En una escola a les afores de Nova York (
"to most of the children the city was an awesome, adult place that swallowed up their fathers every day, and which they themselves were permitted to visit only rarely, in their best clothes, as a treat" (4)) una mestra intenta que l'alumne nou s'integri a la classe de quart de primària. Es planteja com ho pot fer per a què els demés companys l'acceptin sense forçar la situació i provocar, precisament, el contrary. S'absté de dir res quan el veu tot sol a l'hora del pati. Fa la vista grossa quan es queda a classe a dinar sol. Intenta no remarcar els seus errors (alguns més grans que els de la resta de companys) i aplaudir públicament els seus encerts... però això només fa que empitjorin les coses perquè el converteix en el favorit de la mestra i, per tant, el separa més dels seus companys.
El dilema sobre l'amistat és apassionant. Quins mecanismes generen l'amistat, l'enceten, per què hi ha gent que connecta de seguida i d'altres, que potser tenen molt en comú, no ho acaben fent mai? I, un cop assolida l'amistat, com es preserva? Durant l'època escolar que veus als amics cada dia és fàcil però, i després? Quan mantenir una amistat suposa realitzar un esforç, acceptar que comporta feina, comporta adaptar la teva vida a la d'algú altre... val la pena preservar-la? Les nostres amistats no literàries (vegis, per exemple, les amistats de
Canciones de amor a quemarropa), plenes de vanalitats i estones d'avorriment compartit, mereixen la pena?
I, entremig, Vincent, el nou alumne, omple les parets de l'escola d'insults i, per uns breus instants, sembla guanyar-se l'admiració de dos companys quan els explica que la mestra l'ha pegat amb el regle com a càstig. Perquè a vegades només cal això, un acte absurd, un punt de sorpresa, d'admiració, un "
hola" amb un accent graciós, per iniciar una amistat. És el misteri de les relacions humanes en l'època de la sobre-connectivitat i l'excés de comunicació a distància que omple de silenci les taules dels bars més plenes. Però quan els companys descobreixen que, en realitat, no hi ha hagut cap càstig, que la mestra el manté tant entre cotons que no ha gosat aixecar-li la veu pels seus actes, les possibilitats de trobar amics d'en Vincent s'ensorren i es queda més sol que abans. Clar que molts poden pensar que per tenir aquesta mena d'amics que només t'admiren pel teu vandalisme, potser no cal tenir amics, però quan la solitud ataca, oprimeix amb molta força i l'individu aïllat està disposat a qualsevol cosa per pal·liar-la. Sota aquesta perspectiva s'ha de llegir el seu últim acte de rebel·lia. Ara el càstig sí que es preveu que serà monumental i potser els demés el miraran amb bons ulls. Tal i com em va comentar un amic que treballa en un PQPI, un alumne li va dir que era molt millor ser el cabró de la classe que el tonto. Benvinguts a la nostra societat d'aparences i d'immensa solitud.
_____________
Richard Yates, Doctor Jack-o'-lantern (dintre de Eleven Kinds of Loneliness - Vintage Contemporaries)
començat_ 25/09/14 / acabat_ 25/09/14
