16 de juny 2016

Hamlet, William Shakespeare

"How weary, stale, flat, and unprofitable seemes to me all the uses of this world" s'exclama un taciturn Hamlet en una de les seves primeres rèpliques. Després que el rei li hagi recriminat que estigui allargant massa el dol pel seu pare, ell encara se sent ferit i, sobretot, perdut davant la pregunta existential per excel·lència: quin sentit té tot plegat? Sartre en parla de la nàusea abans de comunicar-nos que al final, simplement, tot s'acaba. Heidegger ens encara al cru final per fer-nos adonar que aquell ha de ser el nostre motor per la vida. Cioran afirmava que "No corremos hacia la muerte; huimos de la catástrofe del nacimiento." I els religiosos s'aferren a post-vides, vides més enllà d'aquesta que, pel que sembla, seran millor (que tampoc costa massa) i a través de les quals tot prendrà sentit. N'hi ha per triar i per remenar. Que cadascú escolli la seva opció. Però que no la vulgui imposar damunt dels demés.

"Neither a borrower, nor a leader be; for lone oft loses both it selfe and friend."

"There is nothing either good or bad, but thinking makes it so." Diu en Hamlet a en Rosencrantz i en Guildenstern (els personages secundaris que esdevenen protagonistes a l'obra d'en Tom Stoppard). Ens mostra la relativització de la moral, l'efimeritat i convencionalisme dels valors ètics, la base del nostre contracte social que, malauradament, és trencat constantment segons les conveniències.

I, per descomptat: "To be, or not to be, that is the question." El dubte primari sobre el sentit de seguir endavant, sobre la raó de seguir viu quan Hamlet ha descobert que el seu pare ha estat assassinat i que l'assassí s'ha casat amb la seva mare. Què és més noble, "to suffer the slings and arrows of outragious fortune, or to take armes against a sea of troubles, and by opposing end them: to die, to sleepe." Seguir la fe cristiana i aguantar la tortura i el dolor que és la vida terrenal amb l'esperança d'una vida millor en el més enllà o suïcidar-se? Però, també, el dubte existencial sobre què passa després de morts. Som epicuris i acceptem que, un cop morts, no som i no té sentit preocupar-se'n? Som existencialistes i afirmem que, la vida, simplement s'acaba? Som platònics i retornem al món de les idees? "The dread of something after death, the undiscovered countrey, from whose borne no traveller returnes, puzels the will, and makes us rather beare those iles we have, than flye to other that we know not of." La por a allò desconegut (així com la pressió social perquè no hem d'oblidar que el suïcidi és pecat com es demostra quan mor Ofèlia i els pallassos afirmen que si no hagués estat una dona rica no l'haurien enterrat mai al cementiri) fa que acceptem els greuges i dolors d'allò conegut, la vida. "Conscience does make cowards of us all." I si covards és com ens volen, covards és com ens tenen. Xaiets tantes vegades colpejats que ja ni ens atrevim a aixecar el cap per veure qui ens està donant l'enèsima pallissa.
Però també, i a nivell meta-literari, el dubte de per què hem acabat relacionant aquest monòleg amb la descoberta de la calavera d'en Yarick d'unes quantes escenes més tard. Per què és parlar de Hamlet i visualitzar un individu aixecant una calavera exclamant-se "To be or not to be"? Recentment vaig tenir la fortuna de participar a una xerrada sobre les obres de Shakespeare, Cervantes, Inca Garcilaso de la Vega i José Martí i el Dr. Steve Jacobi (director cultural a la universitat Wellington de Shanghai i especialista en Shakespeare) afirmava que en realitat molt poca gent llegeix a Shakespeare. I molt menys al Regne Unit. Espantats per l'arcaïcisme del llenguatge, poc acostumats a esforçar-se per haver d'entendre un text que no està en anglès mastegat (un dels problemes del seu imperialisme lingüístic mundial) pocs britànics s'apropen als textos originals. I potser aquest és un dels motius per aquesta confusió generalitzada. Per descomptant que visualment és molt més atractiu que en Hamlet faci el monòleg cèlebre amb una calavera a la mà, però no va ser així com Shakespeare ho va plantejar. Potser la lectura popular ha millorat aquest element de l'obra. Potser la ignorància general del text autèntic ha fet barrejar les escenes sense que ningú s'encarregui de posar-les en ordre. Potser alguna adaptació del text va optar per aquesta idea i l'èxit va ser tan gran que les demés adaptacions la van copiar com a original...
Sigui com sigui, al final, tal i com afirma en Hamlet just abans de morir en una frase que sembla recuperar gairebé literalment en Wittgenstein uns quants segles després amb el seu famós "d'allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci": "the rest is silence."
______________
William Shakespeare, Hamlet (Penguin)
començat_ 8/04/16  /  acabat_ 10/04/16

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada