La leyenda de Inverglass, Jon López de Viñaspre

Primer dels contes que conformen El clan de los Benasperi. Unes històries que "parecen baladas, nanas, boleros, escritos con la jerga y la música de las lenguas boliviana, mexicana, argentina o vasca" (71), segons afirma Cristina Montiel en el pròleg, per la poesia i musicalitat de les seves paraules. Uns contes en els quals "la sociedad representa la esclavitud física ligada al trabajo en forma de tiempo y la esclavitud mental como hipocresía y falsedad en forma de necesidades creadas y complejos" (11) Interessant i encertada concreció de la vida moderna per part de Montiel. El temps i les necessitats creades ens encadenen a un mode de viure concret que ens empresona i ens aliena.


La cita falsa de Miraslov Novotny que introdueix el conte ("siempre hay música en mi interior" (13)) ens introdueix, també, la idea de la bellesa, de la vida viscuda com una obra d'art, una realització per ella mateixa i no com a un mitjà per assolir d'altres béns artificals.

Interessant, i molt tràgica, la idea de "las mil ballenas de Nueva Zelanda" (17) Imatge poètica que mostra com aquestes balenes, fartes de l'acció de l'home sobre elles, de la decadència del progrés humà representat en aquest cas en una refineria petrolífera, "se precipitaron intencionadamente contra las costas de este mundo tan sucio" (18) Un suïcidi col·lectiu com a queixa que recorda, per la seva creació visual/poètica, la idea de la "hysteria Siberiana" que Haruki Murakami exposa a South of the Border, West of the Sun: quan, de sobte, la rutina del teu món t'asfixia i necessites fugir tot i saber que no hi ha escapatòria possible, que al teu voltant només hi ha el buit i el no-res.

"Apretó los dientes para que no le cayera de los ojos la tristeza" (21)

Seguint el mètode de la reducció a l'absurd, de portar a les últimes conseqüències un plantejament poc creíble, Jon López planteja l'encallament d'una balena a la sorra d'un petit poble irlandès i, a partir d'aquí, n'imagina les conseqüències. Ben bé com si es tractés d'un llibre de Saramago (el seu famós "i si" de l'Assaig sobre la ceguesa, La caverna o l'Assaig sobre la lucidesa, que desencadena brillantment en reflexions encertadíssimes), aquí es planteja què passaria si un fet sorprenent capgirés la monòtona vida d'un poble. I què hi pot haver de més sorprenent que una balena de 25 metres i 60 tonelades encallada a la sorra? Doncs l'estupidesa humana, les supersticions, tradicions i valors arcaics.
Un poble que demana consell al sensor alcalde i al senyor mossèn mentre malviuen per pagar impostos i despeses que no entenen. Un poble que es posa en mans d'un desconegut que afirma que les explosions faran que la balena retorni al mar. Un poble que perd bona part dels seus diners per acabar esquarterant un animal tan gigantesc però que, malgrat tot, s'alegren d'haver-ne aconseguit una llegenda per expliar, és a dir, d'haver, per fi, viscut.
_________________
Jon López de Viñaspre, La leyenda de Inverglass (dintre de El clan de los Benasperi - Palamedes Ediorial)
començat_ 27/07/14  /  acabat_ 27/07/14

South of the Border, West of the Sun, Haruki Murakami

"Until I moved to Tokyo to go to college, I was convinced everyone in the whole world lived in a simple-family home with a garden and a pet, and commuted to work in a suit." (4) Diu Hajime emmarcant-nos el seu espai vital però, mostrant, també, una realitat molt més important: en un moment o altre de la seva vida, cada individu pensa que el món és únicament tal i com és la minúscula porció del món que ell coneix. N'hi ha que ho descobreixen abans que no és així, n'hi ha que no ho descobreixen mai.

En un mes carregat de la nostàlgia dels aniversaris no realitzats (els vint anys de la mort de..., els vint anys de l'aparició del disc de...) la preciosista descripció dels amors adolescents de Hajime ens transporta, inevitablement, al passat propi. Als primers petons. Als primers dubtes. Els primers intents d'amor... amb només dos capítols, la prosa fluïda de Murakami ens sedueix i ens prepara pel dolor que, inevitablement, s'apropa: "A person can, just by living, damage another human being beyond repair." (25)

"What we needed were not words and promises but the steady accumulation of small realities." (29)

A vegades, la realitat precedeix la ficció i ens veiem a nosaltres mateixos retratats en un text. Llavors, la sorpresa del que passarà potser s'esvaeix, però la força del fet, el pes dels records i les emocions que genera, augmenten. Aquest és el cas de l'escampament de les cendres que la reapareguda Shimamoto fa en el riu allunyat on la porta en Hajime. No per previsible, l'acte perd força emotiva.

"How nice it would have been if the plane hadn't taken off" (110) confessa Shimamoto els seus sentiments i, alhora, mostra el seu dolor. Quan el passat esdevé un condicional, acostuma a ferir-nos de veritat.

"Once she got out of the car and was gone, my world was suddenly hollow and meaningless" (110)

De la desolació de la solitud brillantment expressada en el capítol 13 (la Shimamoto ha desaparegut i en Hajime no sap com seguir amb la seva vida. Estima la seva dona, les seves filles, té una bona feina... però no hi és ella) a la tristesa infinita de la idea de la "hysteria siberiana" (155): quan, de sobte, la rutina del teu món t'asfixia i necessites fugir tot i saber que no hi ha escapatòria possible, que al teu voltant només hi ha el buit i el no-res. Quan vol, Murakami fereix amb les idees. Però quin dolor tan agradable!

Més enllà de l'amor inabastable, sobresurten els fantasmes del passat que ens persegueixen. El record d'una vida que no hem viscut. El dolor d'un futur que no hem tingut. I això és el més impressiona d'aquest llibre, el que més commou i que ens acompanyarà durant més temps.
_____________
Haruki Murakami, South of the Border, West of the Sun (Vintage Books)
començat_ 19/04/14  /  acabat_ 21/04/14