Sweet days of discipline, Fleur Jaeggy

The broom of the system comença amb uns personatges compartint habitació en un campus universitari. La vida en un centre tancat és diferent. Té un altre ritme, unes altres cadències. Les intimitats són més grans tot i que alhora perdem la nostra intimitat compartint habitació amb desconeguts. El món esdevé aquell petit microcosmos i hi ha qui desitja fugir-ne i hi ha qui s'hi sent protegit i no en vol sortir mai. Aquí, la protagonista vol fugir, se sent fora d'aquest espai però, mentrestant, s'enamora de la nova alumna. Amb dedicació, amb obstinació i perseverança. No sabem si l'amor és platònic o sensual perquè l'autora juga magistralment a l'ambigüitat. 

I aquest és un dels encerts del llibre. 

"It's not enough to forget a name to have forgotten the person." 

"You must always say thank you, even when they have refused you something." és el gran aprenentatge del món laboral mediocre que durant molts anys m'he negat a rebre. Les gràcies es donen de cor, no per por a les repercussions. Potser per això no he estat més de 3 anys en el mateix lloc de feina. 

"By tacit agreement and right from the beginning the girls in a school will choose their pariah with careless affection." I això es repeteix a cada centre on he estat. I no només amb les nenes, s'entén. De sobte, tots semblen posar-se d'acord en qui serà la víctima i tots es veuen valents per atacar-lo. Una xacra social tan instaurada en els centres escolars i tan difícil d'eradicar. Recordo un centre d'ESO on vaig treballar i a on hi havien hagut denúncies per assetjament i la víctima, anys després, havia explicat el seu calvari en un programa de televisió. Els alumnes em van demanar si podíem mirar el programa junts (en part per perdre hores de classes, no ens enganyem, però també per interès de mostrar què havia passat en aquell centre) i jo ho vaig trobar una proposta molt adequada i a l'hora de llengua i literatura vam mirar el programa i vam establir un debat posterior. No puc imaginar una millor manera de treballar una llengua. Doncs bé, des de direcció no es va veure igual. I fins i tot se'm va recomenar no rascar el passat, que aquella víctima deia moltes mentides i que en aquell centre mai hi havia hagut cap cas d'assetjament. I com ho sabien, us preguntareu, devien tenir un protocol d'acció i detecció per poder fer una afirmació tan contundent. Doncs tampoc. Segons ells, no cal cap protocol perquè no hi ha hagut cap cas al centre. És com si diguéssim que no cal posar una sortida d'emergència o un extintor en un teatre perquè aquell local no s'ha cremat mai. No cal dir que la meva presència en aquell centre va ser curta però els recels encara perduren. 

I acabo el llibre assaborint la subtilesa de la crítica que fa Jaeggy. Com mostra (i ridiculitza) un sistema educatiu constrictiu, tancat de mides, religiós, basat únicament en l'aparença i completament masclista. No massa diferent a l'ensenyament que vaig rebre jo, per cert. És deliciosa l'escena de la trobada amb la mare de la Frederique. Com aquesta senyora exquisida demostra un gran coneixement meteorològic per evitar parlar de res que no sigui el temps. Com rebutja mirar al passat, com només diu, de passada, i quan la protagonista ja marxa, que la seva filla la va intentar cremar viva. I aquest és el to subtil que es respira en tot el llibre. Aquesta és la delicada bellesa d'aquest text que dibuixa, mostra, mig diu i, sobretot, insinua. Quina època més terrible. Quines infanteses més robades i quines vides més mal encaminades. I que trist entrellucar que això encara perdura.

_____________

Fleur Jaeggy, Sweet days of discipline

començat_ 8/2/21 //  acabat_ 18/2/21

The B.A.R. man, Richard Yates

La solitud de l'home que no encaixa, un ex-militar que és escarnit pels militars actuals, que no s'entén amb la seva dona i que acaba passant una nit pels bars de Nova York pensant, cercant, intentant encaixar. Com el viatge que realitza en Rick Vigorous de The Broom of the System, de David Foster Wallace, al campus de la seva facultat. Viatges frustrats buscant el passat perdut.

"The crowd there were friends of habit rather than of choice" (130) reflexiona el narrador sobre els seus companys de bar. "For the first half hour they would stand around selfconsciously insulting one another and jeering at each new arrival." (130) Perquè, en realitat, si ho pensem bé, quants amics per costum tenim i quants per elecció? Què és el que ens condueix a allò que creiem ser amistat sinó la repetició de certes accions? Quants "amics" ens queden quan fem un canvi de rutines?
[Més sobre el tema de l'amistat a la Fitxa de Lectura de Canciones de amor a quemarropa, de Nickolas Butler - properament-]

Perdut en el bar, aquest ex-militar és rebutjat una vegada més per una morena que no li vol seguir el joc i per uns joves que estan per altres coses. Sol i afligit, només sembla trobar la redempció al seu estat en un acte de justícia social atacant a un individu odiat per tots. A vegades, la frustració esdevé ràbia i necessita sortir per alguna banda. Malauradament, normalment acostuma a trobar víctimes innocents i no persones que es mereixen la nostra ràbia. Perquè, malgrat l'obcecació temporal, no deixem de ser dèbils i només ens veiem en cor d'atacar als que creiem que són inferiors i més vulnerables que nosaltres. Per molt improbable que ens sembli que encara n'hi hagin per sota nostra.
______________
Richard Yates, The B.A.R. man (dintre de Eleven Kinds of Loneliness - Vintage Contemporaries)
començat_ 30/09/14  /  acabat_ 30/09/14