Com podem combinar les amistats i la parella? En una època (1952) en la qual casar-se implica canviar de domicili, anar a viure per primera vegada amb la parella, en Ralph es pregunta, la nit abans del casament, què passarà amb la seva vida. "Gracie had promised him at least one night off a week to spend with the boys, after they were married, but even so it would never be the same. Girls never understood a thing like friendship." (31) I, quan parla d'amistat, parla d'amistat masculina, de bars i borratxeres. I encara afegeix més, "nearly all his life had been devoted to the friendship of boys and men, to trying to be a good guy, and now the best of it was over." (31) El casament vist com una condemna, com una pèrdua d'una part de l'individu. Com el principi del final.
Per la seva banda, la Gracie no se sent gaire més entusiasmada. Se sent incòmode a la feina pel tracte especial que rep pel fet de casar-se aquell cap de setmana; recorda tots els comentaris negatius sobre el seu promès que li ha fet la Martha, la seva companya de pis. I dubta. Però quan la Martha li diu que se'n va a passar el cap de setmana fora perquè puguin passar la nit junts amb en Ralph, pensa que allò és precisament el què han de fer. Que ha arribat l'hora d'estar amb ell. Llàstima que ell no pensi el mateix.
En aquest conte, Yates mostra brillantment la solitud compartida del matrimoni que allunya els individus de les seves amistats i els converteix en una unió aïllada.
_____________
Richard Yates, The best of everything (dintre de Eleven Kinds of Loneliness - Vintage Contemporaries)
començat_ 26/09/14 / acabat_ 26/09/14
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amistat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amistat. Mostrar tots els missatges
22 de des. 2014
19 de des. 2014
Doctor Jack-o'-lantern, Richard Yates
En una escola a les afores de Nova York ("to most of the children the city was an awesome, adult place that swallowed up their fathers every day, and which they themselves were permitted to visit only rarely, in their best clothes, as a treat" (4)) una mestra intenta que l'alumne nou s'integri a la classe de quart de primària. Es planteja com ho pot fer per a què els demés companys l'acceptin sense forçar la situació i provocar, precisament, el contrary. S'absté de dir res quan el veu tot sol a l'hora del pati. Fa la vista grossa quan es queda a classe a dinar sol. Intenta no remarcar els seus errors (alguns més grans que els de la resta de companys) i aplaudir públicament els seus encerts... però això només fa que empitjorin les coses perquè el converteix en el favorit de la mestra i, per tant, el separa més dels seus companys.
El dilema sobre l'amistat és apassionant. Quins mecanismes generen l'amistat, l'enceten, per què hi ha gent que connecta de seguida i d'altres, que potser tenen molt en comú, no ho acaben fent mai? I, un cop assolida l'amistat, com es preserva? Durant l'època escolar que veus als amics cada dia és fàcil però, i després? Quan mantenir una amistat suposa realitzar un esforç, acceptar que comporta feina, comporta adaptar la teva vida a la d'algú altre... val la pena preservar-la? Les nostres amistats no literàries (vegis, per exemple, les amistats de Canciones de amor a quemarropa), plenes de vanalitats i estones d'avorriment compartit, mereixen la pena?
I, entremig, Vincent, el nou alumne, omple les parets de l'escola d'insults i, per uns breus instants, sembla guanyar-se l'admiració de dos companys quan els explica que la mestra l'ha pegat amb el regle com a càstig. Perquè a vegades només cal això, un acte absurd, un punt de sorpresa, d'admiració, un "hola" amb un accent graciós, per iniciar una amistat. És el misteri de les relacions humanes en l'època de la sobre-connectivitat i l'excés de comunicació a distància que omple de silenci les taules dels bars més plenes. Però quan els companys descobreixen que, en realitat, no hi ha hagut cap càstig, que la mestra el manté tant entre cotons que no ha gosat aixecar-li la veu pels seus actes, les possibilitats de trobar amics d'en Vincent s'ensorren i es queda més sol que abans. Clar que molts poden pensar que per tenir aquesta mena d'amics que només t'admiren pel teu vandalisme, potser no cal tenir amics, però quan la solitud ataca, oprimeix amb molta força i l'individu aïllat està disposat a qualsevol cosa per pal·liar-la. Sota aquesta perspectiva s'ha de llegir el seu últim acte de rebel·lia. Ara el càstig sí que es preveu que serà monumental i potser els demés el miraran amb bons ulls. Tal i com em va comentar un amic que treballa en un PQPI, un alumne li va dir que era molt millor ser el cabró de la classe que el tonto. Benvinguts a la nostra societat d'aparences i d'immensa solitud.
_____________
Richard Yates, Doctor Jack-o'-lantern (dintre de Eleven Kinds of Loneliness - Vintage Contemporaries)
començat_ 25/09/14 / acabat_ 25/09/14
El dilema sobre l'amistat és apassionant. Quins mecanismes generen l'amistat, l'enceten, per què hi ha gent que connecta de seguida i d'altres, que potser tenen molt en comú, no ho acaben fent mai? I, un cop assolida l'amistat, com es preserva? Durant l'època escolar que veus als amics cada dia és fàcil però, i després? Quan mantenir una amistat suposa realitzar un esforç, acceptar que comporta feina, comporta adaptar la teva vida a la d'algú altre... val la pena preservar-la? Les nostres amistats no literàries (vegis, per exemple, les amistats de Canciones de amor a quemarropa), plenes de vanalitats i estones d'avorriment compartit, mereixen la pena?
I, entremig, Vincent, el nou alumne, omple les parets de l'escola d'insults i, per uns breus instants, sembla guanyar-se l'admiració de dos companys quan els explica que la mestra l'ha pegat amb el regle com a càstig. Perquè a vegades només cal això, un acte absurd, un punt de sorpresa, d'admiració, un "hola" amb un accent graciós, per iniciar una amistat. És el misteri de les relacions humanes en l'època de la sobre-connectivitat i l'excés de comunicació a distància que omple de silenci les taules dels bars més plenes. Però quan els companys descobreixen que, en realitat, no hi ha hagut cap càstig, que la mestra el manté tant entre cotons que no ha gosat aixecar-li la veu pels seus actes, les possibilitats de trobar amics d'en Vincent s'ensorren i es queda més sol que abans. Clar que molts poden pensar que per tenir aquesta mena d'amics que només t'admiren pel teu vandalisme, potser no cal tenir amics, però quan la solitud ataca, oprimeix amb molta força i l'individu aïllat està disposat a qualsevol cosa per pal·liar-la. Sota aquesta perspectiva s'ha de llegir el seu últim acte de rebel·lia. Ara el càstig sí que es preveu que serà monumental i potser els demés el miraran amb bons ulls. Tal i com em va comentar un amic que treballa en un PQPI, un alumne li va dir que era molt millor ser el cabró de la classe que el tonto. Benvinguts a la nostra societat d'aparences i d'immensa solitud.
_____________
Richard Yates, Doctor Jack-o'-lantern (dintre de Eleven Kinds of Loneliness - Vintage Contemporaries)
començat_ 25/09/14 / acabat_ 25/09/14
Etiquetes de comentaris:
amistat,
canciones de amor a quemarropa,
eleven kinds of loneliness,
nova york,
PQPI,
Richard Yates
Subscriure's a:
Missatges (Atom)