Del inconveniente de haber nacido, E.M. Cioran

“No corremos hacia la muerte; huimos de la catástrofe del nacimiento.” (10) La por a la mort, afirma Cioran, no és certa, és només una projecció de la nostra por a estar vius. Però clar, continua el seu raonament, ens han ensenyat a témer a la mort i a veure el naixement com a un motiu de joia. Com es pot canviar, de cop, tota aquesta tradició?

“No hago nada, es cierto. Pero veo pasar las horas –lo cual vale más que tratar de llenarlas.” (10) Perquè és millor ser un espectador en el sentit schopenhauerià del terme, que no pas algú que omple les seves hores amb programes de televisió banals i distraccions superficials.

“¿Con qué derecho os ponéis a rezar por mi? No tengo necesidad de intercersores, me las arreglaré solo.” (11) Exacte. És detestable aquesta obsessió que tenen moltes religions (potser especialment les occidentals? No ho sé, no en sóc expert) de voler salvar de totes totes la teva ànima. De pregar pel teu bé, d’escampar la bona nova… preocupeu-vos dels vostres problemes, nosaltres ja ens preocuparem dels nostres.

L’engany al què ens condueix les paraules: “el verdadero contacto entre los seres sólo se establece en la presencia muda, en la aparente no-comunicación, en el intercambio misterioso y sin palabras que se asemeja a la plegaria interior.” (13)

En una societat tan acostumada al soroll constant, només quan podem estar amb algú en silenci sembla que és quan ens hi podem entendre de debò. Sempre i quan sigui un silenci compartit, un silenci volgut, un silenci plàcid. El silenci incòmode que massa sovint s’interposa entre les persones no és més que una altra manera de cridar: una mostra del nostre malestar.

“A medida que los años pasan, decrece el número de seres con quienes puede uno entenderse.” (17) És a dir, les experiències vitals de cadascú agafen més força conformant una personalitat única i diferenciada de la resta que, massa sovint, fa que ens aïllem els uns dels altres, que tinguem menys punts en comú i ens distanciem.

“Confesamos nuestras penas a otra persona sólo para hacerla sufrir, para que cargue con ellas.” (19). I tot aquell que hagi passat un matí a la sala d’espera de qualsevol C.A.P. entendrà perfectament a què es refereix Cioran.

“Después de medianoche empieza la embriaguez de las verdades perniciosas.” (22)

“¡Qué suerte la de Nietzsche, haber terminado como terminó: en plena euforia!” (25)

És la penúltima reflexió d’aquesta primera part del llibre. Una primera part on ha predominat la noció de la maledicció del naixement (per això el títol del llibre) i la incapacitat de superar-la, d’anar més enllà del nostre naixement. És a dir, el fet que, malgrat tot, no serem mai lliures del tot. Perquè la llibertat total implica poder-ho fer tot, poder fer, fins i tot, allò que és impossible.

“Si el hastío del mundo confiriera por sí solo la santidad, no veo cómo podría yo evitar la canonización.” (29) Comença forta la segona part del llibre.

“Sólo se deberían escribir libros para decir cosas que uno no se atrevería a confiar a nadie.” (31) I, sovint, la literatura exerceix aquest funció terapèutica. Gràcies a la solitud de la pàgina en blanc, ens atrevim a dir allò que no gosem dir de viva veu.

“Cuando se sabe de manera absoluta que todo es irreal, no tiene ningún sentido fatigarse para demostrarlo.” (35) Aquesta és una de les moltes lluites innecessàries a les que hem d’aprendre a renunciar. Si no ho féssim, ens tornaríem bojos.

“Toda opinión, todo punto de vista es necesariamente parcial, trunco, insuficiente.” (36) I qui digui que no és així, potser té en massa estima les seves pròpies idees.

Si la primera part tractava el tema del naixement, del jo, en aquesta segona Cioran mira cap als demés i analitza allò que l’envolta, les persones, les arts, el llenguatge…

“Si a medida que uno envejece hurga cada vez más en su propio pasado, a expensas de los “problemas”, es sin duda porque es más fácil remover recuerdos que ideas.” (50) Tots mirem enrere. I, amb el pas del temps, és a dir, a mesura que augmenta el nombre de coses per mirar, ho fem més. I, com molt bé diu Cioran, potser ho fem perquè els records són fàcils de remenar i de capgirar. Les idees que tenim o hem tingut no tant.

“Una obra está terminada cuando ya no podemos mejorarla, aunque se la sepa insuficiente e incompleta. Cuando se está tan harto que no se tiene ya la fuerza de agregar una sola coma, aunque sea indispensable. Lo que decide el grado de perfección de una obra no es de ninguna manera una exigencia de arte o de verdad, es el cansancio y, más aún, el hartazgo.” (51) I això ho puc corroborar per pròpia experiènca. Més d’un text que dono per acabat sé que necessita retocs, que reclama canvis i millores, però ja me n’he fartat d’ell i l’abandono. Potser temps després (setmanes, mesos, anys) hi torno i el modifico. Potser queda per sempre més imperfecte.

A la tercera part, seguint mirant cap als demés, abunden les referències i reflexions sobre autors, pensadors, artistes…

La quarta part s’endinsa (en termes generals, clar, perquè altres temes també hi són tractats) en la família i en les ciutats o les comunitats. Així, Cioran afirma “en continua rebeldía contra mi ascendencia, toda la vida he deseado ser otro: español, ruso, caníbal, todo excepto lo que soy.” (66) El descontentament vers la realitat que ens ha tocat viure.

La cinquena part aborda el tema de la creació, especialment la literària. Què implica escriure, com són els escriptors, els lectors… “sólo hay enriquicimiento cuando se frecuentan disciplinas alejadas de la propia.” (72) Diu Cioran sobre els escriptors recordant la necessitat de no estancar-se en un estil o una tendència i ser més amplis en la lectura. Això repercutirà inevitablement en la seva escriptura.

“Al permitir que el hombre sea, la Naturaleza cometió algo más que un error de cálculo: cometió un atentado contra sí misma.” (75)

“Después de ciertas experiencias deberíamos cambiar de nombre, puesto que ya no somos el mismo.” (76) Preciosa imatge sobre el poder de les paraules i la mutabilitat de la vida.

“No mires hacia atrás ni hacia adelante, mira en ti sin temor ni nostalgia.” (81) és l’encertadíssim consell de Cioran i és, a més, la mostra (potser fins aquest punt de la fitxa inexistent) que l’obra de Cioran està, en contra del que es pugui creure, plena d’optimisme. Plena de comentaris positius, d’imatges de bellesa, de bromes. Clar que a tots ens agrada molt més la seva mala folla, però no podem reduir els seus textos a la crítica i prou.

“Las noches en que hemos dormido son como si no existieran. Sólo permanecen en nuestra memoria aquellas en que no hemos pegado un ojo.” (81)

“Siento que soy libre” comença a dir Cioran. Però conclou: “sé que no lo soy” (87) I aquesta conclusió és la que sovint oblidem. És la que ens han enganyat tant bé per a que la ignorem.

La sisena part és potser, de moment, la més difícil de catalogar. S’hi tracten temàtiques múltiples que aborden la religió, la solitud, les persones, la vida… si no odiés la paraula, diria que és tracta d’una part eclèctica.

La setena part sembla centrar-se més en l’existència. L’existència en general, en el fet d’estar viu, en les seves implicacions… “Cuanto más se vive, menos útil parece el haber vivido.” (97) Segueix en la seva línia Cioran.

“Existir sería una empresa absolutamente impracticable si dejáramos de darle importancia a lo que no la tiene.” (100) és a dir, si ens treiéssim del damunt totes les distraccions supèrflues (esports, música, arts…) i només donéssim importància a allò realment important (important per a la supervivència de l’individu en el sentit més mecànic i biològic, s’entén) doncs la vida deixaria de tenir valor per a nosaltres.

“Faltos de ocupación, los viejo parecen querer resolver algo muy complicado y dedicar a ello todas las facultades de que aún disponen.” (103) diu molt encertadament Cioran. I, potser no amb menys raó, afegeix; “esa es quizá la razón por la cual no se suicidan en masa como deberían hacerlo si estuviesen un poquitín menos absortos.” (103) El gran dubte de la vellesa: per què, malgrat tot, seguir vivint?

“Cuando me preocupa un poco más de la cuenta el no trabajar, me digo que bien podría estar muerto y que entonces trabajaría aún menos…” (107). Les discussions sobre el treballar o no són ben curioses. Socialment hi ha uns paràmetres establerts, unes convencions que s’han de seguir, de no fer-ho sembla que hom no treballa, tot i passar-se les nits en blanc sense deixar mai de fer-ho. Potser el tema seria establir què vol dir exactament treballar (cobrar? Seguir un horari?). Si més no s’evitarien moltes confussions i discussions inútils.

“Para vencer la perturbación o una inquietud tenaz no hay nada como imaginar el propio entierro.” (108) O, dit d’altra manera, posar perspectivisme al problema, adonar-nos que, potser, no n’és tant, de problemàtic. La mort com a motor per la vida, que reclamava Heidegger.

I per concloure aquesta part sobre l’existència, Cioran diu “todo fenómeno es una versión degradada de otro fenómeno más vasto: el tiempo, una tara de la eternidad; la historia, una tara del tiempo; la vida, tara también, de la materia.” (112)

La vuitena part sembla concentrar-se en França, en la seva història, en les seves revolucions… “lo que me disgusta de la Revolución Francesa es que todo ocurre sobre un escenario: sus promotores son actores natos, la guillotina no es más que un decorado.” (116)

“Lo único que debería enseñársele a los jóvenes es que no hay nada o casi nada que esperar de la vida.” (117) l’ascetisme epicuri per defugir el dolor; la no participació shcopenhaueriana… i, en canvi, què s’ensenya a les escoles? Que dos i dos són quatre i que si memoritzem allò ensenyat ens espera un gran futur. Cioran afegeix: “pienso en un Cuadro de Desengaños colocado en las escuelas y en el que estarían representadas todas las decepciones reservadas a cada cual.” (117) Potser així, quan arribessin, no serien tan doloroses.

“¿Qué es, pues, la filosofía? El gusano en el fruto.” (121) O, tal i com digué una amiga en referència a la necessitat de canviar les maneres de viure des de dintre, el corc que ho va rosegant tot deixant la carcassa per fora fins que, al final, pffff… una bufarada i l’estructura cau.

La novena part és, novament, de temàtica variada. Potser el tema de la religió, la meditació, la reflexió i la vida abans de néixer i després de morir hi sobresurten, però no excessivament.

“En el fondo cada cual se cree y se siente inmortal, anque sepa que va a expirar dentro de un instante. Se puede comprender todo, admitir todo, imaginar todo, salvo la propia muerte, aunque se piense en ella sin descanso y se esté resignado.” (143)

“¡Cuidado con los eufemismos! Agravan el horror que se supone deben disfrazar.” (149) I, precisament, el llenguatge és el tema de la desena parta. El poder del llenguatge que ja ens mostrà Wittgenstein, la seva capacitat de crear el món. Aquí Cioran vol mostrar el nostre ús incorrecte del llenguatge però, també, la pedanteria i les aberracions que es fan en el seu nom: “la gente distinguida no inventa en cuestión de lenguaje.” (154)

“Dios: una enfermedad de las que nos creemos curados porque ya nadie muere por su causa.” (157) I això potser a la França del 1973 de Cioran era veritat. Avui en dia, però, està clar que la malaltia encara perdura.

“No leeré más a los sabios.” (160) Afirma certament Cioran: “me han hecho demasiado daño” (160). Continua mostrant les idees de l’engany de la literatura i el dolor de la raó. “Debí de haberme entregado a mis instintos, dejar expandirse mi locura. He hecho todo lo contrario, he adquirido la máscara de la razón, y la máscara ha terminado por suplantar al rostro y por usurpar todo lo demás.” (160)

A la onzena part abarca l’antropologia. Dóna voltes a la idea d’home, “un gorila descarriado” (172), a la manera com viu la vida, com busca explicacions i sortides per acabar concluïnt que “el hombre sólo me interesa desde que ya no cree en sí mismo.” (174) Ara que l’home està en decadència, que dubra de tot, que es troba indefens és quan, segons Cioran, val la pena.

Com si s’estigués justificant, Cioran diu al dotzè apartat: “cualquiera puede tener de vez en cuando el sentimiento de no ocupar más que un punto y un instante; conocer ese sentimiento día y noche, durante todas las horas, es menos común, y a partir de esa experiencia, de ese dato, uno se torna hacia el nirvana o hacia el sarcasmo, o hacia los dos a la vez.” (181) Per això els seus textos a vegades respiren pau, harmonia (en el sentit de buidor i no-res, clar, no en el sentit més hippiós de l’expressió) i d’altres ràbia i crítica.

“Todo lo que el hombre hace se vuelve necesariamente en contra suya.” (183)

“Nada, no me ocurre nada, es sólo que he dado un salto fuera de mi destino, y ahora ya no sé hacia donde dirigirme, hacia qué correr…” (187) acaba el llibre amb aquesta imatge tan poètica i, alhora, tan desoladora: una bona mostra del pensament de Cioran.
____________
E.M. Cioran, Del inconveniente de haber nacido (Taurus)
començat_ 16/05/13  /  acabat_ 25/05/13 
 

Conversations in Bolzano, Sándor Márai

Tercer llibre de Márai que llegeixo. El primer va ser Confesiones de un burgués, un regal totalment inesperat d’un amic que em coneixia millor que jo mateix: va ser una descoberta. Malgrat no respondre al meu estil habitual de lectura, malgrat aprofundir més en la història que en la ficció, em resultà un llibre molt interessant de llegir.

Amb Embers, traduït al català lamentablement com a L’última trobada, vaig quedar bocabadat. Era un llibre genial. D’una bellesa subtil, de moviments lents i grans reflexions. Una joia que ja tinc ganes de rellegir.

Començo Conversations in Bolzano. El tema no és tan atractiu, l’edició del llibre encara menys, per això m’ha costat cinc anys decidir-me a llegir-lo. Però només començar, hi trobo a en Márai. Explicant com un somriure s’escampa per tot Itàlia i arriba a França i Alemanya i Rússia quan la gent explica la fugida de Casanova de la presó. Una sensació de benestar, de satisfacció, de pensar que, en el fons, no tot està perdut.

I, per l’altra banda, “the policemen, the magistrates, the militiamen and the spies –everyone whose business it was to keep people on the grip of fear of the authorities– went about their work suspiciously and in ill temper. Because there is nothing quite as dangerous as a man who will not yield to despotism.” (13). Exacte. Quan la por, l’autoritat, la imposició no atura a les persones, els que intenten imposar el seu poder estan perduts.

Aquest contrast entre la fugida de Casanova, el trencament de les regles, la cara de pomes agres dels opressors era el generador d’aquest somriure que s’escampava arreu d’Europa: “It was as if someone had sent a secret signal to tell them that life was not simply a matter of rules, prohibitions and chains, but of passions that were less rational, less directed and freer that they had hitherto believed. And for a moment they understood the signal and smiled at each other.” (16)

Una bonica imatge de la desesperació: “when a man is in trouble he will grasp at anything, even the hangman’s rope.” (60)

“I have not yet finished laughing at the arrogance of bureaucrats, dignataries, and all manner of respectable persons.” (66)

I encara més: “what the world demands is hierarchy and obedience, the painful act of self-surrender, the unconditional acceptance of moral and divine order. Deep inside him burned the threatening flame of resistance to such things, and that was unforgivable.” (108) mostra el narrador quan explica perquè odien tant a Casanova, perquè el van condemnar i empresonar. No va ser per la seva luxúria o les seves orgies, a Venècia es feien actes molt més immorals, era pel seu esperit lliure. Per què, sinó, es tem a la cultura, als lliure pensadors, als crítics? Malauradament, els anys passen però res canvia.

