Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lars von trier. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lars von trier. Mostrar tots els missatges

13 d’abr. 2016

Sunrise, Cao Yu

Segona obra de la trilogia formada per Thunderstorm, Sunrise i The Wilderness, considerada com a clàsics del teatre xinès modern. Aquí, Cao Yu presenta la història de la Chen Bailu, una noia culta del camp que ha caigut en una espiral de corrupció i degradació a la ciutat.
Vivint en un hotel de luxe de la ciutat, és mantinguda principalment per un banquer adinerat i d'altres homes que la sedueixen. Exercint la prostitució en principi amb orgull, amb la convicció d'estar-se guanyant la vida més honradament que els altres perquè, tal i com ella afirma, no roba a ningú sinó que guanya diners sacrificant el seu cos. Semblant (tot i que per motius diferents) al sacrifici de la Bess a Breaking the waves d'en Lars von Trier. Una ho feia per amor, l'altre per reconeixement social.

La vida de la Chen Bailu consisteix en una festa decadent constant amb visites continuades a la seva habitació de tota mena de personatges de la "burgesia" xinesa: banquers, vidues riques, professors... un seguit d'individus decadents, egoistes i obsessionats pels diners. Un retrat fidedigne d'una època, d'una societat en davallada, que mostra el clar salt que va fer Cao Yu entre Thunderstorm i Sunrise. Així com a la primera obra es va concentrar en el drama individual amb moltes semblances a textos d'en Tennessee Williams (malauradament aquesta obra la vaig llegir el 2010 arran del meu primer viatge a la Xina i, per tant, no en tinc cap fitxa de lectura), en aquesta segona peça es concentra en la societat. Els personatges esdevenen arquetipus d'individus, les accions reflexes de comportaments socials condemnats a la tragèdia. Però la humanitat és tossuda, l'entropia és més present que el que molts volen creure i, malgrat estar caient al pou, la humanitat segueix endavant, ferma en els seus no-principis ni escrúpols i incapaç de canviar per voluntat pròpia. Ens cal una empenta externa i no sempre l'apreciem. En aquest cas, l'impulsor del canvi és en Fang Dasheng un amic/parella de la Chen Bailu que arriba del camp i li diu que es casi amb ell. De sobte, el conflicte camp/ciutat, valors/societat pren força. La Chen Bailu topa amb el seu passat i es replanteja la seva vida i comença a mirar malament a tots aquells que es passen les nits a la seva habitació bevent, fumant i jugant a Mahjong. L'exemple clar d'aquest canvi s'observa quan apareix l'Shrimp, una nena a qui l'estan obligant a prostituir-se i a qui la Chen Bailu amaga temporalment a la seva habitació. Quan l'intenta salvar, en realitat és a ella mateixa a qui s'intenta salvar. Vol tornar a sentir empatia, a preocupar-se pels demés, a ser persona, en definitiva. Lluny del món dominat pels diners, les traïcions i les enemistats.

En el segon acte, l'acció es trasllada del luxe corromput de l'habitació de la Chen Bailu a la putrefacció real i moral d'un prostíbul de baixa qualitat. Aquí ens topem amb la brutícia i la sordidesa que les capes de maquillatge i mobiliari car no ens deixaven veure a la primera escena. Aquí veiem la realitat de la tragèdia. Aquí forcen a la Shrimp a prostituir-se i no ens sorpren que alguns dels clients habituals d'aquest indret siguin els mateixos que havíem conegut a l'habitació de la Chen Bailu. I cal aquest contrast tan ferotge i tan visual entre les dues escenes per fer-nos adonar de la insensatesa de tot plegat. Tal i com es queixa un dels personatges secundaris, res té sentit, cap individu neix tan tocat i enfonsat com la societat l'acaba enfonsant.

I, al final, arriba l'esperada arribada del sol després del sacrifici de la Chen Bailu (nou paral•lelisme amb la Bess de Breaking the waves), el començament d'una nova vida, d'una nova manera d'entendre el món més humana i fraternal. Simbolitzada amb la cançó que canten els treballadors sota la finestra de la Chen Bailu, la fugida de la vida individualista vers la col•lectivitat, la cooperació. "The sun rises and the darkness is left behind."
___________________
Cao Yu, Sunrise (Echo of Classics)
Començat_  16/01/16/  acabat_ 21/01/16




25 de set. 2014

Emma Zunz, Jorge Luis Borges

"Creía tener con el Señor un pacto secreto, que lo eximía de obrar bien, a trueque de oraciones y devociones" (74) És a dir, tal i com afirma Borges, "era un buen Cristiano" (74) Estava exempte d'actuar correctament sempre que després es mostrés penedit de les seves accions. Una de les múltiples qualitats del cristianisme. Aquesta i la obliteració de la mort potser són dos dels principals motius del seu gran èxit popular.

La història d'una venjança que obliga a la protagonista a baixar als inferns per buscar justícia tal i com ho féu (tot i que no per venjança, sinó per redempció) Emily Watson a Rompiendo las olas de Lars von Trier.
_______________
Jorge Luis Borges, Emma Zunz (dintre de El Aleph - Alianza Editorial)
començat_ 21/07/14  /  acabat_ 22/07/14

2 de juny 2014

Cock-a-doodle Dandy, Sean O'Casey

"Since that one come from England, where evil things abound, there's sinister signs appearin' everywhere, evil evocations floatin' every room" (145) De bon començament, l'enemistat latent (i massa sovint real) entre Irlanda i Anglaterra marca el to general del text d'O'Casey. I aquí, a més, s'hi afegeixen les supersticions i la religió. Un còctel explosiu.

Per algunes persones, els problemes semblen resumir-se en un de sol: les dones. És sota aquest prisma que hem de llegir les paraules d'en Michael: "your religion should tell you th' biggest fight th' holy saints ever had was with temptations from good-lookin' women." (146) El boc expiatori del mal de molts homes que, pobres ells, són incapaços de combatre les temptacions diabòliques de les dones. Per això tingueren lloc les caceres de bruixes, les cremes de Salem... perquè la dona és, sempre, el diable.

Quan els treballadors amenacen a Mahon i Michael de no treballar més si no se'ls dóna allò que es mereixen, els dos homes recorren còmicament a la religió per justificar les seves accions i, alhora, condemnar les dels altres: "it's the materialism's doin' it -edgin' into revolt against Christian conduct. If they'd only judge o' things in th' proper Christian way as we do, there'd be no disputes." (153) Per descomptat. Una vegada més, la culpa és dels demés. Però cinc minuts abans de l'arribada dels treballadors els dos cristians estaven discotint sobre la quantitat de diners que tenia l'altre i sobre la seva racaneria. Però els bons cristians no discoteixen i la culpa és dels demés.

"When you hear anything or see anything suspicious, give it no notice, unless you know how to deal with it." (156) Bon avís de Shanaar quan comencen a produïr-se fets estranys i es comencen a sentir sorolls desconeguts. El problema és que si tothom fes el mateix, mai res s'arribaria a solucionar. Si davant dels misteris ningú s'hagués proposat resoldre'ls, potser encara viuríem a les coves. (i qui sap si no seríem més feliços, si Plató no s'equivocava i la humanitat hauria estat millor si no hagués sortit mai de les coves). I, davant, d'aquests misteris, deixem que siguin els savis els que els solucionin, afirmen els protagonists de Cock-a-doodle Dandy, perquè a aquests dimonis, esperits i fantasmes que només pensen en atacar-los només els poden combatre amb l'ajuda del llatí. Aquesta és la fe cega que ridiculitza tan bé O'Casey.

En conjunt, una primera escena divertida i caótica que convida a voler descubrir què s'amaga en les següents.

La segona escena comença de manera brillant: Mahon i Mike estan una altra vegada discotint sobre les coses més absurdes i acaben preguntant-se si els homes són tots iguals a ulls de Déu. Michael afirma que així és, que tots som iguals i Mahon el contradiu marcant clares distincions entre els homes, sobretot pel que fa a Bing Crosby i la resta d'estrelles de cinema. És a dir, els falsos ídols que la indústria cinematogràfica ha creat no són persones com les demés. Per una altra banda, l'arribada del missatger sembla aportar certa llum a la discussió (si més no coherència en les opinions) tot i que els dos homes l'ignorin. Michael afirma: "it's books that have us half th' woeful way we are, fillin' broody minds with loose scholasticality, infringin' th' holy beliefs an' thried impositions that our fathers' fathers' fathers gave our fathers' fathers', who gave our father what our fathers gave to us!" (173) I el missatger respon: "Faith, your father's faith is fear, an' now fear is your only fun" (173)  Però ningú l'escolta.

"How often have yous been told that pagan poison is floodin' th' world, an' that Ireland is dhrinkin' in generous doses through films, plays, an' books!" (191) es queixa Father Domineer quan veu a tots els homes i dones ballant. Sempre és culpa d'algú altre: ja sigui la música, els llibres, les pel·lícules, les obres de teatre, el diable, les dones... però mai, mai, culpa seva.

Una segona escena interessant i carregada d'informació i fets, fins i tot un assassinat que obliga al lector/espectador a voler saber què passa a la tercera i última escena.

Lordeen és capturada acusada d'estar posseïda pel dimoni quan ella només busca alliberar-se de la ceguera imposada per la fe i la tradició. "We go not towards an evil, but leave an evil behind us!" (217) li diu sàviament Lorna quan les dues marxen d'aquella casa. A vegades, el passat (allò que deixem enrere) no té per què ser millor que allò que ens espera.

"To a place where life resembles life more than it does here." (219)

I l'obra s'acaba amb una sensació de venjança assolida, amb una sensació tan Lars von Trier de que, després de tots els patiments, els protagonistes obtenen la seva merescuda venjança: totes les noies han escapat de la presó que era aquella casa i els avis s'han quedat sols i començant a dubtar sobre la seva fe. "What, Messenger, would you advise me to do?" (220) li pregunta planyívolament Michael buscant ajuda: "Die. There is little else left useful for the likes of you to do." (220) Exacte. Hi ha una època per viure i una època per morir. Ara, és el moment de la nova generació i l'anterior, les velles i arcaiques tradicions, s'han de renovar. És hora de morir, perquè ja fa molt que estan morts.
______________
Sean O'Casey, Cock-a-doodle Dandy (Penguin)
començat_ 31/01/14  /  02/02/14

9 de set. 2013

Niebla, Miguel de Unamuno

Interessant pròleg de Víctor Goti en el qual mostra la figura d’Unamuno: com els seus textos són sovint poc valorats, com el seu sentit de l’humor no és entès, com se’l critica per riure’s d’allò més sagrat. I, citant a Unamuno, diu: “si ha habido quien se ha burlado de Dios, ¿por qué no hemos de burlarnos de la Razón, de la Ciencia y hasta de la Verdad?” (14) I en un moment que el valor que s’otorgava a Déu ha passat al Coneixement (especialment el científic), quin gaudi poder-se’n burlar també de les ridícules pretensions de coneixement humanes.

Diu Unamuno: el lector “no tolera que se le saque de su sueño y se le sumerja en el sueño del sueño, en la terrible concienca de la conciencia, que es el congojoso problema” (23) És a dir, el lector vol entrar en el somni que li produeix la lectura però no vol que li facin prendre consciència que allò és un somni. “No quiere que le arranquen la ilusión de la realidad.” (23)

Esa ocurrencia de llamarla nivola –ocurrencia que en rigor no es mía, como lo cuento en el texto– fue otra ingenua zorrería para intrigar a los críticos.” (24) En una època que es parlava de la mort de la novel·la, Unamuno va voler riure’s dels crítics tot parlant d’un nou gènere inventat: aquesta nivola.


