La dama enamorada, Joan Puig i Ferrater

“El lligam de la pàtria no era prou fort per a lligar-me amb aquest home que en res no deu pensar ni sentir com jo.” (93) Perquè, a vegades, en un excés de patriotisme, volem creure que només pel fet de compartir un país, vol dir que ens hem d’entendre amb algú. Com si la cultura comuna ens pogués amistançar a tots. “Els estrangers són la perdició de la França” (116) es queixa Víctor mostrant-no com, en aquesta obra, la figura de l’estranger, aquell amb idees i pensaments diferents és un element de conflicte tal i com ja passava a Aigües encantades. Allà era un estranger vingut al poble des de la ciutat, aquí es tracta d’algú vingut d’un altre país. Però el conflicte que provoca és el mateix: el trencament de la monotonia i les tradicions. La figura de l’estranger, com en Camus, com a element de trencament, no importa d’on sigui aquest esntranger, pot ser del mateix poble, però si no pertany, sinó s’amotlla a les cultures i tradicions existents, n’és aliè i, consegüentment, foragitat.

Interessant triangle amorós entre l’amor d’un fill per la seva mare i el d’ella per l’amic del fill. Com la gelosia fa enfollir al fill. Com no pot suportar la idea de compartir la mare (un clar ressó del mite d’Èdip) i com, al final, descobrint que les seves sospites són certes, s’acaba suïcidant. “Pobret! Pobret! Trista de mi!” (141) es queixa Lluïsa veient el fill mort: “fillet! Jo no hi havia pensat, en el teu cor!” (141) Pequè mai pensem en els demés, obsessionats amb els nostres capteniments, oblidem que no estem sols al món i que les nostres accions tenen múltiples repercussions.
_____________
Joan Puig i Ferrater, La dama enamorada (Edicions 62)
començat_ 15/10/12  /  acabat_ 17/10/12

Freud i l'avenir, Thomas Mann

Freud és aquell vell conegut del qual tots n’hem sentit a parlar, tots creiem saber-ne algunes de les seves anècdotes (psicoanàlisis, teràpies, complexes d‘Èdip, el i jo i l’allò, l’inconscient...) però que, en el fons, realment no coneixem.

Entrellaçant les idees nietzscheanes amb les de Freud, Mann lloa una vegada més al Nietzsche adolescent referint-se a ell com a posseïdor de “una naturalesa cridada a saber, però que no havia nascut per a ser sàvia.” (145)

“L’home ha estat anomenat “l’animal malalt” a causa de les tensions agreujants i de les dificultats que el distingeixen i que li són imposades per la seva posició entre la naturalesa i l’esperit, entre l’animal i l’àngel.” (147) Per això, continua dient Mann, no ens ha de sorprendre que sigui a través de l’estudi de la malaltia, de la neurosi, com ens apropem més al coneixement de l’home.

“El terreny de l’allò —ens diu Freud— és la part fosca, inassolible, de la nostra personalitat; la poca cosa que en sabem ho hem après a través de l’estudi de l’elaboració onírica i de la formació de símptomes neuròtics.” (150) L’allò és, per tant, tal i com afegeix Mann, “un caos, com una caldera bullent d’excitacions i estímuls.” (150) Importa remarcar el següent punt: “l’allò és primitiu i irracional; és purament dinàmic. No reconeix cap mena de vida, no coneix ni el bé ni el mal, ni cap tipus de moral.” (151) I, per si això no fos suficient per allunyar-lo de l’individu amb el qual està associat, afegeix Freud que  “tampoc coneix el temps.” (151) Per això, un desig, una fretura, una decepció, un trauma infantil, pot ser igual de fort, de nou, al cap dels anys: perquè per ell no existeix el pas del temps, es manté sempre igualment present.

El “jo”, en canvi, és una petita part d’aquest “allò”, modificable, temporal... “el “jo” és aquella part de l’allò que, per la proximitat i per la influència del món exterior fou modificada i disposada a rebre estímuls i per a protegir-se’n, comparable amb la capa cortical que circunda un terrosset de substància vivent.” (152) I afegeix encara que la tasca del “jo” “és la de representar aquell món exterior davant de l’allò.” (152)

El “jo” com a subordinat absolut de l’allò. I aquí és on Mann mostra la connexió Freud/Schopenhauer dient: “la descripció que fa Freud de l’allò i del “jo”, no és certament la descripció de la “voluntat” i de “l’intel·lecte” que fa Schopenhauer?” (153) I explicat així, estem temptats de dir que sí, que la voluntat es sobreposava damunt l’intel·lecte com l’allò s’imposa damunt del “jo” i dels seus neguits morals. I, encara més, no hi podríem afegir també a Nietzsche en aquest paral·lelisme? El seu vitalisme dionisíac imposant-se damunt el racionalisme apol·lini; el superhome damunt l’home actual.

Introduint la noció de “mite” i d’originalitat, Mann afirma, seguint Freud, que el caràcter, és a dir, el rol que agafa cada nova persona que neix, “és un paper mític que és representat en la il·lusòria ingenuïtat de posseir una originalitat i una unicitat, com si ho fes, en certa manera, segons la troballa més pròpia d’un mateix i per compte propi.” (162-163) Com si fos un innovador, individual, únic, quan en realitat no fa més que repetir patrons de comportament més que establerts. Afegeix Mann, “a aquest actor que acaba de pujar i està actuant sota la llum fent la representació amb dignitat i amb seguretat, no li ve la seguretat de la seva presumpta originalitat i unicitat, ans al contrari, ell crea des d’una consciència molt profunda, aquesta dignitat i aquesta seguretat de tornar a representar quelcom que ja és reglamentat i fonamentat i que, en tot cas, tant si el paper que representa és bo com si és dolent, tant si és noble com repulsiu, l’actor es comporta modèlicament en el seu paper.” (163) És una referència a l’innatisme més estàtic, aquell que ja ens marca unes tendències a seguir i que nosaltres seguirem. O bé és una crítica a la noció de creació, és l’afirmar que tota creació és re-creació, que tots els actes que fem no són nous sinó que corresponen a uns patrons moltíssimes vegades abans utilitzats. En certs casos té raó (recordem que Freud va categoritzar la consciència humana en diferents etapes i moltes d’elles semblen repetir-se fidelment amb diferents protagonistes), però en d’altres vull creure que s’equivoca i encara queda un marge per a la improvisació, per a l’actuació lliure i innovadora. Potser peco de confiar, malgrat tot, en la humanitat.

“La vida és el mite, la vida com a repetició històrica, que en l’antiguitat es visqué així.” (164)

Cap al final del discurs, com si recordés que es tracta d’un homenatge a Freud i no una recerca dels elements psicoanalítics dins les seves novel·les, Mann fa un panegíric a Freud tot afirmant que “aquest psicòleg-metge serà honorat, així ho crec jo, com a precursor d’un humanisme de l’avenir que tots pressentim.” (171) I afegeix, “un humanisme que, amb les forces de l’inconscient, de l’allò, mantindrà unes relacions més atrevides, més lliures i serenes, artísticament més madures de les que s’ha pogut permetre una humanitat com l’actual.” (171) Sembla, doncs, que Mann també peca de confiança en la humanitat. Per això cita a Freud dient que la seva teoria del somni era “un tros d’una nova terra verge científica guanyat a les creences populars i a la mística.” (172) I per això mateix conclou aquest discurs eufòricament amb la frase: “heus aquí el poble alliberat de l’angoixa i de l’odi, en marxa vers un madur avenir de pau.” (173) Trenta anys després, encara l’estem esperant, aquest alliberament de l’angoixa i de l’odi.
___________
Thomas Mann, Freud i l'avenir (dintre de Shopenhauer, Nietzsche, Freud - La Llar del llibre)
començat_5/02/12  /  acabat_ 6/02/12