, a recipients
buits, no cal especificar això de “moluscos” perquè
l’únic que fa és crear confussió.
L’altre error és de vocabulari: parlant de
Marx, de la classe obrera, ens diuen “seré otro miembro jodido de la clase
obrera según la definición marxista, alineada
por los frutos de mi trabajo” (79) No crec que el fet
d’estar en línia afectés en excés a Marx, en canvi, el fet d’estar alienats sí. Vet aquí el valor de les correccions.
Perdó? “Para mí no existía nada más que
Bruce… y los Clash, los Who, los Jam, los Sex Pistols, todas esas bandas de
punk que hablaban de derribar el sistema en el Reino Unido, lo cual no tenía
que ver con el hecho de sentirse sola a morir en Estados Unidos.” (80) Des de quan els Who, els paradigmes del moviment Mod són punkies?
I els Jam amb el seu pop glamurós? I aquesta noia era periodista de Rolling
Stone? Bé, clar, tampoc no és que fos periodista de cap revista de música
seriosa…
Interessant: “la medida de nuestra
sensatez, la piedra angular de nuestra cordura en esta sociedad es nuestro
nivel de productividad, nuestro tributo a la responsabilidad, nuestra capacidad
de planificar y, simplemente, de conservar un empleo.”
(85) I massa sovint sembla ser així. Som persones coherents si som productives,
si treballem, no ens queixem i seguim produïnt. No importa que ens passem les
tardes al bar bevent-nos el sou per oblidar que estem sols o que ens passem les
nits plorant. Mentre que a l’endemà anem a treballar i complim amb la nostra
funció, tot anirà bé i serem persones de profit. Quan ens aturem, quan resultem
un entrebanc per l’engranatge, llavors és quan tenim un problema.
El capítol 3 no són més que 35 pàgines donant
voltes i més voltes al divorci dels seus pares. Que si la seva mare ha fet
això, que si el seu pare ha deixat de fer allò, que si ara estimo més a un, que
si ara estimo més a l’altra… repetitiu i avorrit. Sort de la introducció del
campament Sèneca que dóna una mica d’interés al capítol que, de moment, és el
més fluix de tots i que continua aquesta perillosa davallada qualitativa del
llibre.
I la solució que dóna el psiquiatra de la
universitat a un abús d’èxtasis, cocaïna, marihuana i alcohol, és una altra
droga: el Válium. “A su manera, tranquila y suave, el Valium me calma la
histeria.” (174) Fins aquí bé. Ha fet la seva feina.
Però no s’atura aquí, la funció del Vàlium, sinó que segueix “hasta dar paso
a una simple falta de afecto.” (174) És a dir, fins a
anul·lar-te, a allunyar-te de la relitat, a fer-te sentir sol, perdut,
desestimat.
“Me di cuenta de que es así precisamente
como son las cosas en este mundo, o de que al menos así son en esta
Norteamérica de fin de siglo. No sólo será televisada la próxima revolución,
sino que también lo será cualquier ridícula estupidez.” (243) I té raó. La obsessió televisiva (i ara informàtica) ha fet
explotar un voyeurisme més que preocupant. Tot és retransmés, tot és mostrat,
tot és enviat i reenviat, des d’allò més important i transcendental, fins a la
bestiesa més absurda i innecessària. Fins que hem arribat al punt que ja no
sabem ni distingir-les.
Mica en mica, la sensació és de tedi. Les
pàgines van passant, les accions succeïnt però, en realitat, ni passa res, ni
m’interessa el que passa. Ben bé com si fos un best-seller qualsevol, les
pàgines són fàcilment devorades, però no ens aporten res.
De tant en tant, alguna frase sobresurt, algun
pensament resulta graciós, però poca cosa més. Per exemple, parlant del pis que
compartia a Cambridge mentre estuadiava a la universitat, diu “había vivido
tanta gente en aquel piso de cuatro dormitorios a lo largo de los años, que sus
paredes apestaban a adolescencia revivida una y otra vez.” (288) I la mitge és tan clara, que fins i tot ens sembla percebre’n
l’olor. Exacte: la casa és sempre la mateixa, però els seus inquilins (tots
ells estudiants) es van fent grans i marxen deixant el seu llegat incrustat a
les parets, a les juntures de les rajoles.
A la pàgina 304 ens parla, per primera vegada,
de la seva amiga Dinah. Diu que es van conèixer amb 4 anys, que “fuimos
estupendas amigas y estuvimos muy unidas durante toda la enseñanza primaria e
incluso después, en el instituto. Aun cuando fuimos a estudiar a universidades
distintas, seguíamos en contacto.” (304-305) I
llavors, com és que no ens n’havia parlat abans? Si afirma que “ella me
conocía prácticamente mejor que nadie; me había visto sufrir mis primeros
conatos depresivos, así que conocía bien los síntomas.”
(305) perquè no havia sortit el seu nom abans? Potser perquè és un personatge
afegit a darrera hora, per poder seguir el fil argumental…
“¿Qué le dices a una persona a la que no
vas a ver nunca más?” (334) Doncs la primera vegada
que això passa és estrany, trist, fins i tot, incòmode. La segona, ja no tant.
A partir de la cinquena vegada, ja tens un discurset de bons desitjos preparat.
“Tocar fondo es la incapacidad de aguantar
los lugares comunes.” (396) I, de vegades, és ben bé
així.
Apareix la teoria expressada també a Reality
Bites (de fet no és d’estranyar per la
contemporaneïtat ja comentada d’ambdues peces) que afirma que el secret per
seguir viu, per no enfonsar-se, rau en gaudir de les coses petites, els petits
plaers, les banalitats que donen sentit als nostres dies.
“Me puse a pensar en todas estas
pequeñeces, y me dije, maldita sea, no me puedo morir aún.” (446)
El llibre acaba amb un brot d’esperança, el
Prozac ja ha fet efecte i ella pot començar a veure les coses de manera
diferent. Previsible.
Després, hi afegeix un epíleg que comença
mostrant estadístiques sobre el consum de Prozac, sobre els casos de depressió…
“de los norteamericanos nacidos después de 1905, sólo el 1% había
experimentado un episodio depresivo a los setenta y cinco años de edad,
mientras que de los nacidos después del 1955, el 6% ya estaba aquejado de este
mal a los veinticuatro años.” (463), parafraseja del
Journal of the American Medical Association. “Sólo en 1990 se perdieron 290
millones de jornadas laborales debido a la depresión.” (465) I es pregunta: “¿cómo es posible que tanta gente sea tan
desgraciada?” (464) I segurament aquesta és una de les
preguntes més encertades de tot el llibre: una societat que semblava tenir-ho
tot, que tenia diners, comoditat, per què era tan desgraciada? Ella planteja
una resposta: “quizás este mundo sea demasiado difícil de sobrellevar sin un
protector de tipo químico.” (466) I potser té raó.
I continua mostrant el que Bauman anomena la
societat líquida, és a dir, un món que flueix constantment, que no està mai
quiet, que no té referents ni punts d’ancoratge que, “en el mundo que
vivimos el azar es la norma.” (467) “Un mundo que
parce carecer peligrosamente de las garantías fundamentales que nuestros padres
esperaban: un matrimonio que dure para siempre, un puesto de trabajo seguro,
una práctica sexual que no sea mortífera.” (467-468)
_________________
Elizabeth Wurtzel, Nación Prozac (Ediciones B)
començat_ 27/10/11 / acabat_ 3/12/11
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada