8 de febr. 2016

Enemigo que huye, José Bergamín

"El silencio será positivo o negativo según su polarización. El silencio es polar; y un silencio polar me hiela."

"Y si no saben ellos lo que es un fantasma, ¿cómo han podido verlo? Y si vosotros no sabéis lo que es suceder, ¿cómo decís que han sucedido?" La importància del llenguatge és tan gran com la poca atenció que se li dedica generalment. Altrament, potser hauríem de recórrer a la màxima wittgensteiniana i davant la insensatesa de les nostres paraules i la buidor dels nostres discursos, "guardar silenci".

"La aristocracia no es tener nombres, es tener título, tener títulos; y el Diablo es el aristócrata de la creación porque no tiene nombre, tiene títulos."

"El juicio final es un juicio sintético a priori."

Mentre que a la primera escena ens enfronterm amb Hamlet, Horaci i Ofelia en el famós cementiri shakesperià, a la segona escena ens trobem en el laboratori del Doctor Faust ajudat per Wagner i visitat per Don Juan que li demana consell per a descobrir qui és. "Eso es lo que vengo a consultarle: si lo he inventado yo [el nom de Don Juan] o lo han inventado los demás; si me he inventado o me han inventado." És a dir, si jo sóc en tant que jo o en tant que creació dels demés; si l'ésser pot existir sol o bé només com a percepció dels altres, seguint la teoria Berkeleyana.
I, a partir d'aquí, l'obra sopala escenes i personatges impossibles, humans i animals, amb estores voladores i viatges damunt libèl·lules gegants, recobert de la gràcia dels jocs de paraules. De la reducció a l'absurd de les paraules que diem que demostra l'absurditat de les nostres paraules i, indirectament, de la nostra realitat.

"Quiero no querer lo que quiero, porque lo que más quiero no es querer."
____________
José Bergamín, Enemigo que huye (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 3/01/16  /  acabat_ 3/01/16

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada