Brother Ry, Steven Owad

Un bon començament que estableix un ambient molt semblant al de Clerks de Kevin Smith (probablement pel sentiment general que provoca una botiga buida i un dependent poc professional) però que és ràpidament transformat en un interessant diàleg pare/fill. Els dilemes familiars sempre resulten molt llaminers de mirar. Qualsevol obra d'en Tennessee Williams n'és un clar exemple.

En Phil i en Clint tenen una entrada triomfal a l'obra, sobretot en Phil i la seva arrogància i fatxenderia quan increpa a en Gary, com no, una víctima dèbil. L'ambient de l'obra torna a canviar i ara esdevé tens, amb una violència latent que no trigarà massa en esclatar. Entrem en una mena de territori Tarantinesc, fins i tot, ple de diàlegs i confessions envoltat de violència absurda. Però acte seguit se'ns informa que en Phil no és un lladre qualsevol, que potser fins i tot no és ni un lladre, sinó algú que està buscant alguna mena de venjança contra la família d'en Gary. Amb qui? Steven Owad se'n cuida prou de no dir-ho i obliga al lector/espectador a jugar al joc de les suposicions: és tot per culpa d'en Ry? Li ha fet alguna cosa a aquest Phil i per això es vol venjar? L'obra millora amb cada nova pàgina.

El fet que en Phil sigui un individu tan ben parlat i intel·ligent el fa molt més interessant. Resulta memorable quan amenaça a en Murray de manera tan fina i delicada: "I do hate to be rude, but for the moment you will have to shush yourself. Your boy and I are conversationally engaged." (28)

Un altre gir ben trobat de l'obra es produeix un cop en Murray, el pare d'en Gary, ha tornat. Li dóna un cop de puny a en Phil, li pren la pistola i descobrim que en Clint, en realitat, podria tractar-se d'en Ry, el germà d'en Gary que té un problema mental. Però és encara millor quan en Murray envia a en Gary a buscar a l'ordinador qui és en Phil perquè nosaltres, com audiència/lectors, esperem que descobriran que es tracta d'un lladre amb quaranta crims a l'esquena, però en canvi troben que es tracta d'un llicenciat en psicologia, un filàntrop que col·labora amb entitats caritatives... i la reacció irada d'en Murray ens mostra que quelcom no quadra en aquesta botiga, que ningú és qui sembla ser i hi ha secrets que estan a punt de sorgir.

Potser la teoria conspiranoia de l'abús sexual és una mica massa previsible però, afortunadament, té poca presència i serveix per generar un llistat de dubtes i preguntes: en Gary també va ser abusat? Van abusar a en Phil? Va ser en Murray qui va abusar d'en Ry? Però llavors, què hi té a veure en Phil amb tot això? Només busca venjança? És un assassí a sou i prou? La tensió és mantinguda brillantment.

Bona idea: just "is knowing that everything can be taken away. Because in the end everything is taken away." (58). La discussió sobre què és just i què no, pot ser una de les més llargues que es poden tenir i, si es porta bé, una de les més entretingudes. En aquest cas, funciona.

I un gran gir final "he wants Ry to shoot us" (78) Finalment descobrim els motius que té en Phil per actuar, així com les seves intencions. I són tan cruels, tan venjatives i retorçades, que encaixen perfectament amb la resta de l'obra... però no és l'últim gir que ofereix Owad. Just quan l'obra sembla acabar-se, quan la història sembla tancar-se definitivament, en Clint/Ry mata a en Gary, el seu germà.

Un final inesperat en el qual els personatges que presumiblement eren bons es mostren com a dolents i els dolents com a bons. De sobte, el lector/espectador se sent com si estigués afectat per la malaltia d'en Ry i va veient el món de moltes maneres diferents, canviant d'idea, de preconcepció. Owad juga i "enganya" al públic una i altra vegada per fer-li sentir pena i odi cap als diferents personatges. I aquesta és una de les grans fites d'aquesta obra més que recomenable.
______________
Steven Owad, Brother Ry (Part del Cimientos Play Development Program, IATI Theater)
començat_ 05/02/14  /  acabat_ 06/02/14

Something called crab deluxe, David Haynes

A la introducció d’aquest recull de The Best of Young American Novelist, Ian Jack ja remarcava el fet que una característica comuna en la majoria d’aquests autors (a diferència, per exemple, dels autors anglesos de la mateixa generació), era el seu localisme. Els protagonistes estan en llocs geogràfics molt delimitats. Es parla d’allò concret amb voluntat universalitzadora.

En aquest text, els localismes no són únicament geogràfics, sinó que David Haynes utilitza també multitud de referències televisives i culturals americanes. Algunes de les quals han transcendit, d’altres no. Sigui com sigui, té una aproximació més tarantinesca (de Quentin) de la realitat. I això és d’agrair.

“And so these people come on [on TV] and they talk about things such as men having sex with teenage boys, and women who like to whip men with cats-o’-nine-tails, and Oprah and Ricky nod and shake their heads, and they may get a disgusted look on their faces, but that look –their approbation or condemnation– is really beside the point” (147)

I la conclusió a la qual arriba la protagonista (aquesta trentanyera desenganyada amb l’amor que ha anat a buscar refugi a la casa paterna) és que els espectadors d’aquests programes acaben creient que allò que veuen és normal, que tothom és igual de perturbat i pensen: “hey, if they are doing it, maybe it’s not so bad. Maybe I should try it.” (147)

“Though in my craziness I had a vague sense that the woman I was with was my mother it would be more true to say that I knew that she was a mother.” (149) Tenia aquesta estranya qualitat maternal, d’organitzar-ho tot, de patir per les filles, d’estar sempre pendent de tothom… per això mateix li diu a la seva filla: “we don’t eat a lot of junk” (152) quan ella compra les mil-i-una porqueries al supermercat; perquè és una mare i “doling out unsolicited nutritional advice was more or les a requirement of her job.” (152)

I així acaba aquest breu, brevíssim fragment d’un text ple de cinisme i ironia que fa preveure una novel·la, All American dream dolls, digne de llegir.