Signor Bragadin, el noble mecenes de Casanova, era un home d’aquells“who know that it is impossible to escape our memories and that it is pointless hoping that we might pass our experiences on to the others; who realize that we live alone, make mistakes alone, and die alone, and that whatever advice or wisdom we get from others is of little use.” (126)

“He was waiting for something to happen. Because to live is, in some respects, to wait.” (129)

“There is a kind of man whose whole attraction, every virtue, every charm, emanates from his incapacity for happiness.” (142) Aquest és un dels comentaris que fa un dels clients de Giacomo quan decideix obrir una consulta. Una consulta general, de consells, d’escoltar la misèria de la gent… una manera de rendibilitzar l’egoisme humà: cobrar per escoltar i potser, només potser, donar algun consell que saps que no seguiran.

“Isn’t it a fact that you writers are a shameless lot, putting the most shameful human thoughts down on paper, without hesitation, sometimes even without thinking?” (189) Sí. Ho reconec. Som culpables. I qui sap per què ho fem. No necessàriament per denunciar les coses, per mostrar allò que veiem, sinó perquè no podem actuar d’altra manera.

“A kiss is always virtuous but a word about a kiss is always blameful.” (189)

“The world only exists insofar as we see it, and you too only exist insofar as Francesca is capable of seeing you.” (192) I aquesta és una de les veritats més irrefutables de la humanitat. I també una de les menys acceptades. Nombrosos pensadors existencialistes han cercat i cregut trobar la realitat de la nostra essència en la visió (esse est percipi). Sartre, per exemple, planteja que l’altre existeix en tant que nosaltres el veiem. El problema rau en com justifiquem que nosaltres també existim. Si acceptem que l’existència depèn, en part, de la visió, que les coses existeixen en tant que les veiem, qui ens veu a nosaltres en tant que existim?

Continuant el seu llarg monòleg i l’elogi del llenguatge, el duc de Parma (l’enemic de Giacomo, el marit de Francesca, l’únic amor real de Giacomo) diu: “words bind and their binding power extends to both the past and the future.” (207) Les paraules no entenen de constriccions temporals, tant poden afectar el nostre present (allò que vivim), el nostre futur (allò que desitgem), com el nostre passat (allò que recordem).

“My time is short and I cannot afford to wait on the morals and judgments of the world.” (214) Per això mateix, el duc li demana el que li demana, per això vol comprar els serveis de Giacomo per una nit: per seduir la seva dona, treure-li aquest amor no realitzat del cap i poder-la recuperar. Perquè, sovint, aquest és el gran problema de les persones: som incapaces d’oblidar tot allò que no vam fer.

“An artist, and only an artist, can shatter the laws of space and time.” (220) Unes lleis imposades per nosaltres mateixos, tanmateix. Per la nostra lectura personal del temps i l’espai.

“Words, however precise, can only name and catalogue the discoveries of mankind, but they solve nothing.” (259) I les descobertes que anomenen poden se falses, fruit de la nostra limitada, antropomòrfica, visió del món.

Interessant manera de preguntar si algú s’avorrirà de nosaltres: “Are you afraid that boredom might one day grip you with its damp palm and strangle you as you wake beside me?” (267)

Del començament interessant, de les descripcions àgils i els pensaments ben trobats, hem passat, malauradament, a dos inacabables monòlegs (primer el del duc de Parma quan porta la carta de Francesca a Giacomo) i després el de Francesca quan visita a Giacomo. Uns monólegs carregats de tòpics del romanticisme: l’amor, la passió, la bellesa, les relacions… però que acaben sent repetitius, cíclics. Una llàstima, la veritat, perquè la conversa a Embers havia sigut tan agradable, tan interessant i ben trobada, que sap greu que aquestes s’entrebessin.

Interessant el canvi de papers. Com, al final de la conversa, Francesca afirma: “I saw you, I was tender to you, and I hurt you” (282) just el que Giacomo havia de fer-li a ella, seguint les ordres del duc. I, encara més, ella afegeix: “I hope I did not hurt you too much” (282), l’única petició que el duc li havia fet a Giacomo.

Són aquests petits detalls de qualitat els que mantenen viu un llibre que no arriba a les expectatives generades per les altres obres de Sándor Márai. Els que el converteixen en una lectura correcte, en ocasions interessant, però poca cosa més.
____________
Sándor Márai, Conversations in Bolzano (Penguin)
començat_ 23/07/12  /  acabat_ 8/08/12

A piece of monologue, Samuel Beckett

Escrit l’any 1979, les frases, ara, ja són fragmentades a plaer. Les paraules agrupades en segments de significat i no en segments semàntics seguint unes imposades regles gramaticals.

“Words are few. Dying too. Birth was the death of him.” (265)

Aquest és l’estil que proposa Beckett en aquest monóleg. Un estil molt semblant al que proposà Joyce a Ulisses amb el seu flux constant de pensament. Per això aquí, que se’ns ofereix un monòleg, l’estil resulta convenient i encertat.

D’entrada, doncs, ja sembla funcionar. I destaca aquesta idea primera del naixement com a mort, és a dir, des del moment que va nèixer (aquest ell), havia de morir. Si no hagués nascut, no hauria mort.

