Morder mucho tiempo tus trenzas: las condenadas, Angélica Liddell

Tancades a casa (presoneres? fugitives?) la Primera i la Segona discoteixen d'entrada sobre el violoncel que ja no hi és, sobre els trets que es tornen a sentir a fora, sobre el dolor, el passat... El seu és un diàleg punyent i encertat que no s'avergonyeix de ser directe i agressiu: "¿Qué hubieras hecho si me hubiera negado? Un día me negué. No me apetecía y me negué. Tu te empeñaste. Cuando me negué por segunda vez me cayó encima una lluvia de golpes. Nunca más me volvi a negar."

"No matan a los hombres. Matan a tu madre, a tu hermano, a tu amigo."

I, mica en mica, la poètica s'apodera de l'obra. La bellesa de les imatges salvatges, desenfrenades. El fluir de visions que semblen emanar de la cita inicial de Baudelaire, "Permíteme morder mucho tiempo tus trenzas, pesadas y negras. Cuando mordisqueo tus cabellos elásticos y rebeldes, me parece que me como los recuerdos."

I la Segona afirma que posava noms de pintors a totes les valls que es formaven en el cos de la Primera quan s'adormia: "el valle de tus tobillos, el valle de la corva de tus pantorrillas, el valle de tu cintura." Afirma, també, que li escrivia cartes d'amor que immediatament trencava en les quals li deia "cosas tan preciosas que sólo se puede leer en una carta." O també, com "después de golpearte me besaba la mano con la que lo había hecho. Si alguna vez me golpeabas tú intentaba besar la parte del cuerpo que me dolía." I la Primera li respon amb una pregunta: "¿Es posible que cada golpe fuera un beso?" I no cal dir res més...

"Voy a pensar en el dolor hasta que de tanto pensar en él el dolor pierda el sentido. El dolor, el dolor, el dolor, el dolor..."

El sexe i la mort; el dolor i la vida; i el passat que ens persegueix. Enrere queden les figures d'en Gunter i la Lucía, dues víctimes pretèrites que condueixen als personatges presents a l'estat en què es troben. Que potser, fins i tot, permeten acceptar (justificar?) el seu comportament visceral.

Una obra simbólica i poderosa en la qual hi sobren les referències a músics i pintors. Però tots sabem que la combinació excés i cultura agrada molt entre els crítics. Potser per això en trobem tant sovint (i de manera tan gratuïta) a tantes peces...
____________
Angélica Liddell, Morder mucho tiempo tus trenzas: las condenadas
començat_ 26/10/16  /  acabat_ 26/10/16

Los cuatro suicidios del poeta Otavio, Jon López de Viñaspre

Una vegada més, el protagonista viatja fora del seu país per descobrir fets inesperats. En aquest cas, el narrador va a Colòmbia, al casament del seu amic Bernat amb una indígena. Però el casament no és el que més el sorprèn de la seva visita, sinó el poeta Otavio. Un personatge rancuniós que ja fa anys que no escriu perquè no li arriba la inspiració ("se encierra en su desván y se desespera esperando a las musas" (149)). Un individu sincer que és l'únic que diu als nuvis que no es casin, que aquella relació serà molt difícil perquè no només són diferents, sinó que es podria dir que són incommensurables. Un individu afligit que vagareja pels carrers d'aquell poble abandonat de Colòmbia llegint a Baudelaire. "Qué carajos hace un poeta vivito y coleando en un siglo en el que nadie compra poesía, en un país donde nos matamos a la tremenda y desterrado en un pueblo como éste, alejado de la bohemia capitalina, allí donde se adoban los amores y las letras, allí donde el mundo tiene una vigencia, una actualidad." (156)

"¡Qué caricatura de la vida es esta vida!" (157)

"La fuerza de la costumbre es tan fuerte en él que incluso el médico cree que no logró el objetivo porque no pudo desacostumbrarse a respirar" (174) I potser per això Otavio no acosegueix suïcidar-se. Potser perquè és molt més difícil morir que viure. Sigui pel que sigui, continua vivint com un símbol d'esperança dels somnis i il·lusions que un dia tinqué la humanitat. Un símbol trencat i melancòlic, d'acord, però un punt d'esperança. El fet que el poeta, malgrat tot, segueixi viu, demostra que la poesia (i per extensió), la bellesa, la sensibilitat tot i estar constantment atacades, alienades, anihilades, previuen encara.
________________
Jon López de Viñaspre, Los cuatro suicidios del poeta Otavio (dintre de El clan de los Benasperi - Palamedes Editorial)
començat_ 30/07/14  /  acabat_ 30/07/14