Moro com a país, Dimitris Dimitriadis

"Aquell any no es va quedar embarassada cap dona." Comença a raig aquesta obra/monòleg/confessió fent-me pensar, inevitablement, en el millor Saramago. A partir d'aquí, un extens allau de paraules i pensaments que combinen l'elegància lèxica més culte i refinada amb les idees i expressions més baixes i barroeres en un més que interessant joc d'equilibris.

I el problema no és que cap dona quedés embarassada, amb les conseqüències de pèrdua de població que implica, sinó que això va acompanyat d'una guerra perduda de tots contra tots de la qual els savis afirmen que només se'n pot sortir matant el país. Els polítics, clar, s'afanyen a reclamar respecte a l'herència històrica del país (a algú li sona això de "este virus lo venceremos unidos", un altre clam a una herència històrica d'un país que reclama que li apliquin l'eutanàsia ja?), però, per sort, ningú se'ls creu. Per fi s'han empoderat i decideixen com a ciutadans adults i no com les criatures infantilitzades que els governs desitgen que siguem.

"En aquells instants res no era més vague que la paraula esperança, ni res més obscur que el seu significat."

Es pot imaginar un món privat de bellesa i raonament? "A totes les biblioteques els diàlegs platònics van desaparèixer, (...) en els fragments de música mai no se sentia el violí, els projectors de cinema ja no deixaven passar la llum, (...) les novel·les es van reduir als seus diàlegs i les obres de teatre a les seves acotacions." Terrorífic! Un Fahrenheit 451 encobert.

I quin final més ferotge! Quina genial explosió de ràbia, bilis i odi. Quantes veritats compartides tan ben dites en veu alta. Que necessàries. I quantes vegades he pensat exactament el mateix que aquesta protagonista! Quantes vegades l'odi al país on em va tocar nèixer m'ha fet exclamar-me! Quantes vegades n'he fugit! I, de fet, encara a hores d'ara en sóc un fugitiu. Un exiliat voluntari que, a 10 mil quilòmetres de distància l'observa (més del què hauria) amb perplexitat sense poder-me creure que ho puguin fer pitjor, fins que arriba un nou dia i se superen...

"Aquest país és necròfil, gerontòfil, copròfil, sodomita, puta, macarra, assassí."

"Aquest país és la nostra pesta, ens matarà, ens destruirà. (...) Com cony resistim aquí dins, com cony no ens hem tornat bojos encara amb aquest gos, aquest garrot, aquesta forca... amb els seus botxins oficials que fan discursos oficials en cerimònies oficials davant d'altres botxins oficials (...) que se'n vagin a la puta merda, no puc suportar res més d'aquesta pàtria, d'aquest país, res més, res, l'odio, l'odio, oh, oh, t'odio, t'odio, t'odio."

_______________
Dimitiris Dimitriadis, Moro com a país (Arola editors)
començat_ 30/4/20 //  acabat_ 30/4/20