La función más noble de los objetos es la de ser contemplados.” (33) reflexiona Augusto a les primeres, i sorprenents, pàgines del llibre. Una reflexió sobre la bellesa i què la produeix. Una breu aproximació a l’estètica per començar el llibre fent-nos pensar, inevitablement, amb Oscar Wilde i El retrat de Dorian Gray.

La mania de viajar viene de topofobía, y no de filotopía; el que viaja mucho va huyendo de cada lugar que deja, y no buscando cada lugar a que llega.” (35). Anem coneixent a Augusto, un personatge plegat de reflexions i pensaments.

No hay más arte mnemotècnica que llevar un libro de memorias en el bolsillo.” (37)

Un primer capítol molt divertit on se’ns dibuixa aquest protagonista que de protagonista no en té res perquè no protagonitza cap acció, sinó que es deixa portar: “Augusto no era un caminante sino un paseante de la vida.” (34) Que no sap on anar i acaba seguint a una noia i, després, per no trencar el joc, acaba preguntant a la porta de casa d’ella qui és la noia i si està soltera i, sense voler-ho, ja s’ha trobat embolicat en una història que mai havia buscat.

Todos estos sucesos cotidianos, insignificantes; todas estas dulces conversaciones con que matamos el tiempo y alargamos la vida, ¿qué son sino dulcísimo aburrirse?” (36)

En el capítol quart les reflexions fluctuants d’Augusto transporten al lector a les onades de pensament de Leopold Bloom de l’Ulisses de Joyce. La mateixa llibertat narrativa, la mateixa anarquia d’idees inconnexes que reflexen la nostra manera desordenada de pensar.

¿Qué necesidad hay de que haya ni Dios, ni mundo, ni nada?” (75) pregunta Augusto a Orfeo, el gos que ha recollit i que ha esdevingut l’interlocutor dels seus sol·liloquis. “¿Por qué ha de haber algo?” (75) Exacte. Hi ha necessitat real de l’existència de les coses? La consciència de l’arbitrarietat de l’existència del món, de les persones, hauria d’aportar-nos un relativisme plaenter i harmònic: si res té per què existir, aquesta discussió, aquest problema, aquest enemic, el que sigui, són casuals i accessoris. No són tan vitals com jo els pretenia.

El capítol 7 és, com el famós capítol 4 de El árbol de la ciencia de Pío Baroja, un capítol de no-acció i de pura reflexió. Augusto exposa tots els seus neguits existencials (i aquí la paraula “existencial” sí que està utilitzada en el seu sentit real, de “qüestionament lògic i racional sobre l’existència” i no en el seu sentit més popular i banal de “important”); tots els seus dubtes sobre la realitat, la percepció, el jo i el tu… un capítol que reclama ser analitzat amb cura i precisió.

Interessant personatge aquest Don Fermín, el tiet anarquista místic “sin barbas” (85) de Eugenia. Home d’idees pròpies i esperances de revolta que creu en l’esperanto i un futur millor: “¡La hache es el absurdo, la reacción, la autoridad, la edad media, el retroceso!” (86) li diu a Augusto: “¡Guerra a la hache!” (86)

Y, ¿qué es el amor sino metafísica?” (99) li diu Víctor a Augusto quan aquest li explica que s’està enamorant de totes les dones d’ençà que ha conegut a Eugenia. “Tú estabas enamorado sin saberlo, por supuesto, de la mujer, del abstracto, no de esta o de aquella.” (99) comença a explicar-li Víctor, “al ver a Eugenia, ese abstracto se concretó y la mujer se hizo una mujer y te enamoraste de ella, y ahora vas de ella, sin dejarla, a casi todas las mujeres, y te enamoras de la colectividad, del género. Has pasado, pues, de lo abstracto a lo concreto y de lo concreto a lo genérico, de la mujer a una mujer y de una mujer a las mujeres.” (99)

Cada vegada que parla don Fermín ho fa amb missives certeres: “el hombre nace bueno, es naturalmente bueno; la sociedad le malea y pervierte.” (106) Tot i que, en aquest cas, la discussió sobre la bondat de l’home és molt més complexa. És cert que la civilització i la cultura tenen un efecte perniciós damunt l’home, d’això no n’hi ha cap dubte, però el que potser no és tan cert és que l’home sigui bo per naturalesa. Hobbes ja ho advertia: l’home és un llop per a l’home. Les màscares que imposen la cultura i la civilització només fan que dotar-lo d’eines per ser un llop estratega i malèfic que s’amaga rere la foscor de l’educació.

“El sueño de uno solo es la ilusión, la apariencia; el sueño de dos es ya la verdad, la realidad. ¿Qué es el mundo sino el sueño que soñamos todos, el sueño común?” (116) I en aquestes paraules hi ressona Sartre i el seu ser en l’altre, existir en tant que creiem que l’altre existeix. I acceptar que això és així perquè, en última instància, si hem de demostrar que existeix res, potser no podrem fer-ho i ens aferrarem a la màxima cartesiana del cogito ergo sum sense plantejar-nos que aquest cogito nostre pot ser, també, fals, un somni, una il·lusió, un “cervell en una cubeta”, que plantejà Putnam.

La vida es la única maestra de la vida; no hay pedagogía que valga. Sólo se aprende a vivir viviendo, y cada hombre tiene que recomenzar el aprendizaje de la vida de nuevo.” (121)

Un nou dubte clàssic: l’existència de l’ànima. Augusto la cerca per la via empirista, “me toco el cuerpo, Orfeo, me lo palpo, me lo veo; pero ¿el alma?, ¿dónde está mi alma?” (134) I, al final, acaba concloent que existeix en tant que expressió de sentiments, especialment la tristesa convertida en plor: “el alma es un manantial que sólo se revela en lágrimas.” (134)

Eso del amor es una cosa de libros, algo que se ha inventado no más que para hablar y escribir de ello. Tonterías de poetas.” (137) Encertadíssima definició que més d’una vegada he fet servir en una versió molt més barroera. A partir d’ara ja li podré assignar autor i entitat.

La cosa es que los personajes hablen, que hablen mucho, aunque no digan nada.” (156)

Sobre la idea de nivola: “invento el género, e inventar un género no es más que darle un nombre nuevo, y le doy las leyes que me place.” (158) Tal i com va fer Lars von Trier amb el moviment Dogma (o Dogma 95), un joc que va acabar sent un dels moviments cinematogràfics (i estètics) més interessants de finals del segle XX.

El hombre en cuanto habla miente.” (164) Es queixa Augusto endinsant-se en el món de la filosofia del llenguatge però sense deixar de banda als universals. “La palabra, este producto social, se ha hecho para mentir.” (164) Perquè, de fet, la veritat és un altre “producto social, lo que creen todos.” (164) No hi ha res cert. Ni tan sols la mentida.

Una de las cosas que me da más pavor es quedarme mirándome al espejo, a solas, cuando nadie me ve. Acabo por dudar de mi propia existencia e imaginarme, viéndome como otro yo, que soy un sueño, un ente de ficción…” (199) Una pràctica que, aquells que l’hem viscut, reconeixem com a terrorífica.

Al final del capítol 25, Unamuno fa un gest que s’entreveia ja en altres capítols però que, tot i això, per la manera de fer-ho, no deixa de sorprendre: es personifica en la novel·la. Tal i com havia advertit en el pròleg, trenca el somni de la novel·la recordant-nos que tot és fals, que aquest món d’Augusto que hem acceptat és una creació. En aquest cas, davant la conversa d’Augusto i Víctor sobre els personatges de la nivola que està escrivint Víctor, Unamuno no pot evitar la temptació d’afegir un incís personal en el qual confima que allò que estan dient els personatges és el que li podria estar passant a ell, que les evolucions i dubtes que Víctor comenta que tenen els personatges de la seva nivola, que actuen de forma independent, podria ben bé ser el que li passa a Unamuno amb els personatges de Niebla. Metaliteratura, el llibre dins el llibre o com se li vulgui dir, que tan bé practica Milan Kundera. 

Bona defensa de la narrativa (i la dramatúrgia) de text, de paraules, per damunt de la d’accions: “¿te parece que hacemos poco con estar así hablando?” (259) es queixa Víctor. “Es la mania de la acción, es decir, de la pantomima. Dicen que pasan muchas cosas en un drama cuando los actores pueden hacer muchos gestos y dar grandes pasos y fingir dudas y saltar y… ¡pantomima!” (260)
El gran dilema entre afavorir accions o diàlegs. Bé, dilema per a segons qui. Jo no en tinc cap dubte: l’únic real és la paraula. Les nostres accions són moviments físics que només prenen sentit a través de la nostra descodificació d’ells a través del llenguatge. Altrament, només són desplaçaments de massa que responen a unes lleis físiques de pressió, gravetat, frec, velocitat…

“Lo más liberador del arte es que le hace a uno dudar de que exista.” (261) I, inevitablement, Augusto pregunta: “y ¿qué es existir?” (261) Exacte. Aquesta és la pregunta que ens hauríem de fer més sovint. Una pregunta sense resposta, d’acord, però que és increïblement efectiva per a aportar perspectivisme als nostres problemes més vanals (la feina, els diners…)

Al capítol 31, amb l’excusa del neguit d’Augusto davant la burla que ha sofert per part d’Eugenia, reapareix la figura de l’autor, d’Unamuno, com a conseller. En aquest cas, Augusto el va a buscar a Salamanca per demanar-li ajuda. I aquí Unamuno fa un gir argumental que segur que a l’època degué ser molt novedós i sorpresiu, així ho vull llegir si més no, però que ara (després de Kundera i de Pirandello, per nombrar-ne només a dos) ja no ens sorpren: “no eres, pobre Augusto, más que un producto de mi fantasía y de la de aquellas de mis lectores que lean el relato que de tus fingidas venturas y malandanzas he escrito yo.” (266) Confrontar al personatge, amb el seu creador o, dit d’altra manera (pels religiosos) posar a l’home davant de Déu. Però és també una mostra de la noció deconstructivista que qualsevol text no té un valor per ell mateix sinó que n’adquireix un de nou amb cada nou lector, en aquest cas, Unamuno parla de la “fantasía” dels seus lectors.

Seguint la broma (o fins i tot burla satírica) que omple el llibre, a l’epíleg, en comptes de mostrar què ha passat després de la mort d’Augusto, Unamuno mostra què sent aquell “que más hondo y más sinceramente sintió la muerte de Augusto, que fue su perro, Orfeo.” (292) El gos reflexiona sobre els homes, sobre les seves rareses, sobre el fet que s’han volgut separar dels animals… l’home parla, pensa Orfeo “y eso le ha servido para inventar lo que no hay y no fijarse en lo que hay. En cuanto le han puesto un nombre a algo, ya no ve este algo; no hace sino oír el nombre que le puso, o verlo escrito.” (294) I encara afegeix; “la lengua le sirve para mentir, inventar lo que no hay y confundirse.” (294)
Unes reflexions divertides, però encertades (com la majoria de les que es troben en Unamuno) que tanquen un llibre que comença molt bé, que promet molt, que davalla cap a la meitat però que recupera forces cap al final deixant un bon regust de boca, una sensació d’haver llegit un clàssic imprescindible.
___________
Miguel de Unamuno, Niebla (Ediciones de El País)
Començat_ 26/05/13  /  acabat_ 5/06/13