Nine Armenians, Leslie Ayvazian

El genocidi armeni del 1915. El país ocupat una i altra vegada per turcs i russos. Els milers d'exiliats. Però no en surt res de res als llibres d'història. Aquest és el punt de partida (i l'objectiu potser també) d'aquesta obra: donar a conèixer la realitat armènia. I una de les seves qualitats és que ho fa defugint el dramatisme que la tràgica situació podria aportar i ho explica amb gran sentit de l'humor. Només cal llegir la primera escena, el comiat de casa dels avis que s'allarga fins l'eternitat i mostra una família que ben bé podria ser qualsevol de les nostres: els avis pesats en que s'enduguin menjar, els fills que no volen pujar el cotxe, la mare que s'ha oblidat alguna cosa a dintre... un comiat que mai s'acaba.

"ANI: I couldn't speak the language [...] You never taught me.
NON: I wanted you to ask.
ANI: I needed you to teach." (221)
El dilema sobre la possible imposició dels pares (en aquest cas, l'àvia) sobre els fills. Cal ensenyar-los quelcom que és estrictament propi? Cal que el fill d'un catòlic sigui educat com a catòlic? O bé és previsible mostrar el ventall de possibilitats i que la criatura decideixi per ella mateixa allò que més l'interessa? Sembla, però, que en el sentit cultural, de tradició, els pares poden mostrar (que no imposar) el seu llegat als fills amb cert valor. Encara que només sigui per convertir-los en éssers culturalment més rics. Potser, però, en aquest cas, l'àvia no volia introduir el passat armeni perquè era massa dolorós, tal i com l'Ani comprova per experiència pròpia quan va a Armènia a veure com sobreviu (que no viu) la gent.

Una virtut d'aquest recull d'obres teatrals armènies és la importància de la música tradicional com a element que els manté units al seu país. Tant a Dance, Mama, Dance, com en aquesta obra, l'escena del ball dels protagonistes esdevé un moment catàrtic de connexió amb allò que creien haver deixat enrere en el moment d'anar a viure als Estats Units. Afortunadament, però, hi ha passats que val la pena que perdurin i records que cal ser recordats.
___________
Leslie Ayvazian, Nine Armenians (dintre de Contemporary Armenian American Drama - Columbia University Press)
començat_ 8/10/14  /  acabat_ 8/10/14

Grandma, pray for me, Nishan Parlakian

En el jardí d'un bloc de pisos, dues families armènies conviuen en una situació molt semblant a la proposada per Josep Maria Benet i Jornet a Una vella, coneguda olor. Els respectius fills estan enamorats els uns dels altres, però la seva relació no està ben vista per tots. El passat és massa present per a què els joves protagonistes el puguin combatre. O, fins i tot, entendre.

"Grandma convinced us that prayer had more power than medicine." (89)

"You will learn no to think, some day." (117) és el consell que Deacon dóna al seu fill que acaba de deixar la feina després de només ser-hi quatre hores perquè el cap se li anava per culpa d'estar fent sempre el mateix. El gran problema de les feines repetitives i alienants del qual es queixava Marx, on l'individu passa a ser una peça de l'engranatge de producció de quelcom que no sap ni què és ni per a què servirà. On la feina de l'individu serveix per mantenir activa l'economia, no la vida individual.
"I walk into work because I have a family" continua el pare, "I have had the weight of life on me from childhood. And then a wife. And then a family. I gave up my immortal soul for these things." (118) És a dir, ha renunciat als seus somnis, a les seves il·lusions, per dedicar-se, únicament, a sobreviure.

La resiliència d'una societat que, malgrat tot, segueix endavant.
___________
Nishan Parlakian, Grandma, pray for me (dintre de Contemporary Armenian American Drama - Columbia University Press)
començat_ 24/09/14  /  acabat_ 25/09/14