Tot el monòleg és un repàs al passat, a tot allò que ja no hi és, els quadres a la paret on es podia veure tota la família, per exemple, o les “thirty thousand nights” (267) que ha tingut la seva vida, “thirty thousand nights. Hard to believe so few.” (265)

Fins que arriba el final i, amb ell “half hears there are no other matters. Never were other matters.” (269) Tot allò que ha fet, que l’ha capficat, que l’ha preocupat, era en va perquè només hi ha una qüestió real: “the dead and gone. The dying and the going.” (269)
___________
Samuel Beckett,  A piece of monologue (dintre de Collected Shorter Plays of Samuel Beckett - Faber and Faber)
començat_ 18/02/12  /  acabat_ 18/02/12

Los existencialismos: claves para su comprensión, Pedro Fontán

I un dia em ve de gust descobrir com es presentaven els existencialistes als estudiants de batxillerat i C.O.U., és a dir, a l’estudiant que jo també vaig ser.

En el pròleg, l’autor del llibre, professor de secundària durant més de 20 anys, ens promet que està interessat en ensenyar, però també en educar, és a dir, en el procés i les maneres a través de les quals s’han d’impartir els ensenyaments per a que resultin efectius. Totalment d’acord. Llàstima que només començar, l’autor s’endinsa en un vocabulari feixuc, rebuscat, d’allò més complicat per algú de 16 o 17 anys sense coneixements previs de filosofia. Comencem malament.

Parlant de l’origen de l’existencialisme, fa referència a la 1a guerra mundial i diu que “este sangriento holocausto originó una inmensa crisis de conciencia y de valores, patentizó el drama de la muerte y la congoja de la finitud del hombre, desencadenó y puso súbitamente en primer plano la reflexión sobre el sentido de la existencia humana. El existencialismo constituye una respuesta a este desolador marco histórico.” (17-18)

Molt bé. Em plantejo, però, quin adolescent entendrà això de “la finitud del hombre” o, fins i tot, les paraules “patentizó” i “congoja”.

Vet aquí la importància dels registres, senyor Fontán.

Com aplaudir-se a un mateix: “La actitud antiesencialista resulta plenamente comprensible dentro de las coordenadas que lo hemos encuadrado.” (22) I potser sí que la definició anterior era molt clara i entenedora (“En el hombre, según los existencialistas, prima la existencia sobre la esencia. La existencia es previa a la esencia. Es decir, el hombre no tiene esencia prefijada, sino que él libremente se la constituye a lo largo de las vicisitudes de su existencia en el mundo.” (22)), però potser no cal donar-se aquests copets a l’esquena un mateix.

Motius que fan que l’existencialisme sigui una doctrina de pensament atractiva:

1. “La existencia es previa a la esencia. Es decir, el hombre no tiene esencia prefijada, sino que él libremente se la constituye a lo largo de las vicisitudes de su existencia en el mundo.” (22) És a dir, tots neixem lliures d’arribar a ser allò que vulguem. Malgrat els entrebancs socials, econòmics, culturals… no tenim cap altra limitació essencial que ens impedeixi ser com vulguem ser. El que passa és que ens passem mitja vida intentant descobrir què volem ser i quan creiem saber-ho ja no tenim forces per assolir-ho.

2. “para el existencialismo las cosas no deben ser explicadas, sino vividas.” (23) I què és això sinó el reclam etern de deixar-nos de teoria i començar a viure?

I s’entra a l’anàlisi del primer autor:

Kierkegaard

Grans records, surt el nom de Regina Olsen i és com menjar un pastisset Proustià i retorno al Diari d’un seductor, a la seva romàntica desesperació, al seu hedonisme extrem, al seu desig estètic.

“Cada hombre es solitario, no puede comunicarse con profundidad con los demás ni establecer relaciones verdaderamente íntimas con ellos. Pero puede entrar, si quiere, mediante la fe subjetiva y existencial, en comunicación directa, inmediata, con otra persona, con otro sujeto: Dios.” (51) I massa sovint ens oblidem d’això. No del tema de Déu (el principal error Kierkegaardià), sinó del fet que estem sols, que no ens podem comunicar al 100% amb els demés, que, com a molt, som capaços de generar o de sentir una certa empatia pels altres, però que és impossible saber fins a quin punt allò que sentim es correspon a la realitat de l’altre. Ignorar-ho és creure’s en la possessió de la raó i donar consells a tothom. Acceptar aquesta solitud infranquejable és aprendre a ser feliç, malgrat la solitud final.

“Todos los filósofos existencialistas conservarán del pensamiento de Kierkegaard la idea de angustia, la idea de subjetividad, las paradojas de la existencia y la idea de la nada.” (55) L’angoixa com a sensació nascuda davant la descoberta de la vida, de la realitat finita i absurda de la nostra existència, però també davant del buit, del no-res que ens precedeix i que ens sobreviurà. Perquè, com diu Fontán, “no trata Kierkegaard, como Hegel, de allanar o superar las oposiciones y contradicciones de la existencia humana y de combinarlas en una síntesis reconciliadora, sino que la dialéctica kierkegaardiana deja persistir intactos los pares de opuestos, incluso muestra un vivo interés por agudizarlos y acentuarlos.” (54-55) És a dir, Kierkegaard no utilitza la filosofia per a fer-nos la vida més fàcil i plaentera, sinó per a fer-nos-la més real.

Heidegger:

Cal que digui, ara, quina és la idea heideggeriana que més m’ha marcat des del moment que la vaig sentir i que, de fet, és potser de les que més he explicat a tots els pobres que m’han hagut d’escoltar? És aquesta: no hem de defugir la mort. Al contrari, hem d’aprendre a observar-la, n’hem de prendre consciència de la seva presència, sentir el seu buit, el seu no-res. I aquesta buidor, aquesta angoixa ha d’esdevenir el motor de la nostra vida: hem de ser conscients de la mort per així poder viure més plenament. Una idea que Martin Amis gira irònicament així: “Death gives us something to do. Because it’s a full-time job looking the other way.” (London Fields, 240)

“El hombre no deja de proyectarse jamás, nunca vive pura y exclusivamente del presente, sino que vive siempre del pretérito hacia el porvenir. El hombre es en el presente su pasado y su futuro al mismo tiempo. Toda nuestra vida cotidiana no es otra cosa que usar de las posibilidades futuras que nos brinda nuestro pasado.” (63) Per molt que creiem que vivim en el present, en realitat ho estem fent també en el passat i en el futur, com a conseqüència de tots els actes previs que hem realitzat i com a possibilitat de tot allò que farem. De fet, i això no ho diu Heidegger, sinó jo, el present no existeix a nivell racional, existeix a nivell vital, en tant que el vivim, l’experimentem, però quan el volem passar pel sedàs de la raó, ja no és present: és passat. Així d’efímer i fràgil és el nostre present.

El fet que l’home viu de manera inautèntica es mostra, segons Heidegger, pels següents motius:

- “Anonimato: ignorado, desconocido, disuelto entre la masa.

- Mediocridad: hacer lo que hace la gente, decir lo que dice la gente, etc.

- Publicidad: charlatanería superficial o curiosidad banal.

- Anodino: insípido, insulso, insustancial, trivial, vulgar.

- Irresponsabilidad: hacer lo que todos hacen sin plantearse nunca las consecuencias o implicaciones ulteriores.

- Inconsciencia: evadirse del problema de la muerte y de los grandes interrogantes de la existencia.” (64)

I qui més qui menys es pot veure reflexat en aquestes característiques, qui més qui menys alguna vegada ha caigut en algun d’aquests sacs.

Com a solució, com a vida autèntica, Heidegger aporta la idea prèviament explicada: “aceptar la realidad de la muerte.” (65) “El hombre auténtico se atreve a enfrentarse con la desnuda realidad de la muerte que le revela que su ser es, sin más, nada. El hombre auténtico no se escabulle de la presencia de la muerte y del hecho de la inanidad, sino todo lo contrario: de la muerte y la nada sacará razones para definir el sentido de su existencia.” (65)

“La pérdida del ser es la causa, según Heidegger, de los grandes males que afectan a la civilización contemporánea.” (74) “los hombres, todos y cada uno de los hombres que me rodean, ya no valen por lo que son (lo que son han dejado de serlo al cerrarse al ser), sino para lo que me sirven. Se convierten en objetos, dejando de ser sujetos. Se convierten en medios, y dejan de ser fines.” (74) I encara afegeix: “La sociedad tecnológica surge bajo la huella del olvido del ser. El Estado totalitario, la manipulación de la sociedad de consumo, la masificación del hombre bajo el engranaje despiadado de los mecanismos de la sociedad industrial son, pues, consecuencias inmediatas del abandono del ser.” (74) I conclou: “El hombre actual en su ciega carrera tecnológica y armamentística, que amenaza el equilibrio ecológico de la tierra y que compromete la continuidad de la vida humana sobre el planeta ante el peligro de un holocausto nuclear, expresa dramáticament su pérdida de sentido ante el ocultamiento del ser.” (74) I el que més mal fa és que aquesta queixa la feia Heidegger l’any 1927 i avui en dia, 84 anys després, res ha canviat. De res han servit les seves queixes i les continues protestes d’altres intel·lectuals i pensadors com Adorno i Horkheimer: tot segueix igual i, de fet, pitjor.

Sartre:

Un dels pocs llibres que he llegit integrament en francès és L’existència és un humanisme, de Sartre: era la única edició que tenien a la biblioteca de la Universitat de Glasgow i havia de fer un treball sobre el tema. Era això o inventar-mes les coses perquè internet tot just neixia llavors. Clar que em vaig inventar moltes coses perquè el meu francès llegit parteix del coneixement del català, unes nocions de llatí i una bona imaginació lingüística. Però recordo que el vaig trobar un llibre molt encertat.

La Nàusea, llegit anys després, en canvi, em saturà: molta informació, molts temes i jo potser molt verd. És un llibre que convé rellegir i que el tinc cridant-me des de l’estanteria des de fa anys.

“El hombre es libre porque no ha sido creado para ningún fin, no por Dios (Sartre da por supuesto el ateísmo, pues parte de la base de que Dios no existe a pesar de no detenerse en demostrarlo; parece que lo considera como ya suficiente demostrado por pensadores anteriores), ni por la evolución, ni por ninguna otra cosa.” (85) Molt bé Sartre, molt malament el senyor Fontán: utilitzant un exemple clàssic de la lògica, si hom diu que no existeixen els corbs blancs (ja sigui com a resultat de l’experiència empírica, dels raonaments mentals, de l’estudi d’aquestes aus… pel que sigui), no té per què demostrar que no existeixen. És més, no hi ha manera de demostrar que una cosa no existeix: el que sí que hi ha és manera de demostrar que les coses existeixen. En aquest cas, mostrant un corb blanc. Per tant, senyor Fontán, si Sartre diu que Déu no existeix, és vostè qui li ha de mostrar que s’equivoca ensenyant-li a Déu.

“Simplemente nos encontramos existiendo, y entonces tenemos que decidir que hemos de hacer con nosotros mismos. Como no hemos sido creados para hacer nada en concreto, ni para realizar ningún fin, cada hombre deberá buscarse un fin propio, un objetivo propio, válido solamente para él, y realizar su proyecto particular, que tiene un valor meramente subjetivo.” (85) Molt bé tota aquesta llibertat otorgada per Sartre, però al mateix temps, quina por i quina responsabilitat! A molta gent li va d’allò més bé tenir un Déu o qualsevol altre propòsit vital prèviament marcat al qual aferrar-se per seguir vivint. Sense ells, estan sols i abandonats. I llàstima que no ho valorin perquè millor sols que tan mal acompanyats.

“El hombre es una pasión inútil. Ni el nacer ni el morir tienen sentido.” (91) Aquest sense-sentit és el que genera la sensació de nàusea, és a dir: “el sentimiento que el hombre experimenta hacia lo real, cuando adquiere plena conciencia de que está desprovisto de razón de ser, de que es absurdo.” (91) L’enfrontament directe i conscient amb la realitat absurda, superflua, innecessària i insensata de la nostra existència ens provoca la nàusea. La observació directe del buit ens esborrona.

Karl Jaspers:

Silenci. Ignorància. Vet aquí el que una llicenciatura en filosofia centrada pràcticament exclusivament en Wittgenstein provoca. Clar que el nom havia sortit alguna vegada, que alguna referència indirecta, esbiaixada s’hi havia fet, però res més.

És hora de conèixer a un desconegut.

“El sujeto pensante, cuando ha llegado a viejo es cuando menos se siente acabado: como decía Kant: cuando hemos llegado al punto donde podemos comenzar de veras, tenemos que irnos y dejar que se haga cargo otra vez el principiante.” (98) La sensació que necessitem tota una vida per començar a aprendre coses i, quan les volem aplicar, ja és massa tard.

“Soy, pues, cuando elijo; no cuando me limito a pensar. El cogito, ergo sum (pienso, luego existo) de Descartes debería sustituirse, en la filosofía de Jaspers, por el Eligo, ergo sum (elijo, luego soy).” (104) Crítica al racionalisme extrem que s’oblida de l’individu, de la vida, de l’existència. Seguint aquest plantejament, Jaspers diu que “la libertad no se demuestra; su existencia se constata en su presencia y en su ejercicio. La libertad no se demuestra por mi inteligencia, sino por mi actividad personal.” (106) Perquè la llibertat no cal racionalitzar-la, no cal plantejar-nos si existeix o no, per Jaspers, el sol fet de poder-la qüestionar, ja implica que existeix. Potser sí, potser no. Hom es pot fer moltes preguntes i no per això se’n deriva l’existència d’allò preguntat. Se’n diu crítica a la prova ontològica de l’existència de Déu. És a dir, primer uns van dir que en tant que Déu és el ser més perfecte que podem pensar i com que la manca d’existència seria una privació d’aquesta perfecció, se’n deriva, per força, que existeix, però foren rebatuts mostrant-los que confonien essència amb existència. Que passaven d’un atribut a una realitat. Perquè no hi ha cap element que impliqui la necessitat de la existència de Déu i, per tant, afirmar que és perfecte no força la seva existència, sinó que ens mostra una característica d’aquesta entitat que pot o no existir.

Doncs aquí retorna aquesta idea al cap. Que potser l’afirmació que la genera no és de Jaspers, que potser és culpa de la interpretació que en fa Fontán. De moment, no ho puc assegurar.

Interessant la connexió llibertat i necessitat que fa Jaspers: “ser libre es ser uno mismo, es actuar necesariamente de acuerdo con lo que uno es. Libertad es fidelidad a sí mismo. Por otra parte, mi propia libertad se impone cadenas a sí misma, pues lo que ella ha hecho en el pasado deviene un condicionamiento para mis decisiones presentes y encauza mi porvenir.” (106) És la teoria dels espectres, de Derrida, que ens diu que ens persegueixen els espectres de les eleccions passades, dels móns i possibilitats que no vam escollir. És a dir, que en prendre una decisió en el passat, vam escollir una opció però en vam descartar d’altres que, en comptes de desaparèixer, ens persegueixen constantment, com si fossin espectres, per fer-nos plantejar si vam escollir bé. És l’enyorança per la vida no viscuda. Una de les pitjors enyorances.

Jaspers emfatitza la idea que, malgrat ser molt més important l’individu que allò universal, ens convé interactuar amb els demés: “el hombre no se realiza, como existente, de forma aislada. Yo no soy más que con y por los demás.” (107) O, com diu ell, comunicar-nos. No una comunicació entesa com a transmissió de paraules o d’idees, sinó una comunicació molt més profunda: “en la verdadera comunicación lo que me atrae no es algo que el otro pueda tener (ciertas ideas a transmitir, ciertas emociones a compartir, ciertos placeres a proporcionar), sino lo que él propiamente es en su libre manifestación.” (108) Aquesta comunicació és important perquè “la libertad del otro me revela mi propia libertad, la existencia del otro desvela mi propia existencia. Necesito, por tanto, mantener la libertad del otro para que, frente a ella, se manifieste la mía propia.” (109) És a dir, com ja s’ha comentat abans, gràcies als demés, nosaltres som.

Interessant pensador, caldrà aprofundir més en la seva obra.

Gabriel Marcel:

Un altre desconegut i, en aquest cas, fins al punt de no haver-ne sentit mai el seu nom.

Comença bé, però: “mi vida está infinitamente más allá de la conciencia que puedo tener de ella en un momento cualquiera.” (114) Dit d’altra manera, no podem jutjar un tot per un particular, una vida per un minut.

Alienació de l’individu: “la persona se agota en ser consumidor, ciudadano, funcionario público, padre de familia, etc. De esta forma el individuo se convierte en un ser anónimo e impersonal.” (118-9) I afegeix més avall que “al olvidarse del ser , por haber perdido el ser, el hombre solo se preocupa por el tener.” (119) I conclou amb la genial frase: “Se valora al hombre por lo que tiene y no por lo que es.” (119) Exacte: un retrat perfecte de la nostra societat deshumanitzada que ha enretirat l’home del centre de l’univers i hi ha situal els interessos (econòmics, personals…)

Marcel diferencia entre problema (“algo intelectual que está ante mí y separado de mí.” (121)) i misteri (“una realidad que penetra en mí.” (121)) i considera que la ciència s’encarrega d’estudiar i resoldre problemes, és a dir, elements exteriors al jo, mentre que la filosofia s’encarrega de desvetllar misteris, allò referent al jo. “El ser no es un problema a resolver, es un misterio a comprender.” (120) perquè, com afegeix, “el ser no es un objeto, sino una presencia; no puede consiguientemente ser demostrado o deducido, sino simplemente experimentado y reconocido.” (120) Per tant, no es poden aplicar les estratègies racionals emprades per la ciència a l’hora de conèixer el ser, sinó que s’ha de recórrer a diferents aproximacions.

Reclama el pas de la subjectivitat a la intersubjectivitat, és a dir, del jo al tu, però preservant aquest jo i aquest tu. El que passa és que no acaba de ser clar en les seves afirmacions perquè diu que “el yo encuentra en el tú su verdadero ser porque ya no está solo.” (123) Quan havia dit que l’individu estava sol? I, encara més, quan havia dit que no havia d’estar sol? Novament, ignorant del pensament de Marcel, millor culpar a Fontán per una deficient explicació.

“El ser, pues, es el nosotros; el yo y el tú no son más que aspectos o participaciones de él. Esta es, en definitiva, la intuición central de la filosofía de Gabriel Marcel.” (123-4)

I acaba feliç el senyor Fontán. Ja havia amenaçat amb anterioritat, però havia obtat per ignorar-ho, però aquesta conclusió que fa no té nom. Ni decència. Arran del pensament de Marcel, ens mostra com el francès creia que l’amor ens permetia la comunicació última amb els altres individus. Fins aquí, d’acord. Després deia que de totes les formes d’amor, l’amor a Déu era el més gran i autèntic de tots: “És es el amor siempre disponible, el Ser siempre fiel que nunca me traicionará, el paradigma que me sirve de guía en todas las formas de intersubjetividad que mantengo a lo largo de mi existencia.” (125) Doncs molt bé, cadascú és lliure de creure el que vulgui. Però aquí apareix Fontán i insisteix en el tema: “las filosofías de Karl Jaspers y de Gabriel Marcel nos muestran con toda evidencia que las filosofías de la existencia no lo reducen todo a la existencia, porque la existencia —según ambos pensadores defienden— debe siempre definirse con algo distinto de ella: la Trascendencia.” (125) I es queda tan content. Ja ens ha deixat el sermó religiós i ell feliç. Doncs no, senyor Fontán, l’objectiu d’aquest llibre no és el de captar nous adeptes al cristianisme, sinó introduir el pensament existencialista als estudiants de filosofia de secundària. Si no és capaç de fer això, no escrigui aquesta mena de llibres.

I, per culminar un llibre sobre l’existencialisme, una introducció al tema pensat pels estudiants de B.U.P i C.O.U., la reflexió final del senyor Fontán és que l’existencialisme ha mort. Sí, senyor! Així segur que aconseguirà l’atenció dels estudiants! Segons Fontán, l’existencialisme primer va ser assatjat i criticat i ara ja no és seguit per cap filòsof… bé, si ell ho diu. El que sí que accepta Fontán, és que ha transcendit la filosofia i s’ha instaurat en altres àrees (“podemos afirmar que el cine (a partir de Bergman) o la literatura (a partir de Kafka), han incorporado —en mayor o menor medida— muchas de las inquietudes y perspectivas ontológicas abiertas por los existencialismos.” (131) I amb això sí que no s’equivoca. Que no accepti la possibilitat d’una mutació, d’un pas dels llibres teòrics a una introducció social, que només reconegui com a filosofia aquell mecanisme reglat, organitzat, jerarquitzat, de pensament, això ja és tot una altra fitxa de lectura.

____________

Pedro Fontán, Los existencialismos: claves para su comprensión (Cincel)

començat_ 19/07/11  /  acabat_ 24/07/11